Lluitant contra les barreres

El barri tarragoní de Bonavista va veure néixer, el passat 16 de juny, l’Associació Respira i Viu, un grup obert de persones que pateixen diversitat funcional i que, juntament amb els seus familiars i amics, reclamen el seu dret a gaudir de les mateixes oportunitats d’accessibilitat. El col·lectiu no només s’enfronta a les barreres físiques i arquitectòniques, sinó que, malauradament, les limitacions diàries amb què es topen afecten altres àmbits, com ara el social, l’institucional i l’econòmic. La nova entitat té els orígens vuit anys enrere, però ara es formalitza i aflora amb el convenciment de trencar totes aquestes barreres. Per aconseguir-ho, la presidenta de Respira i Viu, Ángeles Molina, té molt clar que els aspectes que han de prevaler són visibilització, normalització i conscienciació.

D’una banda, Molina va assegurar que les nostres infraestructures, a la pràctica, “no estan prou adaptades, ja que la majoria no són accessibles per als discapacitats”. Una altra de les barreres a què s’enfronten són les econòmiques. Segons apuntava el fill de la presidenta de l’entitat i també membre d’aquesta, Nil Martínez, el preu d’una cadira de rodes motoritzada pot rondar entre els 6.000 i els 8.000 euros, una xifra de difícil accés, tenint en compte que “només l’1% dels discapacitats treballa”, va assegurar. Però hi ha una barrera que engloba totes aquestes barreres esmentades: les dificultats institucionals. Segons la presidenta de la nova associació, les institucions no es recorden d’ells. Molina va assegurar que el col·lectiu està molt descontent amb el tracte que reben per part de les institucions, però esmenta expressament l’Ajuntament de Tarragona, que ni tan sols els ha facilitat un escenari per a l’acte festiu de presentació.

Els membres de l’associació Pedro Claverías i María Isabel Castellano se sumen a la reivindicació que fa la seva presidenta i defensen que és necessària una visibilització que es porti a la pràctica i que no es limiti només a la teoria.

Necessitat de conscienciar

Nil Martínez també va reivindicar que les limitacions són “barreres per als discapacitats”, però “també” els afecten a ells. Molina va explicar que el que es vol defensar des de l’associació és que les persones discapacitades també formen part de la societat i, com a tals, exigeixen els drets que els pertoquen. A més, com evidenciava el seu fill, es tracta d’una situació que no només afecta els mateixos discapacitats, sinó també a les seves famílies, els amics i el seu entorn en general. Per això, les barreres acaben convertint-se en un problema social i no exclusiu d’aquest col·lectiu.

Malgrat aquestes dificultats, el missatge de Respira i Viu pretén ser optimista, com el seu nom indica. María Isabel Castellanos va destacar el fet de “ser humans, col·laborar i informar”. A més, per la seva part, Pedro Claverías distingia la riquesa d’opinions i informació que cadascun dels membres pot oferir a altres nouvinguts. Per part de la presidenta, va considerar que el més positiu d’aquesta situació “ha estat la possibilitat de desenvolupar una sèrie de valors de solidaritat i normalització” que ha pogut inculcar als seus fills, avui dia compresos en aquesta lluita que també prenen com a seva.