Societat

“Lo rellotje ja toca...”

La UB obre a les visites el campanar de la plaça Universitat, amb vistes espectaculars

El centre acadèmic vol reivindicar els valors patrimonials de l’edifici històric, “no tots prou coneguts per la ciutadania”

La seu de la UB, d’Elies Rogent, va ser la primera construcció pública de l’Eixample

“Lo rellotje de la torre de la Universitat ja toca. Las duas campanas pera’ls quarts y las horas son de repetició, tenen bon timbre y se senten desde molta distancia. Ara sols falta que sempre vagi bé.” El Diari Català va informar amb puntualitat, mai millor dit, de l’estrena de la Torre del Rellotge de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona (UB) el 18 de juny del 1881, el primer dia que hi van sonar les campanes. Visible i oïble des de qualsevol punt de la ciutat, la talaia horària es va integrar tot d’una a la vida dels barcelonins, fins que fa dues dècades es va tornar muda. El so el va recuperar el 2019, després de ser sotmesa a una restauració, i ara, a més, s’ha obert a les visites (cal fer reserva prèvia), guiades perquè hi ha molt a explicar: història, arquitectura, art, política...

Les vistes enlairats a 35 metres, els que té aquesta construcció coronada per una cúpula oberta d’estil renaixentista, són espectaculars. Però l’encant de l’horitzó té competència en el mateix recinte on està encaixada la torre, a la plaça Universitat. I això és el que vol fer l’edifici històric de la UB a recer del 150è aniversari de l’inici de la seva activitat acadèmica: reivindicar uns valors patrimonials “no tots prou coneguts per la ciutadania”, sosté l’historiador Agustí Alcoberro, vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals.

L’arquitecte historicista Elies Rogent (Barcelona, 1821-1897) va entomar la creació de la que va ser la primera construcció pública de l’Eixample, per encàrrec del rector Víctor Arnau. El procés va ser llarg. Les obres van durar gairebé tres dècades, del 1863 (tres anys abans s’havia aprovat el pla Cerdà i vuit abans s’havien tirat a terra les muralles) al 1891. I no es van lliurar de polèmiques. La ubicació ja va generar un encès debat i, de fet, Rogent va concebre un primer projecte per al solar que havia de quedar buit amb l’enderrocament del convent del Carme, el lloc on es van fer les primeres classes (en condicions molt precàries perquè l’edifici havia quedat molt tocat en les bullangues del 1835), un cop Barcelona va recuperar la universitat que el rei Felip V va desterrar a Cervera el 1717, càstig que es va perllongar fins al 1838.

Descartada la ciutat vella, cosa que no va agradar a tothom, al llavors perifèric Eixample Rogent va dissenyar un edifici, amb planta en forma de U i façana de 130 metres, inspirat en models alemanys que ell havia visitat en els seus viatges. I va pouar dels estils dels temps gloriosos de la nació catalana, amb la intenció de “donar continuïtat al que es va estroncar el 1714”, indica Alcoberro. Rogent, catalanista, també va ser l’artífex de la restauració del monestir de Ripoll. Però la universitat era un projecte d’estat, l’espanyol, i no totes les idees que tenia l’arquitecte es van formalitzar.

La mateixa Torre del Rellotge va ser víctima de la censura. Rogent l’havia esbossat al cos central, per ser estricte amb la simetria que regia tot el conjunt. Madrid no ho va acceptar, recelós de tanta grandiositat, i li va imposar que ornamentés la façana principal amb simbologia monàrquica. L’arquitecte, resignat, va desplaçar el campanar a una de les dues torres dels extrems, la de l’oest. Les campanes van ser forjades a la foneria Miquel Forcada de Vic. Se’n conserva la factura: 6.566 pessetes. El rellotge va ser dissenyat per la família Cabanyach. Els bombardejos franquistes van fer estralls a l’edifici, també a la torre. Després de la guerra, es va reconstruir i s’hi va col·locar un nou rellotge.

Directrius espanyoles i/o espanyolitzadores a banda, l’ambició de Rogent per erigir un edifici que fos poderosament emblemàtic era molt gran. “Hi havia la voluntat de superar estèticament l’edifici de la universitat de Cervera, d’una altíssima qualitat. És un tema pendent d’investigar”, explica Alcoberro. El cas és que es tractava de dotar el nou centre d’una dignitat màxima. “La idea no era fer-hi només unes aules i unes sales de reunions, sinó vertebrar tres espais: la biblioteca, proveïda de 120.000 volums fundacionals; el jardí, potser el més gran desconegut del recinte, i el museu”, aquest darrer, fallit: en els plànols de Rogent, s’havia de situar en el que acabaria sent l’aula magna.

Dignitat i, al paranimf, luxe. Al saló on tenen lloc els actes més solemnes de la universitat, a sobre del vestíbul de l’entrada, l’ornamentació, de reminiscències mudèjars, és exuberant. No era del gust d’un alumne cridat a ser l’arquitecte català més important de tots els temps: Gaudí, és clar, que com a treball de final de carrera va presentar una versió alternativa de paranimf molt més agosarada. Va treure un aprovat just. El president del tribunal era Rogent, a qui s’atribueix aquesta frase: “Hem donat el títol a un geni o a un boig, el temps ho dirà.”

Però no només d’arquitectura pot presumir la seu històrica de la UB. El seu fons d’art és un altre tresor que el programa festiu dels 150 anys vol donar a conèixer més i millor. I amb una bona eina: un nou catàleg que agafa el relleu a la publicació que va dirigir Santiago Alcolea el 1980. Centrat en l’obra pictòrica, constarà de tres volums, el primer dels quals, a cura de Sílvia Canalda i Ramon Dilla, es presentarà el dia 10 de novembre i s’ocuparà exclusivament del dipòsit que va fer el Museu del Prado a la institució entre el 1877 i el 1882. Un conjunt de 56 teles d’entre els segles XVI i XIX que decoren l’aula magna, la sala de juntes del rectorat i les facultats de medicina i economia. Entesos a banda, poca gent sap de l’existència d’aquest petit Prado de Barcelona, que aplega peces barroques rellevants d’Alonso del Arco, Francisco Rizi, Francesco Bassano i Luca Giordano, a més d’obres vuitcentistes que l’Estat havia comprat en els certàmens de les exposicions nacionals de belles arts (en general, són segons i tercers premis).

En l’època en què es va acordar la cessió, per cert, la pinacoteca madrilenya estava comandada per un català, Francesc Sans i Cabot.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

VENTALLÓ

Les últimes pluges garanteixen els ferratges als pagesos gironins

VENTALLÓ
TURISME ESPORTIU

El MICFootball2024 genera fins a 33.000 pernoctacions aquesta Setmana Santa

GIRONA

Pressió per un cos perfecte

Barcelona
Èlia Soriano
Directora de l’Institut Català de la Dona (ICD)

“Totes hem patit allò de «No soc prou prima», «No soc prou alta»”

barcelona
Isabel Muntané
Coordinadora del Màster de Gènere i Comunicació de la UAB

“Hi ha pressió estètica als dibuixos animats, a les sèries...”

barcelona

Catalunya, més laica que mai

Barcelona
comerç

Torna la fira artesana Fet al Born

Barcelona

Els Manaies entreguen el penó a Joan Alenyà que ja el custodia

GIRONA
SOCIETAT

L’electricitat, el gas i aigua, els serveis amb més reclamacions al Vallès Oriental

GRANOLLERS