Societat

JOSEP MARIA ESQUIROL

PROFESSOR DE FILOSOFIA DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA

“Hem de fer que disminueixi el mal i que s’incrementin el bé i la bellesa”

Després de ‘La resistència íntima’, llibre amb què va aconseguir el 2016 el Premio Nacional de Ensayo i el Premi Ciutat de Barcelona, el filòsof continua el seu discurs a ‘La penúltima bondat’

Ni vam ser expulsats del paradís ni ens hi dirigim. La nostra condició, afirma, és la dels afores.
La imatge dels afores em permet insistir en la condició humana com a situació de no plenitud. Ni perduda, ni albirada. Una situació en la qual hi ha molta dificultat, molt de mal, però també molta bellesa. La nostra responsabilitat és fer que disminueixi el mal i que s’incrementin el bé i la bellesa. La idea de plenitud no ens va bé per pensar-nos. Du a frustracions i ni tan sols és imaginable. La plenitud paradisíaca acaba resultant inhòspita.
Situa la bondat com un dels elements essencials del misteri que constitueix la vida humana.
Miro de fer una reflexió a partir del que entenc que són experiències fonamentals de la majoria de la gent, experiències realment bàsiques. No tinc cap esquema preestablert que expliqui el món. Hi ha afirmacions que són excessives, que diuen més del que es pot dir. “La realitat és la matèria i això és tot” o “La vida és una combinació química i ja està”. Vols dir? Des de sempre les persones hem pogut meravellar-nos de la fondària inabastable de la vida i del món; fondària que té un caràcter d’abisme i a vegades el té lluminós. Una mena d’escletxa. L’experiència de la vida fa que per descriure el que vivim haguem de recórrer a una paraula com misteri o alteritat. Que, a partir d’aquí, hi hagi persones que en desenvolupin un esquema o un discurs de caràcter religiós, és una possibilitat. Jo, en el llibre, em quedo aquí. Aquest retorn a l’experiència seria una forma de tornar a ajuntar-nos i no separar-nos per etiquetes.
“Si estimar és contribuir a eixamplar el cel, ser estimat és sentir-se visitat pel cel.” Per què no ho practiquem prou?
No tinc una resposta a la pregunta. El fet que depenguem els uns dels altres és una sort, un regal. La fermesa, la confiança, necessita els altres. Als afores, sortosament, ens recolzem els uns als altres. Però també hi trobem violència. Des de la més manifesta i la més brutal fins a fenòmens que també hi tenen a veure, com l’egoisme, l’individualisme o la indiferència. Hi són avui i hi han estat sempre. Tot allò que és bo pot degenerar amb molta facilitat. La degeneració és una amenaça persistent sobre tots els fenòmens humans. I hi ha un tipus d’estructures socials que accentuen aquestes tendències. En el nostre cas, l’apilament social coincideix amb un aïllament. L’alerta sobre els processos de degeneració ha de ser constant. No fem tot el que podríem fer.
Del llibre se’n pot extreure la idea que l’amor pot canviar el món. Sona una mica ‘hippy’.
Sempre hi ha el perill de rebre etiquetes que no busques. Posar la paraula bondat en un títol és un risc. Pot sonar a moralitat simplista. Voldria fugir d’això. El plantejament és molt diferent. El que sí que crec és que tot depèn de l’actitud de les persones, de la mirada. Naturalment que hi ha també els sistemes de tota mena, l’econòmic, el polític i el tecnològic, que estan interconnectats, i un es pot sentir impotent. Però finalment la força de canvi de qualsevol situació sempre rau en les persones. Quan el canvi de mirada és de debò, determina un canvi de vida. Les persones que fan aquest canvi poden ser poques, o poden tenir poca incidència social, però en els àmbits en què es mouen l’empremta és molt significativa. Això és real, és eficaç, és fecund. Per això hi confio. El canvi no és utòpic. Ja té lloc. El que passa és que no té lloc en les dimensions que podria tenir. És marginal.
En el llibre dona molta importància a la capacitat de rebre, de ser commogut.
M’hi entretinc perquè el tema de la commoció l’entenc com l’essència de la vida humana. A vegades creem com una mena de cuirassa que ens fa poc capaços de rebre. Això és una disminució del que és humà. Una persona apàtica és, literalment, una persona que no s’apassiona. I no s’apassiona perquè res la toca, res la commou. És indiferent. En canvi, en una persona capaç de ser afectada pel que passa al seu voltant hi ha una expressió eminent d’allò humà.
Relacionar fredor amb lucidesa és un error?
Fredor és indiferència. La intel·ligència és exactament el contrari. És la capacitat d’adonar-te de les coses. Les persones més fredes són incapaces d’adonar-se de la diferència. Per això són indiferents. La fredor és degeneració.
De què depèn tenir més o menys capacitat de ser tocat?
Hi ha contextos que debiliten aquesta capacitat. Una societat superficial, frívola, és un mitjà de conducció extraordinari per al mal. Per a les coses valuoses no hi ha tècniques, però sí que hi ha encomanament, contagi. Si vius en un context on les persones saben rebre i tu veus com reben, com queden commogudes per la bellesa, això t’arriba. Tots els registres de la comunitat són decisius per aquesta mena de cultiu de la sensibilitat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Catalunya preveu assolir el 0’7% en cooperació al desenvolupament l’any 2030, tal com fixa Nacions Unides

barcelona

112, el telèfon que salva vides

barcelona
Economia

Tornar a la societat part del que t’ha donat

barcelona

Albert Batlle encén el debat dels nens del carrer proposant-ne el retorn

barcelona
YAMNA I RAQUEL
UNA MENOR NO ACOMPANYADA I UNA ARTISTA VISUAL, UNIDES PEL SOMNI DE LA LLIBERTAT

“Ens emmirallem l’una en l’altra, en el nostre afecte, força i confiança”

girona

Jotri presenta una línia de plats envasats

GIRONA

Nous mamògrafs digitals al Trueta i al Santa Caterina

girona
societat

Primers premiats que aniran a Futuroscope

Acaben els treballs a l’heliport del Trueta

girona