“El pota blava és una carn de festa, té un gust com el pollastre d’abans”

Va ser un concurs organitzat per la revista Cuina i Catalunya Ràdio en què les IGP [indicació geogràfica protegida] i les DO de tot Catalunya competien. Nosaltres vam presentar el pollastre pota blava del Prat, que té IGP des de fa 25 anys. L’any passat la va aconseguir també el gall negre del Penedès. Fins llavors el pota blava era l’única au del territori amb aquest segell de distinció, que és una garantia que estàs comprant un producte que té unes mesures de creixement que no és comparable amb el pollastre del súper.

Ha de tenir un mínim de cinc mesos de criança en llibertat, la seva alimentació té un 80% de gra, que menja a l’aire lliure. És un pollastre molt fort, molt actiu, que treu molt de pit. No té gens de greix i sí molt omega-3. La carn s’assembla més a l’ànec, és de color vermellós i requereix una cocció llarga perquè si no queda molt dur, ja que té molta fibra. És un producte espectacular, el pota blava pel pollastre és com el kobe per les vedelles. És molt diferent per la manera en què creix.

Encara que estan molt a prop el territori canvia i el pota blava té una mica més de geni. La raça és diferent, el gall negre té el pit més gran, mentre que el pota blava té molta cuixa i poc pit. És una raça diferent, també molt bona, però al Prat tenim molt de sentiment pel pota blava. Els últims anys la restauració ha fet una aposta molt forta per rescatar aquest producte perquè s’estava perdent.

A fa més de cent anys. Quan els pagesos estaven al Delta, el que més pota blava tenia era el més guai. Era un dels regals que feien els masovers als pagesos, sempre ha estat molt valorat. És una carn de festa, té un gust com el pollastre d’abans. És un animal diferent que has d’anar a buscar, es troba al mercat de la plaça de la Vila del Prat i també arriba a la Boqueria per encàrrec. Pel preu i pel fet de no saber com cuinar-lo la gent l’ha deixat una mica de banda, tot i que en realitat és molt fàcil de fer, però no el pots preparar en 30 minuts sinó en tres hores. Els restauradors i també l’Ajuntament del Prat i l’Associació Gastronomia i Turisme estan fent un esforç per donar-li valor i rescatar-lo.

Moltíssim, si la venda abans era de 1.000 ara se’n venen 8.000 a l’any. Hi ha activitats que promocionen molt el producte, com ara el Quinto Tapa i el Març Gastronòmic, en què maridem la carxofa del Prat i el pota blava. Al Prat van aguantar més les masies i per això va ser el pollastre del Prat, però ja hi ha una vintena de poblacions que ha fet seu el producte. El pota blava és del Baix Llobregat i les millors cartes de Barcelona ja el tenen.

És un pollastre una mica difícil de criar perquè té el seu caràcter, no pots barrejar-lo amb uns altres perquè és el rei del corral. Al Prat encara queda una quinzena de petits productors que l’han tingut de tota la vida, si no el crien és com que han perdut la màgia de la pagesia. Però la granja Torres és la que té tots els segells reguladors i és la que el subministra als restaurants.

Com que s’assembla molt a l’ànec vaig fer un confit de pota blava. El concurs va començar a l’octubre, quan ja hi havia moniatos plantats al Parc Agrari. Tot pensant en el tradicional pollastre amb prunes el vaig voler relacionar amb el territori i vaig confitar unes prunes amb el vermut de Cal Pere Tarrida, que és un celler del Prat que fa el seu propi vermut i la gent del Prat s’estima molt. Vaig fer, doncs, un confit de pollastre amb prunes confitades amb vermut Tarrida i moniato fet al forn i triturat.

Fem una mica de tot, sempre que siguin coccions llargues, no el pots fer a la planxa. Des de croquetes i canelons, que són uns clàssics que no pots treure de la carta, fins a unes gyoza, unes crestes japoneses, amb una mica de pastanaga, porro i gingebre. Fa temps vaig fer una tasseta de cafè amb tres textures: pollastre confitat, crema de bolets i escuma de patata, que simulava un trifàsic. I un lingot daurat o un roll farcit de pollastre i maionesa de kimchi. I el pollicao, que vaig fer un any per al village del Mobile però va agradar molt. És una recepta molt tradicional, pollastre rostit amb una salsa de prunes que simula la xocolata dins d’un panet amb un envàs divertit que recorda el Bollycao i pica l’ullet a tota una generació.