Pedagogia de l'esperança

El pedagog brasiler Paulo Freire considerava que no hi havia cultura del poble sense política del poble. La seva tasca era convertir l'educació en una eina útil i conscienciadora per afrontar la realitat i ser més lliures. Des dels seus inicis, el Centre de Formació d'Adults de Girona s'ha aferrat a aquesta pedagogia de l'esperança. Ara celebra que fa quaranta anys que lluita contra l'analfabetisme sense perdre el seu esperit solidari i mobilitzador.

Quan vaig a l'escola, situada a la travessia de la Creu, m'expliquen que també treballen amb alumnes dels barris de Santa Eugènia, el Pont Major i el sector est. Agrupen un total de 1.400 alumnes de 18 a 60 anys de cultures molt diferents. “També hi ha joves analfabets que acaben d'arribar a Catalunya i no poden accedir a l'institut perquè ja tenen setze anys”, explica Anna Barbany, directora del centre.

La relació entre professors i alumnes és propera i afable. La intenció del professorat és que l'aprenentatge no serveixi només per aconseguir un títol sinó també per potenciar les aptituds dels alumnes. Per aquesta raó, el centre dona molta importància a les accions paral·leles a l'aula. “D'aquesta manera l'alumne aprèn a socialitzar-se i defensar les seves idees”, diu Montserrat Surroca, cap d'estudis.

Des de l'octubre fins al juny l'escola organitza més de quaranta actes gratuïts que aborden temes molt diversos: des de xerrades sobre educació i medi ambient fins a un concert de música clàssica. També s'està fent un llibre en què es recopilaran les experiències personals de col·laboradors, mestres i alumnes. “Es publicarà el mes de maig i esperem que serveixi com una eina de treball no només per a nosaltres sinó també per a les universitats”, diu Miquel Blanch, mestre i coordinador dels 40 anys. “La gent desconeix què és una escola d'adults. Som l'únic sector que no rep diners de la Generalitat per fer campanyes i per tant la nostra tasca no es difon per la televisió o per la ràdio. Els ajuntaments són els únics que ens ajuden. L'escola continua funcionant pel boca-orella”, continua dient Blanch.

El suport de l'administració ha estat qüestionat pel centre en moltes ocasions. Actualment l'escola subsisteix amb un pressupost anual que no cobreix les necessitats bàsiques, afirmen els seus responsables. “L'administració finança més el sector privat que el públic. Estem en lluita permanent per exigir uns mínims perquè volem dignificar aquesta formació”, segons Blanch.

Si alguna cosa ha mantingut el centre durant aquests quaranta anys és el seu esperit lluitador, que ha transmès a tots els seus alumnes. Abans de marxar, parlo amb la Vita, una alumna que compagina els estudis amb la feina de mare. “Volia estudiar perquè si no tens un paper que acredita les teves capacitats ningú et valora. Ara m'adono que tenir estudis és necessari tant per reivindicar les meves capacitats com per créixer personalment. El centre m'ha obert moltes portes”, diu. I precisament això és el que ha de fer l'educació: obrir portes. La llarga trajectòria del centre demostra que n'està obrint moltes.