Un record per al sereno

Pels carrers de Vic del segle XIX de nit gairebé només circulaven els serenos, “una figura perduda, però molt típica i entranyable”, que a la capital d'Osona va existir fins que el 1964 es va integrar al cos municipal de policia. “Sembla que Vic és la primera ciutat de l'Estat on passa, deu anys abans que es regulés aquesta incorporació”, explica Xavier Cervera, guia turístic i creador de Fòrum Vicus. Ell serà l'encarregat de conduir les visites guiades gratuïtes pel nucli antic de la ciutat demà i el dia 12 al vespre (prèvia inscripció a l'Oficina de Turisme de Vic) per recordar aquells vigilants nocturns que feien gairebé de tot.

Un capítol de les ordenances municipals de Vic del 1858 ja definia les funcions dels serenos. Equipats amb un feix de claus dels portals de la ciutat, un fanal i un xuixo (un bastó llarg de punta metàl·lica que els servia per defensar-se), entre les onze del vespre i les tres de la matinada (horari d'estiu) i de les deu del vespre a les quatre de la matinada (a l'hivern), vetllaven per l'ordre públic “en les hores més mortes”. Més enllà d'obligar els transeünts que duien la cara tapada a descobrir-se-la o de sufocar algun petit aldarull, la seva feina era sobretot assistencial. Obrien la porta del carrer a les persones que els cridaven picant de mans; “la gent només tenia la clau del seu pis”, explica Cervera. Vetllaven perquè els fanals d'acetilè del carrer estiguessin sempre encesos i, en cas d'incendi, s'encarregaven d'avisar els veïns “perquè sortissin amb galledes a apagar-lo”. El sereno també era el que havia d'anar a buscar el metge per atendre un malalt a mitjanit (disposava de totes les adreces dels doctors) o el capellà quan algú requeria l'extremunció. Als enterraments feien funcions de suport com ara ajudar a transportar a peu el baiard amb el difunt des de casa fins a l'església i des d'allà fins al cementiri. Una altra tasca del sereno era fer complir l'horari, de dotze de la nit a set del matí, en què es permetia treure al carrer els animals morts de les cases (porcs, gallines, gossos...). Un segle i mig enrere, femers i comunes empudegaven la ciutat i convertien l'aigua en insalubre: “Era un altre món”, exclama el guia.

En aquella època a Vic hi havia nou barris i, per tant, nou serenos. “No tenien sou ni eren funcionaris, vivien del que els donava la gent; treballaven d'altres coses”, explica Cervera. Per acompanyar algú fins al lloc on hi havia la diligència pel camí més recte podien cobrar, segons documentació de l'època, dos rals. Per cada hora de servei tenien permís per descansar un quart d'hora, en un lloc cèntric i sempre el mateix. El sereno també cantava les hores (cada mitja hora i a l'hora en punt) quan llavors només les marcaven l'ajuntament i la catedral, i informava del temps que feia, sempre en castellà. “Sereno”, deia sovint, i d'aquí li va quedar el nom. En les visites guiades, d'una hora i mitja, el guia també els descobrirà d'on ve l'expressió “prendre pel pito del sereno”.