“La fundació s’ha anat adaptant a les persones assistides”

Si et dic la veritat, ha estat com un llenç en blanc on cada dia no sabia on fer la primera pinzellada. No tan sols ha estat començar, sinó que a mesura que acumulava informació dubtava com fer-ho per fer-ho amè per al lector.

L’objectiu, però, era descobrir què va passar els dos anys abans que es constituís el patronat. Ha estat gràcies al testimoni d’en Martí Parera que s’aclareixen llacunes, i detecto que va ser ell amb Domingo Montserrat qui estan al capdavant. Tots dos tenien fills amb síndrome de Down, i es troben un dia i decideixen anar a la parròquia de Sant Josep, en uns anys en què el dret de reunió estava restringit.

Les famílies s’espavilen anant a Barcelona o a centres pilot i d’altres els tenen a casa amb l’amarga desesperança dels cuidadors. També explico que en aquella època només hi havia el Diari de Mataró, i es converteix en el canal on metges i pediatres en comencen a parlar.

Allà es crea la primera escola Santa Gemma sota la protecció dels fabricants tèxtils de Sabadell. Els de Mataró s’hi emmirallen i fins i tot adopten l’anagrama de l’agrupació vallesana, on hi ha un test on la planta creix torta i necessita un aspre, que és el tutor per redreçar-se.

Queda per fer quan veus pensaments soterrats, o que s’insulta i encara es mira amb certa pena i compassió. Però s’ha de veure d’on venim. Al llibre també parlo de l’holocaust nazi, on els retardats mentals es cremaven en nom de la puresa de la raça ària. S’ha avançat molt en integració, i la fundació ha fet una tasca enorme amb uns professionals molt preparats.

La discapacitat afectava totes les capes socials i va afavorir que l’entitat es relacionés amb el poder local i es treballés ràpid. Això explica l’extensió dels terrenys a Cirera o que la Caixa d’Estalvis de Mataró comprés un edifici davant de can Gassol per situar-hi l’escola Santa Bernadeta. Les entitats financeres tenien una consciència social que amb la competència financera es va anar alterant.

És un testimoni palpable que defineix molt bé com la fundació s’ha anat adaptant a les persones assistides. En el codi ètic de l’entitat tenim per sobre de tot el compromís, l’acollida, el respecte, la transparència i també s’hi inclourà la sostenibilitat per créixer dins les possibilitats.

Tenim la cronicitat de les persones assistides que viuen més anys i això ens obre reptes nous. La junta de patrons i l’equip de professionals va decidir plantejar el marc estratègic 2022 per derivar inversions i decidir el futur immediat.

Sí, però hi ha una dependència de les administracions públiques i ens falta el concert perquè sigui una realitat. Tenim l’edifici per rehabilitar, però tot va lligat. Parlem d’una empresa de 14 milions d’euros anuals que de portes endins s’estructura en tres àmbits, que són l’assistencial, la laboral i la tutelar, que és un servei que no teníem a la comarca.

Sí, ja està constituïda i els patrons poden fer-se càrrec i tutelar perquè aquesta era la gran preocupació dels pares: què passarà amb els fills quan ells faltin.

És molt bonic aquest projecte tant a les escoles amb els contes com la il·lusió dels pares quan veuen la carrossa dels Reis. El moviment que hi ha hagut amb les Disantes no té preu, i recordo amb emoció el concert de Txarango amb 21.000 persones i una cançó dedicada. És una projecció externa, i això que sortíem d’una fase crítica.

Trobar-te en una estafa en una entitat d’aquesta naturalesa és immoral. El 2001 es va destituir el gerent, Joan Gabriel Martínez, però l’autoestima va quedar tocada i va costar refer-se.

Estic content que s’hagi pogut fer aquest treball perquè és com el make in off d’un llargmetratge, de com s’ha anat coent i gestant una entitat.