“El groc és difícil per a l’hivern; però ara li hem de donar suport”

I tant! Es nota molt. Girona vesteix molt bé. Havia tingut un gran client, Ribas Crehuet, i era una persona que quan comprava seleccionava molt bé el producte. Es nota que a Girona s’aprecia la qualitat.

El teixit, els acabats, el patronatge... és un conjunt de coses. Per mi el patronatge ha estat molt important, sempre li he donat molta força. Parteixo de la base que la peça de roba ha de ser còmoda, t’hi has de sentir bé. No pots asseure’t en un sopar i treure’t la jaqueta perquè et sents lligada. Has de poder conduir amb la jaqueta, si fa falta. M’agraden molt les peces ben acabades; que quan te les miris del darrere puguis dir que està ben fet. Perquè de davant tot és molt maco. I a Girona hi ha aquesta sensibilitat.

Perfecte. Estic molt contenta que tornin a aquestes tendències retro, perquè era roba molt elegant i maca. El low cost és un component econòmic. Quan es tenen diners, a la gent li agrada vestir-se i sentir-se bé amb la roba. No és un capritx; és una actitud, un voler canviar, perquè et dona seguretat. És la teva carta de presentació.

Sí i cada dia anirà passant més. El producte més econòmic, el de la roba low cost només es rendibilitza si tens molts punts de venda i, per tant, totes les botigues de totes les capitals tenen el mateix i aquesta peça no té identitat pròpia. Quan és tan massiu, penso que aquesta identitat desapareix.

Pensa que era una època, als anys setanta, en ple franquisme i la dona estava supeditada. La primera possibilitat econòmica que vaig tenir –em va ajudar la família amb un aval–, el del banc va dir a l’avi si ja ho tenia clar el que faria aquesta ‘criatura’ referint-se a mi. Havies de lluitar el doble; és cert. I quant al tèxtil, no hi havia empreses de confecció, tot eren modistes. De molt petita ja estava obsessionada i sempre anava amb una agulla a la mà. I volia anar vestida d’una manera determinada i no hi havia cap modista que em fes els vestits que m’hi sentís bé.

Era un abric tipus gavardina que es venia als magatzems Harrods de Londres i va tenir un èxit increïble. Jo vaig fer tot el vestuari de l’equip que presentava la candidatura de Barcelona i el Pasqual tenia aquesta gavardina; no la vaig fer per Seül. I quan va baixar de l’avió, estava molt refredat i no se la va voler treure. Com a anècdota, en Pasqual en va tenir cinc, de gavardines, perquè les perdia. I deia que n’havia de tenir sempre una perquè li portava sort.

Per una banda, les xarxes socials signifiquen un avanç molt important –pots publicar la teva roba i arriba a tothom–, però per altra banda, penso que dona una inseguretat molt gran. Hi ha influencers que en saben molt i ho fan molt bé. També s’ha aconseguit que no hi hagi tendències concretes, sinó que estem parlant de peces. No fem col·leccions com abans, sinó peces singulars, maques, úniques i el consumidor les escull a través de totes aquestes imatges que t’arriben per aquestes noves vies d’informació. És una moda més individual.

Vivienne Westwood ha revolucionat el món de la moda. Es diu que la moda és un art, penso que en realitat ho és quan hi ha una trajectòria, quan el dissenyador deixa rastre, un llegat. És molt relatiu dir que és un art quan fas col·leccions cada sis mesos.

Estem barrejant coses (rialles). El groc és molt maco però no és un color que funcioni a l’hivern; és difícil. És més atractiu per a l’estiu, que afavoreix. Però en el context actual no et puc dir que el groc no sigui bo; li hem de donar suport. Comercialment és molt dolent, però. Ara a la col·lecció tinc molt verd caqui i mostassa, que combinats són molt bonics. No és un groc canari, és un groc mostassa.

El color és molt important en la moda. I quan els dissenyadors treballem, tornem a determinats colors per absència. Soc molt fan del color negre perquè té molta força. Hi ha colors que en tenen més que d’altres.