“Cal atendre els guatemalencs que viuen en la marginació”

El temps i la distància van deteriorant qualsevol relació. Viure des de ja fa 40 anys a Guatemala, per lògica natural, m'ha impedit tenir un contacte i una relació com jo desitjaria... Però com que l'amor és més fort que el temps i la distància, estic pendent –fins allà on puc– de tot el que passa en terres calongines. Per descomptat hi ha dates, com per exemple per Nadal, en què envio cartes als amics. També quan hi ha un esdeveniment feliç o mor algú conegut. És a dir, estic pendent de la gent i també dels esdeveniments del poble. El que passa a Calonge no m'és indiferent.

Tot, tot: casa meva, els meus pares i germans, la meva família, els veïns del carrer Barceloneta, la parròquia de Sant Martí, mossèn Pere Surribas, el col·legi de les germanes carmelites, la germana Concepció Verdaguer i les altres germanes, aquell poble tranquil, la muntanya de la Creu, les pinedes i la riera, la font del Mas Santet..., però principalment la gent que ja és al cel. Recordo els meus amics d'infància, sobretot dos, Lluís Miquel Batallé (que ja és mort) i Joan Dalmau. Quins temps més bonics!

Feia quatre anys que era al seminari menor de Girona i, tot reflexionant amb el director espiritual, vam arribar a la conclusió que la meva vocació era la vida religiosa. En aquells dies jo estava llegint la vida de sant Martí de Porres, un germà dominic que va viure al Perú, en plena època colonial. La seva vida i la seva obra em van fascinar. Em va arribar la seva profunda vida d'oració i, alhora, el seu servei als més vulnerables i necessitats. Em vaig dir: “Vull ser com ell.” Va ser per ell que em vaig fer frare dominic.

Jo estava molt bé al col·legi de Sant Vicenç Ferrer, que els dominics tenim a València. Impartia classes de formació religiosa a tercer i cinquè d'EGB. M'agradava la feina de docent, de catequista. Estimava els nens i em sentia correspost per ells i els seus pares, els quals sempre em van manifestar un gran afecte. Els meus germans de la comunitat eren gent preparada i molt fraternal, i el rector, una persona molt humana. És a dir, a una feina que m'agradava s'hi afegia una comunitat religiosa extraordinària. No obstant, sentia que em faltava alguna cosa. Ho tenia tot des del punt de vista humà i religiós, però experimentava que em faltava alguna cosa. Aleshores van arribar uns frares missioners de Guatemala i ens van començar a parlar de les missions de la Verapaz, dels indígenes q'eqchi, de la feina missionera a la selva d'Alta Verapaz i de Petén. Va ser amor a primera vista. Déu sempre es fa trobadís i en aquells frares de certa edat, que havien gastat la seva vida per als q'eqchi de Verapaz, vaig veure-hi els ulls del senyor que em tornaven la mirada amb amor i em cridaven. En les paraules d'invitació dels frares a ajudar-los vaig percebre la veu del senyor que, una vegada més, em convidava a seguir-lo..., ara a les terres llunyanes de Verapaz. Vaig acabar els estudis, vaig fer els vots perpetus i vaig demanar venir a Guatemala. Tenia 25 anys i mig. La resta és una història d'amor entre un home i Déu, entre un religiós dominic i un poble. I el que és més bonic: mai m'he penedit d'aquella decisió, ni tan sols durant els anys de conflicte armat a Guatemala, en què van matar tants capellans, religiosos i catequistes.

Evidentment que sí i, a més, des de fa uns quants anys tinc aquesta nacionalitat. Però a banda del tema legal i jurídic hi ha els sentiments del cor. Des que vaig arribar a Guatemala m'he considerat guatemalenc: la gent és bona, acollidora, senzilla, tranquil·la, afectuosa..., i són així no només els de la muntanya –els indígenes q'eqchi amb qui vaig treballar els primers 18 anys– sinó també els de la capital. Guatemala i els guatemalencs roben el cor a qualsevol que vingui aquí i tingui un mínim de sensibilitat.

La de Santiago de Guatemala és una megaarxidiòcesi. Té més de cinc milions i mig d'habitants i comprèn dos departaments: el de Guatemala, la capital del qual és Ciudad de Guatemala, i Sacatepéquez, que té de capital Antigua Guatemala, una bonica ciutat colonial. Ciudad de Guatemala és la capital de la República i on, dissortadament, estan centralitzats gairebé tots els serveis del país. . Hi ha unes zones residencials molt boniques i luxoses, però també unes zones dominades per la pobresa, la marginació i la inseguretat. És el territori on emigra la majoria de la població indígena i on les noves sectes religioses estan treballant de manera voraç. Hi ha un clergat força jove i autòcton..., però insuficient per a tanta feina que hi ha.

Un és com arribar a tanta gent. S'han de buscar nous mètodes d'evangelització. Un altre, l'atenció dels nombrosos assentaments i de les zones marginals, sense oblidar la resta. També, la promoció vocacional. El seminari de l'arxidiòcesi ara té un centenar de seminaristes, sumant les branques de filosofia i teologia, però se'n necessiten més i cal formar-los per a les noves realitats. Un altre repte és el treball social. Sense oblidar el nostre ministeri, hem d'atendre els guatemalencs que viuen en la marginació, tants milers de joves i dones maltractades, tants nens i joves del carrer. Com diu el papa Francesc, cal ser una església “en sortida”, és a dir, que vagi a buscar els germans que, per qualsevol causa, no estan dins de l'Església o se n'han allunyat. Una església samaritana que s'acosti al caigut, al ferit per les circumstàncies que siguin. Una església que sigui com un “hospital de campanya”, que curi, que sigui misericordiosa, compassiva, afectuosa. Disposada a tractar i curar tantes i tantes ferides. Que bonic que és gastar-se i desgastar-se per als altres! Doncs bé, aquest és el nostre repte.