“L’ordinador era l’únic que m’acollia”

Encara no és major d’edat, però l’Ángela España Bonilla (17 anys) no sent la necessitat que la tutelin. No vol amagar-se darrere de ningú i, encara que la seva mare hauria preferit l’anonimat, ella ha optat per explicar la seva història donant la cara. Perquè, després de quatre anys d’addicció creixent als videojocs, ha aconseguit trobar una escletxa per on escapar-se i té molt clar que “no val la pena perdre tant de temps” i que la vida “és molt més que jugar les 24 hores tancada a casa”.

Ho diu tranquil·la, asseguda al despatx de la Susana Jiménez, responsable de la unitat de joc patològic de Bellvitge, on ha començat un tractament. “No cal que ens amaguem, ni que ens posin una etiqueta. La gent ha de saber que això existeix i els joves que estiguin en una situació com la que jo he passat han de tenir clar que sempre hi ha una sortida”, afirma rotunda.

L’Ángela, com la majoria d’adolescents, no es va fer addicta als videojocs de cop. Va ser progressiu. Quan va començar l’institut va sentir que no encaixava. Ni volia estirar-se el cabell ni escoltava reggaeton. Li agradava la cultura japonesa, el manga... altres coses... I va sentir que la rebutjaven, que li feien bullying. “Em sentia sola i vaig buscar refugi. El que tenia més a mà era l’ordinador”, explica ara. La cosa va anar a més. I al final del primer trimestre del segon curs se sentia angoixada i deprimida. “Vaig optar per no anar a classe. Em quedava a casa jugant hores i hores.” Va suspendre el curs i va haver de repetir. Cada cop més enganxada. I és en aquest moment quan va superar la línia vermella. Passava hores jugant al League of legends (LOL), un joc que ella mateixa defineix com a “addictiu”. I va començar a agafar la targeta de crèdit a la seva mare. D’amagat. Primer petits càrrecs. Fins que se li va escapar de les mans. “No sé per què ho feia. Era com un impuls. Em sentia culpable, mala persona, però no podia deixar de fer-ho”, explica. Només en aquest joc es va arribar a gastar gairebé 700 euros.

Hi passava hores i hores i en les èpoques de més addicció no pensava ni tan sols a menjar. “El pitjor és que no ho volia admetre. Em sentia sola, no volia demanar ajuda als pares ni als professors.” Va entrar en un cercle viciós. Com més sensació de rebuig, més hostilitat i més sensació de soledat. “Veia que ningú se m’acostava i sentia que l’únic que tenia que no em feia mal era l’ordinador. L’ordinador era l’únic que m’acollia.”

Però com que les addiccions no saben de límits, va arribar un moment en què l’ordinador no era suficient. “Em sentia buida i passava de no menjar a menjar massa.” La van acompanyar a diversos psicòlegs, públics i privats, i al final li van diagnosticar bulímia nerviosa. “A primer d’ESO pesava 60 quilos i dos anys més tard en pesava 86.”

A quart d’ESO, però, va haver-hi un punt d’inflexió. Perillava el curs i la seva germana va optar per deixar-la sense ordinador. Va patir. Va sentir molta ansietat, però també la va esperonar. Va aconseguir fer el treball de recerca, va aprovar, va deixar l’institut i aquest curs ha començat un grau mitjà d’impressió digital que l’apassiona. “He descobert que quan tinc alguna cosa a fer i em motiva, com pot ser dibuixar, em sento plena”, subratlla. I aquesta motivació ja és una garantia d’èxit.

Ara juga un parell d’hores al dia. Perquè li agrada. I lluita amb totes les seves forces per “trobar la manera de mantenir l’equilibri”, gestionar el temps i agafar les regnes de la seva vida.