“No sabem qui ens cuidarà a partir d'ara”

A banda de la fi de les tasques que duia a terme des d'aquí el servei d'atenció domiciliària de la fundació, implica que deixa de fer-se càrrec de nosaltres. Això significa que les tres persones que venien cada dia a ajudar-nos –ens vestien, ens cuinaven, netejaven el convent i anaven a comprar, entre d'altres– deixaran de fer-ho a partir de dilluns i quedarem desemparades. A més, la fundació no es mereix en cap cas el tracte rebut per part de l'Església. És inadmissible.

Esperarem la resposta del bisbe, que hauria d'arribar a principis de setmana. Podem sobreviure, sí, però no és humà ni caritatiu deixar soles quatre monges grans que necessiten ajuda, sobretot jo, que vaig en cadira de rodes i sempre necessito algú per moure'm. Quan arribi la seva resposta l'estudiarem, però ja avanço que no acceptarem un ajut si el considerem humiliant i desproporcionat. Tenim clar que, d'una manera o d'una altra, ens defensarem.

El convent és nostre, està registrat com a propietat de les germanes caputxines. L'error del bisbe ha estat creure que és seu. Així com una casa parroquial sí que és propietat del Bisbat, el convent pertany a l'orde de les caputxines. És la federació –ubicada a Saragossa– qui decideix a què el destina un cop buit. Fins i tot si arribés el moment que a tot l'Estat no quedessin més monges caputxines, passaria a la federació central de Santa Verònica, a Mèxic. El bisbe té autoritat –tot i que relativa– sobre les persones, però no sobre l'edifici.

Ara mateix ningú ens pot rellevar. No sé si acabarem desapareixent, però canviaran les formes i les estructures, ja s'està veient. Jo vaig entrar com a monja fa 40 anys i llavors érem vint. Ara som quatre i la més jove jo, amb 78 anys. Tot el país està sota mínims, però és normal: abans, si volies ajudar la gent dels països pobres, o persones malaltes, només ho podies fer si entraves a la comunitat religiosa com a missionera. Ara, en canvi, hi ha milers d'ONG i les noies que volen ser solidàries tenen molta més llibertat. No hi ha cap necessitat d'entrar en un convent.

La fundadora de les caputxines, Àngela Prat –coneguda com a mare Serafina–, va néixer en aquesta casa, que antigament era un molí d'oli. El 1638 la van comprar els seus nebots i s'hi va fundar el convent de les caputxines. Des de llavors Manresa ens ha acollit, respectat i cuidat, s'ha bolcat en nosaltres i fins i tot ens ha amagat en època de guerra. Tota la vida hem tingut clar que si havíem de deixar l'edifici, volíem que fos en benefici de la ciutat, per cobrir les necessitats dels manresans.