Societat

Territori

Moments estel·lars de la Costa Brava

Clotilde i el marquès

persistència · A Lloret expliquen que el dia que es va morir Clotilde Rocamora i Rosés, que era l’esposa de Raúl Roviralta i Astoul, el dolor va ser tan gran que el vidu va fer passejar el cos insepult de la jove ornat amb flors per tots els racons dels jardins italianitzants i romàntics que estava construint sobre la platja de la Boadella. L’indret conegut com la Proa fou rebatejat com Santa Clotilde i és un dels paratges més encisadors de la castigada costa selvatana.

“Es van fer d’or ambla Glefina, un tònic reconstituent d’oli de fetge de bacallà”
“El 27 de maig de 1927la Clotilde Rocamora i Rosés va morir, als trenta-dos anys”
“L’Estat del Vaticà el va recompensar amb el títol de marquès de Roviralta”

El visitant de Villa d’Este (Tívoli) es troba amb un discurs de poder, però sobretot de riquesa. Els Este, ducs de Ferrara i Mòdena, importants mecenes del Renaixement, van tenir un contratemps quan el governador de la ciutat, el cardenal Hipòlit II no va ser escollit com a pontífex de la cristiandat i, per superar el trauma, va construir una vil·la que volia competir amb les corts de Ferrara, Roma o França i intentava emular la magnificència de la Vila Adriana. La història recull que Hipòlit II d’Este va ser un dels grans saquejadors del conjunt d’amfiteatres, mansions i termes construïdes pel successor de Trajà. Se’n va emportar marbres, estàtues, que, el 1550, després de ser nomenat governador de Ferrara, va utilitzar per reconstruir un palau ruïnós, ja que segons va dir havia somiat que la recuperació de l’esplendor familiar es basava a transformar aquell edifici decadent en un far cultural. El va ajudar el paisatgista Pirro Ligorio, que es va inspirar en els jardins penjants de Babilònia i va crear un oasi de parterres, fonts monumentals com la Dell’Ovato i escultures.

No volem fer un tractat sobre Renaixement, però sí remarcar que el protagonista de la nostra història, Raül de Roviralta i Astoul, marquès de Roviralta de Santa Clotilde, igual que Hipòlit II, va voler explicar al món que ell era un home de fe i diner. Potser mai havia oblidat que, essent un nen, el seu pare, Teodor Roviralta i Figueras, es va escapar de la casa paterna de Molins de Rei, va anar a peu a Barcelona i, d’estranquis, es va embarcar per fer les Amèriques. L’enyorament va fer tornar l’emigrant a Catalunya convertit en un ric personatge que no s’ho va pensar dos cops quan Salvador Andreu i Grau, més conegut com el Dr. Andreu, li va proposar urbanitzar els terrenys de Collserola que pujaven al Tibidabo. Va posar cinc mil duros en la societat i d’allò no tan sols va néixer un parc d’atraccions que encara perdura, sinó que va comprar una masia, un antic convent que amb l’ajuda de Joan Rubió Bellver va transformar, la casa coneguda com el Frares Blanc, en un manifest de futur.

A l’Argentina Teodor es va casar amb Sofia Astoul, amb qui va tenir quatre fills –Raúl, Emili, Susanna i Sofia–, als quals va inculcar un esperit emprenedor que va portar el primogènit, nascut circumstancialment a París (1892), a convertir-se en un dels empresaris de referència de Catalunya, que va assolir l’èxit en sectors industrials com ara l’automobilístic –la família, amb els Andreu i els Sagnier, van donar suport a Josep Maria Armangué, un dels impulsors dels down-cars, i va ajudar a constituir la Fábrica Nacional de Autociclos David– i sobretot el farmacèutic.

El 1923, Raúl Roviralta, que havia estudiat medicina a la UB, es va associar amb Ferran Rubió i Tudurí per fundar Laboratoris Andrómaco –el nom d’un dels metges de Neró–. Es van fer d’or. La Glefina, un tònic reconstituent a base d’oli de fetge de bacallà endolcit amb sucre cremat, indicat contra el raquitisme i la malnutrició, va tenir un èxit immediat, esclatant, que va generar un procés de creixement imparable d’una companyia que el1926 ja tenia sucursals a Barcelona, Madrid i l’Argentina i obria nous mercats a Cuba, Lisboa, Mèxic i Montevideo. Tot i que el 1939 els dos socis es van separar, van impulsar grans obres a la Costa Brava i a Menorca. Raúl Roviralta va acabar de consolidar un projecte iniciat el 1917, després d’una primera visita a Lloret, quan l’octubre del 1918, amb la intenció de fer-hi uns jardins i una residència inspirats en Villa d’Este, va comprar set vinyes a la zona de la Boadella. Al mateix temps, Ferran Rubió i Tudurí va adquirir una finca de 208 hectàrees al nord de Menorca, Mongofre Nou.

Tornant a la Costa Brava, Roviralta va encarregar el disseny dels jardins a Nicolau Rubió Tudurí, germà del seu soci Ferran. El 1921 es van fer les primeres plantacions, abans s’havien mogut terres, format escales i aplanat terrasses. El 1926 va quedar enllestit el projecte de Rubió i va néixer una altra manera d’entendre l’espai i la natura. Després de la marxa de l’arquitecte paisatgista, que no va tornar mai més, l’estreta col·laboració entre el propietari i el matrimoni format pel pintor Domènech Carles i Rossic i l’escultora Maria Llimona, filla del prominent escultor, especialment pel que fa a la decoració escultòrica, les plantacions i el mobiliari dels jardins, va donar a la finca el caràcter definitiu. Casat amb Clotilde Rocamora i Rosés, filla de dues grans nissagues de la capital catalana –els Rocamora, enriquits amb la fabricació i l’exportació de sabons, i els Rosés, industrials tèxtils amb forta implicació a Cornellà de Llobregat–, Raúl Roviralta va tenir quatre fills: Clotilde, Teodor, Alexandre i Raúl. En aquell moment la vida li anava de cara. El terreny s’havia repoblat amb xiprers, pins i eucaliptus, quan el va colpejar la tragèdia. El 27 de maig del 1927, a la una de la matinada, Clotilde Rocamora va morir, als trenta-dos anys. Les cròniques expliquen la desesperació d’un home que per perpetuar la memòria de l’esposa va canviar el nom del paratge, va passar d’anomenar-se La Proa a Santa Clotilde, i un any més tard va trobar consol casant-se amb Odila Arens, nascuda a São Paulo i filla de Fernando Arens i Lavínia de Oliveira Caldas. El 31 de juliol del 1999, la que aleshores era marquesa vídua de Roviralta Santa Clotilde va declarar que el 1928, quan a l’estiu anaven a la finca, dormien al ras i també que després de tornar d’un viatge de tres mesos van encarregar a Domènec Carles la decoració del jardí i la construcció d’una casa.

La cronologia marca que el juny del 1926 es va aixecar l’arc de l’entrada, el 1927 es va continuar amb la plantació del jardí i un any més tard es va començar la mansió principal, seguint un plànol de Rubió però modificat i adaptat al paisatge per Domènech Carles. En un article publicat el 2001 al Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Joan Bassegoda puntualitza que el 1922, per decorar el jardí, Roviralta va comprar la primera estàtua, un nen amb un corn marí. El 1926 va adquirir a Itàlia els caps de Minerva i Hèrcules i, el 1928, quatre bustos i un nen amb un tritó; el 1929, les estàtues de la Prudència i la Justícia, comprades a París, i sis mesos després, deu bustos romans. El 1934 es va acabar la casa gran.

Començava un nou temps. Raúl Roviralta va decidir treballar per una societat més justa i així, el 1932, a Barcelona, va crear l’escola d’assistència social per la dona, i a Lloret va impulsar múltiples iniciatives, com ara instaurar donacions per repartir entre les vídues amb fills o els pescadors més grans i amb menys recursos; va promoure les cantines escolars, les revisions mèdiques a les escoles, i cada diada de Reis, una tradició que es va mantenir fins poc abans de la seva mort (1979), repartia joguines entre els vailets més desfavorits.

Com va publicar la revista Aires Lloretencs el 15 de gener del 1934: “La menudalla, acompanyada dels seus respectius mestres... fou traslladada a la finca del Dr. Raül Roviralta.... I no us cregueu que fossin gens pobres els reis del Dr. Roviralta, no, car varen tocar no res menys que tres joguines a cada infant.” Va afavorir l’obreria de Santa Cristina, “la Talia Lloretenca”, va impulsar la festa del llibre i es va guanyar fama de filantrop, una condició que el 1935, en ple Bienni Negre, li va valdre ser nomenat conseller d’Assistència de la Generalitat de Catalunya. L’any 1937, alhora que el govern de Companys protegia Santa Clotilde, des de l’altre costat, el franquista, Roviralta va publicar l’assaig Los problemas de asistencia social en la Nueva España, tot un manifest imbuït pel nacionalcatolicisme en què preconitzava incrementar la labor benèfica i la caritat organitzada. Era el camí cap a la salvació i així, reconeixent els mèrits, el 1952, el Vaticà li va atorgar el títol de marquès de Roviralta de Santa Clotilde.

Carles Sánchez Runde, que del 1958 al 1979 va ser el seu secretari particular, va puntualitzar que el marquès va construir el jardí sense plànols ni predisposicions prèvies. I en una entrevista publicada el 1964 a la revista Tramuntana, Roviralta assegurava que antiquaris de Londres, Nova York o París estaven interessats a comprar la seva col·lecció de vaixells en miniatura, recordava que les tropes de la República havien ocupat la casa i acabava dient que Santa Clotilde no podia morir mai. El seu escut heràldic porta la divisa “Robur in fide”(“La fortalesa està en la fe”). La fe que va fer que en Raúl Roviralta complís el seu somni i que Clotilde Rocamora fos la musa inspiradora dels jardins de Lloret.

Lloret Raúl Roviralta, marquès de Santa Clotilde

3

5

2

4

1

Oberts a tothom

L’interior de la casa reunia col·leccions, de pintures, tapissos, exemplars raríssims, de vaixells en miniatura. Artistes com ara Josep Maria Sert, Xavier Nogués, Domènec Carles i Maria Llimona van treballar per decorar parets i jardins i per allà hi van passar importants figures de la vida social i política: l’exrei Humbert de Savoia, Lluís Companys, Manuel Azaña, Juan Negrín, Francisco Franco o Aristòtil Onassis. Durant un temps, Santa Clotilde va ser un àmbit tancat en què es reunien les classes benestants convocades pels amfitrions, la qual cosa va provocar que a part de la diada de Reis, en què es convidava els vailets de la població, la resta de l’any aquell espai de més de 25.000 metres quadrats es veiés com un indret allunyat de la resta dels mortals. Tot i els bons oficis de Raúl de Roviralta, que com va escriure Esteva Fàbregas “Va ser un insigne veí i afavoridor de Lloret, i va marcar tota una època de la nostra vila”, Santa Clotilde no es va obrir definitivament al públic fins que després d’una complicada negociació entre els descendents del marquès i l’Ajuntament, el 1997, es va aprofitar una modificació del pla general de Lloret perquè els jardins passessin a titularitat pública. Sense pressa, però sí amb molta constància, les autoritats responsables els van obrir a tothom. Avui la casa gran es manté en mans de la família Roviralta i és un espai de luxe que lloguen per fer-hi reunions, casaments i celebracions. Els jardins d’inspiració renaixentista, suaus i austers, són un exercici de romanticisme del qual no es va poder sostreure Josep Pla quan va escriure a la ‘Guia de la Costa Brava’: “La gran escalinata, flanquejada de superbs xiprers, encarada sobre la punta de Santa Cristina, produeix una impressió inesborrable i és un dels moments més bells de la costa [...]. Santa Clotilde és la millor casa del litoral entre Barcelona i França”. Avui que la Boadella és una platja ocupada per nudistes i ‘tèxtils’, els jardins expliquen la glòria d’un temps oblidat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
societat

Demanen que es revoqui la llibertat al pare del nadó mort

Seguretat

Cinc anys sense notícies de Julie

Lers (França)

El taxi vota avui si aprova un decret que frena els VTC

barcelona

Preocupació dels alcaldes selvatans per la inseguretat

santa coloma de farners

Girona planteja un “nou model” de policia municipal

girona
KHAOULA BOUMAAZA
ESTUDIANT DE PUBLICITAT I RELACIONS PÚBLIQUES I INSTAGRAMER ‘ABSOLUTELY KHAOULA’

“Hi ha un mercat invisible i poc representat que factura bilions”

Girona
SOCIETAT

Multes als webs que promoguin l’anorèxia o la bulímia

Les entitats demanen un pla estable per acollir els MENA

Barcelona
societat

França i Espanya tomben el pla d’interconnexió de gas Midcat