comerç
La majoria dels establiments pakistanesos són familiars
En els últims anys han proliferat els supermercats enfront de les botigues de queviures
La incorporació de la dona al món laboral comença a ser una realitat gràcies a les franquícies
El 46% dels amos que regenten un establiment pakistanès només tenen un negoci. Un terç dels propietaris tenen entre dues i tres botigues, i només un 11% tenen quatre o més negocis. És una de les conclusions de la tesi doctoral L’empresariat ètnic des de l’enfocament del mixed embeddedness: els negocis pakistanesos a la ciutat de Barcelona, de Berta Güell, doctora en sociologia i investigadora postdoctoral al Grup d’Estudis d’Immigració i Minories Ètniques (Gedime) de la UAB. “Aquestes dades tiren per terra un dels rumors més estesos sobre els negocis dels pakistanesos: que estan en mans de màfies. No és cert, ni de bon tros”, assegura Güell, que també és professora col·laboradora a l’Escola Superior de Comerç i Distribució (Escodi), la universitat del Comerç.
Entre els negocis regentats per pakistanesos que més creixen hi ha les franquícies de supermercats, que han experimentat un autèntic boom els últims tres anys. Aquests supermercats generalistes (lluny de les primeres botigues de queviures que van obrir ara fa 30 anys, en què van començar amb productes més de caràcter ètnic) també estan sent l’escenari de la incorporació de dones pakistaneses al món laboral. “Encara hi ha poques dones treballant-hi, però se n’hi comencen a veure, sobretot de joves. Això és important, també de cara a la seva integració”, manté Berta Güell. Un altre tipus d’establiment molt estès entre els immigrants vinguts del Pakistan són les botigues de telecomunicacions, moltes al barri del Raval.
Dones i homes pakistanesos comparteixen el fet de treballar moltes hores i amb sous baixos. Per a la gent que acaba d’arribar al país és una oportunitat per començar a treballar, i per a l’empresari, la clau de la seva subsistència. Aquest és el secret d’aquest tipus d’establiments, que, com marca la llei, tenen obert fins a les 11 de la nit majoritàriament. “Un altre cop aquí s’ha de trencar el rumor que diu que els pakistanesos poden obrir més hores que les altres botigues. No és així: obren les hores que permet la llei pel tipus d’establiment i metres quadrats”, assegura Güell.
Un o dos treballadors
Les dades recollides per Güell diuen que la majoria dels comerços pakistanesos tenen un o dos treballadors a cada botiga (31,9% i 30%), mentre que el percentatge d’autoocupats sense treballadors és força baix (5,6%). Tres quartes parts dels negocis disposen de mà d’obra coètnica (74,4%), independentment del barri on siguin. En segon lloc, destaca la categoria “sud-asiàtic”, que fa referència a una barreja de treballadors pakistanesos i d’altres països del sud d’Àsia (normalment Bangla Desh i l’Índia i algun cas del Nepal) que, sumada a l’anterior, engloba el 83,2% dels treballadors.
La mà d’obra la subministra la mateixa comunitat, igual que tot el que s’ha de saber per obrir un negoci nou. Això explica que a Barcelona, per exemple, la major part dels establiments regentats per aquest col·lectiu siguin d’alimentació o de telecomunicacions, perquè són els que han funcionat; es van consolidar les botigues de queviures i ara triomfen els supermercats. La ciutat ha estat, en aquest sentit, un lloc on aquests comerços s’han pogut instal·lar adequadament. Els principals barris són el Raval, el Besòs-Maresme i Gràcia, on en proporció estan creixent més els darrers anys tot i que no és on hi viuen habitualment.
Una xarxa de confiança
L’estudi treu a la llum que la principal via de finançament d’aquests comerços és la pròpia comunitat. “Rarament van a demanar informació a l’administració ni diners als bancs. Aquesta comunitat té canals propis, que són ells mateixos”, assegura la investigadora de Gedime. Berta Güell ha pogut constatar com la comunitat pakistanesa té un sistema de crèdit propi i es financen entre ells. O bé es deixen crèdits privats o bé s’agrupen en el que es diu “associació de crèdit rotatiu”. “Unes persones s’ajunten i cada mes cadascú hi posa una quantitat de diners. Aleshores cada mes tots els diners es donen a un dels associats, amb la qual cosa a tots els toca un dia. És una manera fàcil d’aconseguir diners sense passar pel banc. És legal i hi ha altres col·lectius que també ho fan, com ara els senegalesos.” Tot es basa en relacions de confiança.
