Canons i barraques

Custodia Moreno tenia 4 anys quan va arribar amb la família a Barcelona, el 1947. “Traient-nos la gana a mastegots”, evoca, i també: “Aquesta Barcelona i aquesta Catalunya van ser un oasi al mig del desert del qual veníem.” Un “oasi”, però, on “hi havia feina però no hi havia habitatge”, aporta el periodista Alonso Carnicer, mancança que van suplir les barraques. Aquells precaris habitatges i la gent que els va construir i va viure-hi són objecte d'homenatge aquest solejat migdia de diumenge a l'espai museïtzat de la bateria antiaèria del turó de la Rovira, on s'inaugurar una placa en record del barraquisme que va proliferar als barris de Can Baró i el Carmel.

El turó de la Rovira és un mirador com cap altre: ofereix una panoràmica de 360 graus de la ciutat i també permet mirar al passat. Al castrense, quan des d'allà es pretenia fer front a l'aviació franquista, i també a les barraques de després. Allà mateix va aflorar a mitjan anys quaranta el primer dels poblats d'aquest tipus del Carmel. Los Cañones, el van batejar, pels galons militars, i va arribar a tenir un centenar llarg de barraques. Després, en van brollar més. El 1956, l'Ajuntament comptabilitzava al conjunt del Carmel 570 barraques on vivien 3.000 persones, la gran majoria, provinents d'Andalusia. A Barcelona, a finals d'aquella dècada, es comptaven 20.000 d'aquelles casetes i 100.000 barraquistes.

Era el 7% de la població de què formava part Custodia Moreno, que després estaria al nucli fundacional de l'associació de veïns del Carmel, i que atresora gairebé mig segle de lluita veïnal, bona part de la qual per aconseguir “condicions de vida digna”, recorda Carnicer. Verbigràcia, canviar aquelles precàries construccions que cadascú es va aixecar amb les seves pròpies mans i sovint sense els serveis més bàsics per a habitatges amb cara i ulls. “El Carmel va ser l'únic lloc on els barraquistes van aconseguir el que demanaven: tenir pisos al mateix lloc on hi havia les barraques”, explica el periodista. “Legalment, no teníem dret a res, perquè les lleis les havien fet els mateixos que ens estaven fotent, però teníem la raó moral”, diu Moreno, membre, com Carnicer, de la comissió ciutadana per a la recuperació de la memòria dels barris de barraques de Barcelona.

La revifalla memorialística d'aquesta ciutat informal ha agafat embranzida els últims anys. El 2011, es va recuperar la denominació Somorrostro per al tram de platja que ocupa el que va ser el barri de barraques del mateix nom, i des del 2014 ja van una desena de plaques commemoratives de diversos conjunts barraquistes. L'última, l'estrenada ara en aquest mirador privilegiat que va ser racó oblidat fins que va començar la rehabilitació, també el 2011, i que avui, dos anys després de la seva obertura al públic, és cita turística obligada. L'any passat, el consistori va comptar-hi 15.000 visitants. Aquest diumenge, hi ha ple i mixtura de turistes i antics barraquistes. Prenen el sol i voltegen els primers mentre transcorre l'acte commemoratiu i els segons destapen la placa mà a mà amb el primer tinent d'alcaldia, Gerardo Pisarello, i la regidora del districte d'Horta-Guinardó, Mercedes Vidal.

“El barraquisme ha canviat la manera de mirar des del museu a la ciutadania i la memòria de la ciutat”, diu de la museïtzació de l'espai Joan Roca, director del Museu d'Història de Barcelona. L'altra gran aportació d'aquells veïns que es van fer casa seva amb el que tenien a mà, hi afegeix, és “una contribució neta a l'economia de la ciutat”, que es pot calibrar “multiplicant tots els barraquistes que hi ha hagut pels anys que han viscut en un habitatge informal i les hores que han treballat”.

Pisarello tanca admetent precisament aquest “deute que Barcelona té amb la gent que ha fet els barris”. Abans, però, la infatigable Moreno ha advertit que “s'ha eliminat el barraquisme vertical, però en queda molt d'horitzontal”. Resten a la zona des de fa anys i panys centenars d'afectats pels plans urbanístics del Carmel i els Tres Turons, i també se'n fa un esment. Però el tinent d'alcaldia no trepitja aquests jardins i es limita a un voluntariós “volem estar a l'altura de la vostra lluita” i a una genèrica –i ja recurrent– crida al fet que els veïns continuïn fent pressió i reivindicant allò que creguin just. Aquest diumenge solejat, el que toca al mirador és mirar al passat.