“El pòquer té els seus riscos i per això has de fer les coses amb cap”

Sí. Crec que des del principi ho vaig anar digerint perquè no és una cosa que passi de cop, ja que va ser un torneig que va durar dies.

Vaig pensar en tot el passat i en els inicis. Vaig acomplir un dels somnis de la meva vida i professionalment va ser un dels més importants. Quan va acabar el torneig el primer que vaig dir en veu alta va ser: “I ara què?”

[Riu] De moment no han trucat a la porta. Haig de fer jo el pas quan em toqui fer la declaració de la renda, però sé de bones fonts que el meu cas està sobre la taula i que aproximadament el 50% de l’import del premi haurà d’anar cap a Hisenda. No hi veig un problema en el fet d’haver de pagar impostos, però sí que ho és el fet que no ho consideren una activitat professional. No podem repartir aquest guany en diferents anys, de manera que no em deixaran compensar guanys i pèrdues, que també n’hi ha.

Si t’haig de ser sincer, no, però la gent no ho acaba d’entendre. La meva carrera en el pòquer la tinc pensada i planificada i ja estava encarada. Això ha estat un salt més gros des del punt de vista econòmic. Tota la meva vida pel que fa a família i amics segueix igual i vull que sigui així. Sí que ara, durant un temps, ho has d’anar explicant a tothom, però estic segur que d’aquí a poc temps tot tornarà a la normalitat.

Sí, el pòquer té els seus riscos i per això t’has de planificar correctament i has fer les coses amb cap. Has de gestionar bé la teva banca i començar jugant amb parts petites. Hi ha èpoques en què estàs perdent diners per molt que estiguis fent les coses bé. Hi va haver un moment en què durant dos mesos vaig estar perdent dues vegades o tres el que seria el sou d’una persona normal. Això pot passar.

Ja de gran. Amb 29 anys vaig conèixer la modalitat aquesta de pòquer, el Texas Hold ’em, i vaig començar a jugar-hi amb els amics. A mi m’encanten els jocs d’estratègia i vaig començar a llegir articles sobre la matèria. Em vaig adonar que en aquest món s’hi podien guanyar diners, que darrere hi havia una estratègia i que no tot era atzar. Vaig començar jugant per internet i aprenent, alhora que construïa la meva pròpia banca. Al principi també guanyava els diners als amics sense que se n’adonessin gaire [riu].

Sens dubte, és que és un joc d’estratègia. Sí que té un component d’atzar més alt que altres jocs, sobretot si el comparem per exemple amb els escacs. Això depèn també de les hores que hi dediques: com més jugues més es redueix el factor atzar.

Si és un torneig en viu com el que vaig guanyar, primer has de conèixer la seva estructura i el nivell de jugadors que et pots trobar. Després repasso tot el que sé fer bé per intentar reproduir-ho a les taules. També t’has d’adaptar molt al perfil del rival amb el qual et trobes.

Penso que n’hi ha molts. El pòquer no el recomano a ningú [riu] i no és perquè em vulgui treure de sobre els rivals! El factor atzar pot afectar psicològicament, sobretot si passes èpoques en què perds diners. Això fa molt de mal i arriba a un punt en què ja no saps si ho estàs fent bé o no i et comencen a entrar els dubtes. El món del pòquer és molt solitari i la certesa absoluta tampoc la tens mai. Aquesta incertesa i volatilitat que té el pòquer fa que passis èpoques en què si no ho portes bé et pots estressar molt. I no només per la pressió dels diners: has de destinar-hi moltes hores i molts cops la gent no ho entén.

[Riu] T’hauria de veure jugar, però intueixo que no hi has dedicat prou temps. Les normes s’aprenen molt ràpid i tothom es pensa que en sap, però comprendre el joc és el més difícil i és una cosa que mai s’acaba d’aprendre.

Sí, però amb cigrons [riu]. Tothom vol jugar contra mi, però amb diners no tants.