“El bisbe Omella té una visió desarrelada”

El Pregó va néixer d'una enrabiada que el 1994 van tenir els professors del Seminari Diocesà de Barcelona amb el cardenal Ricard Maria Carles. Al capdavant d'aquesta empipada, hi va haver mossèn Tutusaus i mossèn Casimir Martí, que van fundar El Pregó per, d'aquesta manera, poder dir el que volien dir.

Exactament. Gairebé tots els professors van deixar el seminari i alguns van ser els que van tirar endavant la publicació per poder dir el que els semblava. Des d'aleshores, El Pregó ha anat creant una manera de pensar, una manera de criticar des de dins. No és una malvolença contra totes les coses de l'Església, sinó al contrari: volem que funcioni millor. Intentem donar elements de pensament.

Va ser una carta contundent que posava els bisbes i la Conferència Episcopal Espanyola contra les cordes, perquè els va demostrar la falsedat dels seus arguments: els va dir que una Església no pot anar en contra de la voluntat d'un país, que l'Església ha d'estar arrelada.

A l'Església que estimen els catalans. No ens agrada una Església que ens imposi altres cultures. Entenem l'Església des de la nostra pròpia cultura i tradicions, des de les nostres parròquies, amb la manera de fer de tota la vida. Això té un fons, una profunditat. Tenim una sèrie de pensadors i pensadores que han fet doctrina, que han creat pensament... Tot això és nostre, és el que estimem. I no vol dir que l'Església sigui diferent de l'Església d'un altre lloc, o de l'Església de Roma... En la mateixa línia, però expressada en la nostra cultura i en la nostra llengua, segons la nostra concepció del món, arrelada a un territori.

Quan parlem de la nostra Església, hi ha una cosa que ens preocupa moltíssim, que és el que passa al País Valencià. Penseu que a la catedral de València la majoria de les misses són en castellà i a la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats no se'n fa ni una en valencià. Els valencians tenen un problema molt gros: la seva traducció de la Bíblia no ha estat acceptada. Tot i que el bisbe Sanus ha reclamat que es desencalli l'aprovació canònica del missal en valencià, mai cap arquebisbe de València ho ha acceptat. Això és gravíssim, tenint en compte que part del País Valencià és, encara, del Bisbat de Tortosa. I a les Illes? I a l'Alguer?

No sé si la gent ho sap, però cada diumenge i des de fa més de trenta anys mossèn Nughues feia la missa en català a l'església de Sant Francesc i ara ja no es fa. I no es fa perquè Nughues, que feia servir un missal en alguerès, totalment aprovat, està malalt, i el bisbe de l'Alguer-Bosa l'ha fet fora. I ja no es fa missa en català a l'Alguer. Això és greu i per això des d'El Pregó ens en volem fer ressò.

En queda un substrat molt important, perquè hi ha molta gent que viu d'aquests documents, d'aquest esperit i d'aquesta manera de pensar. Però, és clar, hi ha coses... El bisbe Omella, per exemple, és com si s'ho mirés de lluny, d'Aragó.

Sí, perquè diu que no sap parlar en català. Com pot dir que no sap parlar en català si és la llengua que ha parlat sempre amb la seva mare? Doncs que ens parli a tots en català de la Franja, que l'entenem perfectament. Ell s'ha de poder expressar amb la llengua de la seva gent!

Sembla que per al Vaticà aquesta era l'única condició..., però això no és l'única cosa que volem; nosaltres demanem que, a més de parlar català, els bisbes de Catalunya respirin com els catalans, no que respirin com els aragonesos.

Té una visió àmplia i propera amb el papa; això està bé... Però aquí té una visió desarrelada. Per exemple, fa poc va anar a fer una missa de malalts al santuari de la Mare de Déu de la Cisa i va fer tota la missa en castellà! Si ell no veu que la qüestió de la llengua és una cosa essencial vol dir que tenim un problema: no es creu el país! Ha adoptat una posició de desfer...

No se li ha acudit cap altra cosa que posar en aquestes parròquies, de sempre amb capellans

molt progressistes i conciliars, capellans vinguts de Toledo. Aquests capellans són catalans, sí, però no tenen la mentalitat del país; són gent que va marxar a estudiar a Toledo perquè ja no s'identificaven amb l'Església catalana. La gent afectada del Baix Llobregat està espantada: “Ara tot seran pecats, no podrem fer res...”, diuen. Tenen por d'una mena d'Església que, per exemple, pugui retreure a les criatures que no hagin anat a missa...

Aquests que ha nomenat diran que el més important no és anar a missa, sinó ser bona persona? Si l'Església no s'acosta a la gent, si la gent no s'hi troba bé, després que no diguin que les esglésies cada cop estan més buides! Quan en una parròquia s'expulsen agrupaments escoltes i esbarts perquè els integrants “no van a missa”, cosa que ha passat, cap a on anirem? És tenint una funció social que l'Església tindrà un futur.

Ell diu que cada estat en té una i que Catalunya, per tant, no n'ha de tenir. Tenir un bisbe de Barcelona que estigui absolutament allunyat de les reivindicacions principals del territori és greu i vol dir que tenim un problema.