“El transport és la dificultat més gran”

Vaig entrar a l'empresa Ggronina Arcadi Pla a l'any 2010, desprès d'estar en dues grans constructores a nivell nacional. La possibilitat d'anar a l'Antàrtida va sorgir quant l'empresa va ser adjudicatària de l'obra i el meu gerent, Albert Abad, em va proposar d'anar a l'Antàrtida a ser cap d'obra.M'ho va proposar un dia desprès del meu aniversari de l'any 2015. No, no tenia cap mena d'experiència, però la motivació, les ganes i l'ambició va fer que m'arrisqués a portar a terme aquest gran projecte.

El transport és la dificultat més gran de l'Antàrtida. Una obra representa molts i molts materials, eines, mitjans auxiliars... i tot havia de sortir en contenidors. Per això la feina mes important va ser la de despatx, la de conèixer cadascun dels racons de l'obra i fer-ne un estudi molt i molt rigorós de l'obra. Allà no es pot comprar res i portar-lo d'aquí una vegada ja hi ets és un problema. Tots els materials havien d'estar adaptats i estudiats per la seva funcionalitat i que fossin “no contaminants” ja que a l'Antàrtida no es pot contaminar. A part d'això han d'aguantar temperatures molt baixes. Pel que fa als requeriments sanitaris comentar que hem hagut de passar cada any un examen mèdic molt complert, ja que allà s'hi ha d'anar sense cap “problema” de salut. Allà una urgència és un problema.

A part del impressionant paisatge, va ser el veure per primer cop aquelles instal·lacions tan especials que tant havia estudiat durant 6 mesos i per fi ja era una realitat.

El rècord més punyent no t'ho se dir... són molts. El que sí que m'emporto és una experiència personal i professional que poca gent del meu sector pot dir que ho ha fet, és una experiència molt dura, però val la pena. La situació mes complicada va ser quant tens un problema amb un familiar i estar indefens sense poder fer absolutament res.

Doncs el dia a dia era molt semblant a un dia laboral aquí, amb la gran diferència de sempre veure les mateixes persones i sempre anar abrigats. L'esmorzar era a dos quarts de vuit i a un quart de nou iniciàvem les feines d'interiors o exteriors depenent la climatologia. Dinàvem a un quart de dues i s'iniciaven els treballs a les tres fins a quarts de set o les set. L'horari era una mica flexible, ja que allà depeníem molt d'una planificació molt exhaustiva que havien de complir sí o sí.

En tot, els materials estan pensats en la temperatura i la planificació diària ve donada per la climatologia. Estava molt informat diàriament de la climatologia per poder planificar les feines, d'interiors i/o d'exteriors.

El 29 de març vam embarcar i fins el 4 d'abril no vàrem arribar a Ushuaia (Argentina). 6 dies de navegació, quant en condicions “normals” son dos dies i mig. Les causes són les alçades d'onades del Drake, que són una de les aigües mes perilloses.

Em faria molta il·lusió tornar-hi, sobretot per gaudir d'unes instal·lacions molt còmodes que hem aconseguit construir.