Societat

MARIA ROSA POUS

DES DE JOVE ANAVA EN MOTO EN UNA ÈPOCA EN QUÈ HI HAVIA POQUES DONES MOTORISTES

“Als anys cinquanta, les motos encara eren cosa d’homes”

Als seus 84 anys, recorda totes les motos que van passar per les seves mans. En veure-la, els homes quedaven bocabadats, el policies la saludaven i ella circulava sense carnet

Durant les primeres dècades del franquisme era gairebé insòlit que les dones anessin en moto. Com el Veterano, era cosa d’homes. Maria Rosa Pous Rius, nascuda a Ribes de Freser el 1933, rememora com va viure la seva afició cavalcant damunt d’una desena de motocicletes. Li aportava llibertat, un bé escàs sota la dictadura, i encara més per a les dones.

Quan va començar la seva afició per les motos?
El 1953, quan tenia 19 anys, el meu germà es va voler comprar la primera moto. Era una Lube, una marca fabricada al País Basc. Ell no s’atrevia a dir-ho a la mare i, com tantes altres vegades, em va demanar que intercedís jo. “Demanes més que en Franco!”, em deia la mare. Ho vaig fer, però amb la condició que m’ensenyés a anar-hi.
I com va anar l’aprenentatge?
Jo ja sabia anar en bici, i en Josep em va ensenyar quatre coses: el canvi de marxes, l’embragatge, el punt mort. El punyeter es va oblidar d’explicar-me un detall important: que abans d’engegar-la havia de posar l’estàrter. En aquella època si no es feia així, la moto no s’engegava.
I com va anar aquella primera època?
El meu germà treballava a la Molina, i els mesos que era fora jo aprofitava per agafar la moto.
En la dècada dels cinquanta poques dones devien portar moto...
No hi havia dones que anessin en moto i molt poques que conduïssin cotxe. Al Ripollès, quan jo tenia la Lube, només hi havia una dona que circulava amb un cotxe tipus americà, una ranxera de fusta que cridava molt l’atenció, i jo que anava amb moto. Les motos eren una cosa d’homes i, a més, eren caríssimes. Jo hi pujava, però, de fet, mai en vaig comprar cap. Ho feia el meu germà, que era molt bo per als negocis, guanyava diners i es podia permetre el luxe.
I quina era la reacció de la gent en veure-la?
Quedaven bocabadats. Al principi ningú volia venir amb mi, però després les amigues ja em van començar a demanar que les portés a fer una volta. Era una novetat, i encara més en un poble de muntanya com Ribes. Però a mi no em preocupava el que poguessin pensar. No en feia gens de cas.
Quin atractiu tenien les motos durant la seva joventut?
Com que hi havia poques dones que hi anaven, era un repte. Les dones depenien del marit per poder traslladar-se d’un costat a l’altre en vehicle privat. Hi havia poca gent que tingués moto i els homes pràcticament mai la deixaven a les dones de la família. Era un vehicle només per a ells. A mi la moto m’aportava llibertat per moure’m. Jo sempre m’he sentit lliure.
Què li deia la seva família quan la veien damunt d’alguna de les motos del seu germà?
A la meva mare no la preocupava gens ni mica el que podia pensar la gent. L’únic que em deia és que anés amb compte per la carretera i que no em trenqués la crisma.
Després de la Lube, quina moto portar?
El 1955, el meu germà es va comprar una màquina alemanya, una NCU. Aquesta ja tenia el canvi al peu en lloc de la palanca, i m’agradava molt per la seva estabilitat, el poc soroll i perquè asseguda podies tocar amb els peus plans a terra. Era fabulosa.
Vostè ben aviat se’n va anar a Anglaterra...
Sí, el 1956 hi vaig anar per aprendre l’anglès i per treballar d’auxiliar d’infermera. Allà vaig conèixer el meu futur marit, en Lluís. Ell va comprar una Lambretta, però la feia servir sempre jo per anar i venir de l’hospital. També vam tenir una mena de Mobylette de fabricació alemanya, però jo l’odiava. L’agafava i s’aturava, i hi pujava en Lluís i li funcionava.
Set anys més tard van tornar a Catalunya.
Vam tornar el 1963 i vam viure 25 anys a la Molina. En Lluís era el director de l’hotel La Solana i jo, la governanta. Allà, la primera moto que vàrem tenir va ser una Derbi i en Lluís li va canviar el motor per un de més potent. Aquesta jo la feia servir per anar per la muntanya. Quan acabava la temporada d’esquí pujava per la pista llarga de la Molina i baixava pel turó de la Perdiu. L’únic accident el vaig tenir als 45 anys pujant des de la parada del teleesquí fins a dalt de tot, i va ser per haver acceptat un repte que m’havien fet els cambrers. Tenia 45 anys i poc desprès vaig deixar d’anar en moto. Abans, però, vaig anar amb dues Derbi Coyote, una Ducati, una Yamaha...
Es va treure mai el carnet de cotxe?
El 1967, el de cotxe i el de moto. Fins aquell moment havia anat sense carnet i els policies em saludaven. Eren altres temps...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

SOCIETAT

Els veïns de Lilla tallen l’A-27 per exigir les indemnitzacions per les esquerdes

MONTBLANC
ciutat del vaticà

El papa frena els rumors sobre la seva salut amb la lectura d’una llarga homilia

barcelona
Societat

Mor Joan Nadal, empresari andorrà pioner en el sector del transport

URBANISME

Rubí invertirà més d’un milió d’euros per renovar el clavegueram de dos carrers

RUBÍ
MEDI AMBIENT

El temporal Nelson es “menja” part de la platja de Sant Sebastià de Barcelona

BARCELONA
SOCIETAT

Marxen de l’edifici ‘El Barco’ d’Esplugues els dos últims veïns que hi quedaven

ESPLUGUES DE LLOBREGAT
economia

L’IVA del gas deixa de ser reduït i torna al 21% a partir de dilluns

barcelona
SOCIETAT

Els taxis de Sitges s’adhereixen al servei conjunt del Garraf

Sitges
transports

Tallada la L4 del metro entre les estacions de Bogatell i la Barceloneta

Barcelona