Societat

CLÀUDIA BUSSÉ ROJAS

UNIVERSITÀRIA I AUTORA DEL LLIBRE “NO T’OBLIDIS D’ESCRIURE’M”

“He volgut donar veu a les dones que van viure a l’ombra de la guerra”

L’autora s’ha basat en les cartes que el seu besavi va enviar a la seva esposa mentre estava al front: recull les inquietuds i reptes, la por i el desig de llibertat d’una de les moltes dones durant la Guerra Civil

“Honorar les dones que durant la Guerra Civil espanyola van viure en l’ombra del conflicte, però lluitant en silenci per la llibertat”. És un dels pretextos del llibre No t’oblidis d’escriure’m, de la veïna de Girona Clàudia Bussé, molt vinculada a Celrà. A l’edat de 17 anys va escriure l’obra, que està captivant els seus lectors. El relat es teixeix a partir de les cartes que el besavi matern de Clàudia enviava des del front a la seva esposa. Mentre la ciutat on ella es va haver de refugiar era bombardejada, l’única esperança que la mantenia il·lusionada era rebre les missives encoratjadores i plenes d’amor que li escrivia el seu marit, diu l’autora.

Com va idear-ne el contingut?
Quan vaig començar el llibre, feia batxillerat a l’Institut Sobrequés de Girona. A l’hora de triar la temàtica del treball de recerca, vaig lligar una mica les meves passions i, d’aquí, en va sortir la novel·la. Volia fer alguna cosa que relacionés la literatura, l’escriptura i la història.
D’on va partir?
El llibre es basa en les cartes que el meu besavi, que es deia Joan, va enviar durant la Guerra Civil a la meva besàvia, la Teresa. Són totalment verídiques: documents històrics que guardem a casa. No tenim, però, cap carta que enviés ella. D’alguna manera hi havia una feina incompleta, de preguntar-se per què la besàvia no escrivia mai. És una inquietud que ha passat de generació en generació i que vaig tenir la necessitat de lligar, d’acabar. De dir: m’intento posar en la pell d’ella i pensar com respondria.
Se sap per què les cartes eren gairebé unidireccionals?
El meu besavi sempre li deia: “Escriu-me, escriu-me, no te n’oblidis, busca un moment”. Pel que sabem, però, la meva besàvia no escrivia, no li tornava les cartes. Només molt de tant en tant. Era quasi analfabeta i, a vegades, l’ajudava a redactar-les el seu cunyat. En ocasions feia aproximacions, si bé no queda clar per què no les tornava. El motiu queda molt diluït i això també era una de les meves motivacions per fer el llibre.
D’on eren els seus besavis?
Vivien a Xerta. Però, a causa de la guerra, es van moure i van desplaçar-se fins a Mataró.
I ara, qui conservava les cartes?
La meva àvia les tenia guardades com un tresor. En elles,
el meu besavi hi explica com avança la guerra, com està, com viu, en quines condicions, i demana coses tipus: “Envia’m un jersei”. I pregunta molt per la seva filla, perquè va marxar a la guerra quan la meva àvia, que també es diu Teresa, acabava de néixer.
Unes vivències dures.
L’àvia sempre m’ha explicat històries que li havia relatat la seva mare sobre la guerra. Vaig créixer amb inquietuds a dins sobre el que els va passar. D’aquí van sorgir les ganes de saber-ne més i de llegir les cartes. La novel·la l’he fet en monòleg interior, des del punt de vista de la meva besàvia. Molts llibres de la Guerra Civil són des de la perspectiva de l’home que se’n va al front. Volia també donar veu a les dones que hi eren, però que van viure en l’ombra de la guerra. No s’ha parlat tant d’aquesta part. Pensar com vivia i se sentia ella.

Un bon distintiu!

Un punt característic del llibre és que és la dona la que t’explica com va la guerra. La meva besàvia tenia pocs mitjans i el que sabia era perquè li comentaven, se n’assabentava a la cua de la botiga, etcètera. Hi havia dones activistes, però no eren la majoria ni tampoc era el seu cas. Tenia una personalitat una mica dòcil i al llibre s’hi reflecteix el seu procés d’evolució i creixement.
I està sorpresa amb tant ressò?
Fa dos anys, ni m’ho hauria cregut. El plantejament del treball de recerca era crear una novel·la històrica. La part pràctica, la vaig encarar en escriure-la. Vaig transcriure les cartes, imaginant com la meva besàvia responia. Em va quedar més extens del que havia pensat perquè hi vaig afegir part de ficció.
Com es va animar a publicar-lo?
Pel treball de recerca, vaig presentar-me al XII Premi Ernest Lluch de la universitat Pompeu Fabra. Es veu que no s’acabava d’adequar a les bases del concurs, però tot i així em van atorgar una menció honorífica. Vaig estar molt contenta; i els membres del jurat em van recomanar que provés de publicar el llibre.
Què li ha semblat a la seva àvia?
Es va emocionar moltíssim. Jo sempre li deia: “Et donaré un final de la història”. Em sentia malament en veure-la patir perquè tenia molts interrogants. No soc ningú per resoldre’ls, i segurament les coses van anar diferent. Però com que li agrada molt llegir, vaig pensar que seria la manera de fer-li un regal.
Es planteja un segon llibre?
Hi ha molta gent que em pregunta si en faré una continuació. No m’ho plantejo per ara, tot i que tinc un projecte entre mans. Cada vegada he anat agafant l’escriptura més com a plaer, perquè realment m’emplena i m’agrada molt.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Sant Dalmai

Memorial Alfons Adroher

I els infants i adolescents amb trastorn mental?
opinió

I els infants i adolescents amb trastorn mental?

PINCAT (Plataforma d’Infància de Catalunya) de la Taula del Tercer Sector

El Congrés d’Habitatge reclama l’aturada de tots els desnonaments

barcelona

Milers de persones surten al carrer contra la “llei Aragonès”

barcelona

Ataquen la nova seu de l’Espai LGTBI de Girona i en destrossen la porta

girona
Societat
41a Fira de Sant Martirià

Bestiar i verd a Sant Martirià

BANYOLES

Recullen 5.300 euros a favor de l’Oncolliga

girona
Sense papers tot és més difícil

Sense papers tot és més difícil

Espai de relació i reforç escolar

Espai de relació i reforç escolar