Deu anys de pontificat de Francesc
Deu anys del papa dels pobres
Francesc denuncia el capitalisme que mata i fa una crida a la responsabilitat social i a l’ecologisme
És el papa de l’Església en sortida, d’hospital de campanya que demana obrir els temples
Treballa per a una cúria no papista i sense privilegis
A Lampedusa, va denunciar la “globalització de la indiferència” i “la cultura del descartament”
És el papa dels gestos , de les perifèries, de la humilitat, de la coherència, de la reforma de la cúria
Avui fa deu anys que el jesuïta argentí Jorge María Bergoglio va ser escollit papa. Va prendre el nom de Francesc i, com el d’Assís, va posar l’enfoc del seu papat en els pobres i les perifèries. Per haver-se acostat a les perifèries, tant geogràfiques com humanes – els immigrants i els homosexuals, per posar-ne només dos exemples, i també les dones, excloses del poder–, i haver apostat per l’ecologisme és un dels papes més atacats, titllat fins i tot de comunista o de ser l’antipapa pels sectors ultraconservadors de l’Església i polítics, al capdavant de què l’ideòleg de l’extrema dreta Steve Bannon i el trumpisme (i Vox a l’ Estat espanyol). I és que Francesc, que s’ha declarat pastor que fa olor d’ovella, demana als bisbes i els capellans que siguin humils i no ostentin el poder, s’ha entestat a parlar de medi ambient i de salvar el planeta –“perquè tots en formem part i en som responsables”– i no para de criticar el capitalisme salvatge i l’ultraliberalisme. I, és clar, als sectors que representen els grans interessos econòmics i financers no els agrada.
El teòleg Quim Cervera destaca que de Francesc és molt important “aquest discurs social i ecològic” i que hagi “unit el canvi que necessita el planeta en qüestió mediambiental amb la justícia social”. “Per què les dues coses van juntes? Perquè les causes son les mateixes i el sistema capitalista és el que mata la natura i mata la gent. Crec que el discurs en justícia social i ecologisme ha estat molt avançat”, diu Cervera, que destaca la importància de l’encíclica Laudato si’ (‘Lloat sigueu’), que duu per subtítol Sobre la cura de la casa de tots i critica el consumisme i desenvolupament irresponsable i fa una crida a “una reacció global” per combatre la degradació mediambiental i el canvi climàtic. “En el darrer viatge a al Congo i al Sudan del Sud, Francesc ha dit coses que, de vegades, no s’atreveix a dir ni l’esquerra: deixeu d’explotar l’Àfrica, que és un lloc ric i des de fa segles l’esteu fent malbé, la natura i les persones!” Quim Cervera també destaca com a molt important del pontificat de Francesc el procés de sinodalitat que ha obert, contraposat al clericalisme imperant. Al seu parer, el procés sinodal “és un atac a l’estructura i un intent de retornar a l’ecclesia, que no és altra cosa que la reunió del poble, del grec ekklesía, l’assemblea, i al missatge original”.
Francesc també diu: “L’Església ha d’estar encarnada. Si no està encarnada, no va bé. Ha d’acompanyar el seu poble.” I Leonardo Boff, el gran teòleg del s. XX i del Concili Vaticà II, amb Benet XVI, tot i que van acabar enfrontats, en un al·legat a favor del papa Francesc ha escrit: “El que més està escandalitzant els cristians tradicionalistes és el seu estil d’exercir el ministeri d’unitat de l’Església. Potser el que més molesta els cristians ancorats en el passat és la visió de l’Església viscuda pel papa. No una Església castell, tancada en si mateixa, els seus valors i doctrines, sinó una Església hospital de campanya, sempre en sortida rumb a les perifèries existencials.”
Dotze definicions de Francesc
Pel bisbe auxiliar de Barcelona, Sergi Gordo hi ha dotze idees que defineixen Francesc. En una taula rodona organitzada per l’Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura sobre els deu anys del papat de Francesc, Gordo va enumerar-les: “És el papa dels gestos, de les perifèries, de la humilitat, de la coherència, de la reforma de la cúria, de la transparència, del tu a tu, del «feu enrenou» que va dir als joves, de l’obertura al món, de la fraternitat i la misericòrdia, del voler trencar amb el clericalisme, de l’espontaneïtat i l’esperança.” I per posar un exemple de com de directe és Francesc, aquest “de tu a tu”, va recordar que “és un papa que agafa el telèfon i truca si cal”: “Ho va fer amb el bisbe Toni Vadell quan es va assabentar que estava malalt de càncer de pàncrees. Us penseu que li va dir a un secretari que truqués? No. Va trucar ell mateix.”
Tot i que no és un gran teòleg com el seu antecessor, les seves encícliques –Fratelli tutti ( octubre del 2020), Laudato si’ (maig del 2015) i Lumen fidei (juny del 2013)– han tingut una gran acollida i han remogut consciències. Però és l’exhortació apostòlica Evangelii gaudium, l’alegria de l’Evangeli, potser la que més el defineix. Ell mateix ha dit que aquesta encíclica és “la seva carta programàtica”.
En la mateixa taula rodona organitzada per l’Observatori Blanquerna, Antonio Pelayo, el periodista de l’Estat més veterà del Vaticà, va exposar que Francesc “va començar una revolució en posar en marxa una Església horitzontal i no vertical”, en deixar clar a la cúria que el seu objectiu era “acabar amb la cort papal i la temptació narcisista de l’organització i sepultar la papolatria”. Per aquest veterà periodista a Roma, el més important i difícil que ha fet Francesc és la reforma de la cúria.
“No es tracta d’una dèria personal del papa Francesc, com alguns enemics declarats presenten, sinó que, com ell mateix ha repetit tantes vegades, era un compromís que va acceptar dins del paquet de les propostes que els cardenals van fer en les congregacions [reunions de cardenals] abans de l’inici del conclave que el va escollir. Els cardenals ho havien dit, repetit i reclamat. I el papa Francesc, simplement, ho va entomar i, ara, ho ha portat a la pràctica”, apunta el capellà i periodista Francesc Romeu a Catalunya Religió.
Reforma de la cúria
La reforma de la cúria, la nova constitució promoguda per Francesc, pretén encaminar l’Església als temps actuals per fer-la “servidora, sinodal i col·legial”, apunta Antonio Pelayo, que recorda que els darrers nomenaments que ha fet el papa han estat un daltabaix. “Aquest gener, va nomenar un nou prefecte del dicasteri dels bisbes, el que s’encarrega de l’elecció dels bisbes de tot el món, i l’escollit va ser el bisbe de Chiclayo (Perú), Robert Francis Prevost, un agustí que ningú no sabia qui era i el vam haver de buscar a Google”, diu Pelayo, que també recorda que, aquest mes de febrer, Francesc ha nomenat com a subsecretari de la Congregació per a les Esglésies Orientals el sacerdot Flavio Pace, “que tampoc ningú no coneixia”. I, ara, Pace “és a Turquia”: “Hi va marxar l’endemà del terratrèmol en nom del papa per portar-hi ajuda humanitària.”
El papa Francesc no ha viatjat tant com ho va fer Joan Pau II (sí més que Benet XVI), però cada viatge ha estat una declaració d’intencions. El primer viatge que va fer va ser a l’illa de Lampedusa, on va fer un crit per alertar el nostre primer món de les injustícies contra la immigració i de les morts. A Lampedusa, Francesc va denunciar la “globalització de la indiferència” i la indiferència vers “els altres”. Allà, va condemnar “la cultura del descartament”, aquesta que exclou tot aquell o tot allò que no sigui productiu. El seu darrer viatge abans d’aquest desè aniversari ha estat una altra declaració d’intencions: ha anat al Congo i al Sudan del Sud, dos països de l’Àfrica negra on el catolicisme creix, al contrari del que passa a Occident, on recula. I ha estat a l’Àfrica on ha demanat a Occident que deixi d’explotar la terra.
Relleu del Concili Vaticà II
El papat de Francesc, que ha tornat a obrir portes i finestres i a agafar el relleu del Concili Vaticà II, que van enterrar Joan Pau II i, després, Benet XVI, ha convocat un sínode amb què ha volgut donar veu a tota la cristiandat. Per això va ordenar a totes les diòcesis del món que preguntessin als seus fidels i a tothom qui volgués opinar de què creien que ha de parlar l’Església del s. XXI i què ha de treballar. A Barcelona i a la majoria de diòcesis d’Europa, els fidels han posat sobre la taula qüestions com ara el sacerdoci femení, la integració total dels homosexuals en l’Església, donar més poder als laics, el debat del celibat i modificar el llenguatge litúrgic. Les propostes –que a Alemanya volen no només debatre sinó tirar endavant– han creat malestar en els sectors més conservadors, que ja parlen d’un cisma. I més després que aquesta setmana, en una entrevista a una televisió argentina s’hagi mostrat partidari d’obrir el debat sobre el celibat dels sacerdots.
Francesc el que ha fet demanant l’opinió és obrir l’Església, perquè vol una “Església en sortida”, participativa i sense privilegis. “És el papa que se’n va anar a viure a Santa Marta deixant les estances papals, el que no va a Castelgandolfo”, diu Míriam Díez, directora de l’Observatori Blanquerna. I hi afegeix: “És el papa dels processos, el d’obrir camí, el dels possibilismes. No és un pontífex eixelebrat que diu el que li passa pel cap sense context. Quan ell parla, és conscient que és el papa.”
El mateix diu la directora de l’Ossevatore Romano en espanyol, Silvina Pérez: “Sap perfectament que encarna la institució, i per això ell mateix la renova amb la seva figura.” Per Pérez, la imatge més potent del papa és la de la seva soledat durant la celebració de la Setmana Santa de la covid. “Aquella imatge del papa sol davant la creu ens va representar a tots. Va interpretar el dolor del món.”
Un líder mundial que canvia les formes
Francesc no deixa indiferent ningú i, ja des del primer moment i el primer discurs, es va convertir en un líder mundial i en un dels papes que més simpaties aixeca dels no creients. Ha canviat el discurs i les formes, poca cosa més, però és important. És un papa que no acusa, ben al contrari dels religiosos que es creuen déus.
L’Amazònia
Reconciliat amb la teologia de l’alliberament, Francesc va convocar el sínode de l’Amazònia. Després, l’exhortació apostòlica Estimada Amazònia, que, segons Víctor Codina, exmissioner jesuïta: “És un crit contra els explotadors. És un cant d’amor i una defensa de la vida amenaçada en totes les dimensions: social, ecològica, cultural i religiosa. És una crítica brutal, profètica, contra les multinacionals que estan destruint l’Amazònia, explotant i assassinant la gent.” Codina té clar que el document del papa sobre l’Amazònia “és un crit a favor de Jesús, que va venir perquè tinguéssim vida, i el més important: s’ha fet des de baix, escoltant la gent, els indígenes”. En aquest sínode, el papa es va posicionar a favor d’ordenar homes casats basant-se en la realitat d’una terra basta on es fa difícil que arribin clergues i religiosos. I així va obrir una altra porta barrada.
Els dos papes
Els dos papes van mostrar sempre en públic sintonia i respecte. Després de la mort de Joseph Ratzinger, el seu secretari va dir que Benet XVI va lamentar l’exhortació de Francesc, Amoris laetitia, que obre la porta a donar la comunió als divorciats tornats a casar i que admet les “bondats” dels matrimonis i les unions civils, i quan amb Traditionis custodes va renegar de la missa tradicional d’esquena als fidels i en llatí
Suport als gais
A l’avió de retorn a Roma des del Brasil, el juliol del 2013, en una xerrada amb periodistes, Francesc va ser preguntat pel col·lectiu gai. “Qui soc jo per jutjar els gais?”, va dir, i no només va evitar la condemna sinó que es va mostrar partidari d’integrar el col·lectiu en la societat. “Va demostrar que és un papa de perifèries en tots els sentits, no només territorials, i va insistir que en aquestes perifèries és on ha de ser l’Evangeli”, diu la teòloga Montserrat Escribano.