Més enllà de PISA

Obsessionats

Per la seva excel·lència, el model educatiu finlandès és el referent. “Però no hem d'oblidar que a Finlàndia totes les escoles són públiques i són bones. És un país que ha cregut en l'educació i li dedica una part molt important del seu pressupost, mentre que aquí l'educació no és una de les prioritats”, puntualitza Martí.

Tanmateix, De Montserrat insisteix que, “tot i que el model de Finlàndia és el que ara està més en boca de tothom com a model al qual cal arribar, aquest valora determinades competències i potser hauríem de mirar altres paràmetres. Llavors veuríem que estem avançats en alguns aspectes que PISA no té en compte”.

En la mateixa línia, l'executiva de Banc Sabadell planteja, sobre el fet de formar part dels informes PISA: “Comparar-nos amb altres països crec que ens comporta més inconvenients que avantatges. Ens hauríem de centrar en les competències que necessitaran els nostres nens i joves en el futur.”

També per Teixidó els resultats escolars “són tan sols un indicador i el que hem de fer és mirar quins són els processos d'aprenentatge i els procediments d'ensenyament”: “L'obsessió que hem tingut en els últims anys amb els resultats ens ha contaminat el sistema productiu. Hem d'anar als processos i als procediments, i això és ensenyament i pedagogia. Per tant, l'objectiu no és millorar els resultats, sinó enfocar els processos i els procediments. Perquè l'objectiu final és l'educació integral de la persona.”

Andreu introdueix una altra variable: “Tot i que és cert que a Catalunya i a l'Estat es dediquen menys diners a l'educació que a Finlàndia, el que tenen allà és estabilitat en el sistema. I això no costa diners. Fa molts anys que tenim canvis continuats.” I explica: “S'està vivint un procés de canvi accelerat. El sector està sacsejat, s'estan replantejant moltes coses, i això és bo per al món de l'educació.” En aquest sentit, Palacín assegura: “Per millorar l'educació només cal aplicar el que ja sabem que funciona, però hi ha unes quantes coses que aquí no les facilitem. Per exemple, tenim un sistema escolar molt centralitzat en què l'escola i el mestre poden prendre molt poques decisions professionals. També tenim una gran quantitat de metodologies didàctiques i les ensenyem als mestres, però no arriben a l'aula. I tenim un gran abisme entre el que sabem fer i el que fem. Innovar és tancar aquesta distància, ara excessiva. Tot plegat vol dir simplificar, desburocratitzar l'educació i donar molta més llibertat als professionals.”

Captar l'interès

Una dada resulta especialment preocupant per a tots els convidats: l'abandonament escolar. “A mesura que es van fent grans, els nois i noies perden l'interès pel que s'ensenya a l'escola, i el que passa és que l'escola no ofereix tot allò que interessa als joves”, apunta Martí, que assegura: “Ens hem de plantejar, com a escoles, què és l'objecte d'estudi i com es fa. I això ja ho sabem, però no ho posem en pràctica.”

Sobre això, De Montserrat apunta: “La motivació i l'emoció són els garants de l'aprenentatge i, per tant, el context en què viu l'infant ha de propiciar-lo. Hem de centrar-nos més en l'aprenentatge que en l'ensenyament. En cada infant trobarem la resposta.”

Per Teixidó, “l'abandonament prematur és l'indicador més dur”: “Expressa el fet de no tenir interès pel coneixement i l'aprenentatge. I això no depèn només de l'escola. La societat ha variat les seves coordenades. Abans era clar que si estudiaves i t'esforçaves, te'n sortiries més; però avui això no és gens clar.”

Teixidor indica que el que cal “és fer trobar el gust pel coneixement, però no quedar-se només amb el gust. El docent ha de combinar, amb una tensió molt ben regulada, la comprensió. Ha de marcar el ritme i crear uns hàbits. S'ha d'adequar als referents dels joves”.

I De Montserrat es pregunta “què entenem per creixement i com es construeix. La línia del coneixement del futur diu que és una construcció social entre els infants mateixos dins i fora de l'aula. Pel que fa als mestres, el mateix. Per tant, aquesta qüestió del treball col·laboratiu, d'aprenentatge com un retorn de servei a la comunitat, és fonamental. Algunes escoles ja estan treballant en metodologies en aquesta línia de construcció social”. Finlàndia i Singapur, explica, també estan dissenyant currículums en aquesta línia.

“L'escola finesa té el gran avantatge que hi ha una gran quantitat de pares i mares finlandesos amb un bon nivell d'instrucció, que és el millor perquè un nen se'n surti a l'escola. Això és una espiral virtuosa: com més formes una generació, més ben formada estarà la següent”, assegura Palacín.

Per ell, en l'abandonament escolar hi ha tingut molt a veure el mercat laboral. “Fa uns dies, en una trobada amb responsables finlandesos d'educació se'n feien creus que aquí un jove pogués treballar de paleta o de cambrer sense un títol. Allà tenen un mercat laboral de més qualitat, més qualificat, més valorat, en què els estàndards també són més alts.”

També per Martí, “l'escola, a més de transmetre coneixements, té una funció molt important: la funció social, fer una societat justa, equitativa i cohesionada. Finlàndia creu en l'educació i hi posa pressupost, mestres ben preparats, esforç, i també aquesta xarxa d'escoles, on totes són públiques, que fa que no hi hagi la disfunció que hi ha al nostre país, on hi ha escoles de primera classe i de segona. Això ha creat un seguit de disfuncions i també bosses d'abandonament en segons quins sectors socials. Com a país hem de fer que totes les escoles puguin donar una educació de qualitat, que cohesionin”.

El Pacte per a l'Educació és doncs un preàmbul del futur model d'educació per a Catalunya? Per Andreu, “el pacte ja es va concretar en la llei d'educació de Catalunya, on ja es definia un model educatiu àmpliament acceptat per les forces polítiques més importants. Tornar a plantejar el model educatiu és tornar a fer-nos preguntes que ja hem pactat. Si no avancem, sempre estarem en el mateix lloc”. Andreu recorda que no només Finlàndia aconsegueix bons resultats en educació: “També la Bèlgica flamenca, que té un sistema que s'assembla més al nostre, és un altre model d'èxit.”

Per Andreu, a l'abandonament escolar “no el va ajudar gens el fet que els joves trobessin feina ben pagada en l'època d'expansió econòmica. El problema ha estat quan aquesta feina s'ha acabat i els joves s'han trobat sense eines i s'han convertit en els famosos ni-ni”.

De portes enfora

Per De Montserrat, “els factors de risc són diversos: socioeconòmics, acadèmics –de desafecció escolar– i estructurals. Per tant, tractar el fracàs escolar, l'abandonament, només des del que succeeix dins de l'escola no seria adequat”.

Teixidó proposa una doble anàlisi si tenim Finlàndia com a referent: “Una és la institucional, el model social des d'un punt de vista de regulació política i en relació amb la societat, els mitjans de comunicació i la família. La segona és el sistema pedagògic, les variables de com ensenyar. I nosaltres hem de fer la nostra síntesi. Unes variables ens aniran bé, però hem de ser capaços d'introduir les nostres pròpies per fer el nostre model.”

Finlàndia, però també Corea del Sud, amb un model clàssic al cent per cent, tenen, per Palacín, “uns elements comuns: la igualtat i l'equitat”: “Els dos tenen uns alts nivells d'excel·lència gràcies a uns altíssims nivells d'equitat i per tant inverteixen en els alumnes, en les famílies i en les escoles que més cal per arribar a l'excel·lència. El que hem d'aprendre d'ells és aquesta coherència. Aquí actuem tard i no invertim on cal.”

El model educatiu de futur, segons Pérez, “ha d'estar definit per experts i no pot ser que canviï contínuament”. Per ella, és important “considerar sempre quina és la necessitat del nen”. El fet de “ser més respectuosos amb els infants i amb els adolescents, creure que poden progressar com a persones, és un intangible molt important”, apunta Martí.

Un cop dissenyat el model educatiu ara cal, segons Teixidó, “entrar en el nucli del sistema pedagògic”, que hauria de ser “plurilingüe –a partir de la llengua catalana i en un context en què el castellà és ben present, cal aprendre a moure's entre les dues llengües, perquè també és la millor preparació per a altres llengües estrangeres–; pedagògic –fonamentar-se en el coneixement científic perquè, com també diu Andreu, la pedagogia no pot ser una ciència intuïtiva–; i comunicatiu-actiu, és a dir, estar atent a la realitat comunicativa social, activar la comunicació”.

Palacín avisa que “no podem perdre el tren de la societat del coneixement” i proposa “catalitzar la innovació que ja tenim en el sistema”: “Si aconseguim crear una xarxa d'innovació compartida, transferir el que es fa d'alguns llocs a altres, en molt pocs anys podem tenir un sistema molt millor”. I planteja un segon repte: el de l'equitat, “perquè una bona educació és bona si és per a tots”.

Pérez clou el debat alertant: “Hem de donar l'última empenta i posar-nos en marxa, com va fer Finlàndia fa cinquanta anys, però pensant també en el nostre model productiu. Si mantenim que es pot treballar sense tenir estudis, quan tinguem un nou pic de creixement econòmic, l'abandonament escolar tornarà a repuntar.”