“Tots els fills d’immigrants ens hem d’explicar”

La reflexió és: els mitjans de comunicació, quan parleu de musulmans, ens teniu en compte per a més coses o no? Sovint em pregunto si el fet que jo opini d’una cosa va a favor o en contra del que estic defensant.

Crec que costarà, però també penso que es comença anant als mitjans a parlar d’aquests temes perquè tothom té dubtes, però al final acabes entrant en un circuit de visualització molt important. Avui, per exemple, una amiga nutricionista ha anat a parlar sobre l’alimentació en el Ramadà... No deixa de ser parlar del Ramadà, però ja hi anava per parlar d’alimentació. De mica en mica anem entrant als mitjans, tot i que hi ha molta feina per fer.

En general a la societat en què vivim li costa entendre allò que no forma part de la majoria. Si no encaixes amb la majoria caus fora de la normalitat i t’has d’explicar contínuament. En el cas dels fills d’immigrants, sobretot musulmans, ja que hi entra en joc un tema cultural però també religiós, la cosa es complica més perquè has d’explicar coses que encara no estan explicades, definir coses que encara no estan definides. I la primera és la identitat pròpia.... No existeix allò que tu vols ser o no sembla existir... Encara costa pensar que una persona que es diu Ahmed pugui ser catalana, i hem de treballar perquè això canviï. Si jo em sento català, independentment de si se’m reconeix o no, m’he de poder definir com a tal.

Els nens s’humanitzen molt: són amics, són companys de classe, són veïns, mai m’havia hagut de definir. Era jo i prou.

No, no, que va! Jo em vaig posar el vel quan ja havia acabat la universitat! Les preguntes sobre la meva identitat i el demanar explicacions van començar a l’institut. Jo havia anat a l’escola Vedruna de Bellpuig, que és catòlica concertada, i va ser meravellós perquè tots ens coneixíem des que havíem nascut. Però a l’institut vam coincidir gent de moltes escoles diferents i allà amb la gent nova m’havia de definir per primer cop. Ja no era la Míriam, era una noia morena de pares marroquins. Després, a l’arribar a Barcelona, una altra vegada la qüestió identitària va tornar a començar...

Quan ets adolescent català però de pares marroquins costa a vegades saber ben bé qui ets i què significa i quina importància tenen les diferents cultures a què pertanys i de quina cultura estàs bevent en cada moment. Al final quan creixes diferencies: hi ha per un cantó el fet social i cultural i per un altre cantó una opció religiosa amb les seves característiques i conseqüències. Si ara no estic bevent un got d’aigua [estem en el Ramadà], això no té res a veure amb la meva identitat cultural, sinó que té a veure amb la meva opció religiosa. La sort que tenim els musulmans que vivim en un país que no és de majoria musulmana és que ens hem de replantejar les coses constantment i qüestionar-nos constantment perquè l’entorn també qüestiona. Quan arribes a una certa edat i després de molts anys de qüestionar-te coses, acabes tenint les idees molt més clares.

Hi ha prejudicis negatius i discriminació. Però jo no vull dir que el racisme sigui de males persones, perquè sovint la gent és racista per una sèrie de prejudicis que hem mamat i sobre certs grups de persones. Evidentment hi ha un racisme violent, però no parlo d’aquest ara, parlo del racisme subtil, que a vegades és fruit de la ignorància, però s’acaba traduint en discriminacions.

Hi ha un estudi del Cidob sobre mitjans de comunicació i atemptats, sobre com estaven definits, i es veu com els atemptats reivindicats pel Daesh tenen més cobertura mediàtica que qualsevol altre tipus d’atemptat, i ens trobem avui en dia que sembla que l’únic grup terrorista del món sigui el Daesh i sembla que aquest sigui representant de l’islam, quan sí que és un dels grups terroristes més potents i perillosos, però no és l’únic ni molt menys i, per descomptat, no representa l’islam. S’ha de treballar perquè la ciutadania pugui entendre que hi ha una realitat molt diversa al darrere. Per explicar les coses dolentes també hem de normalitzar aquelles que no ho són. S’ha d’anar amb compte amb la terminologia.

En els adults sovint passa que les preguntes que et plantegen no són per escoltar sinó per validar l’opinió pròpia. “Per què la dona musulmana és submisa?”, i ja estàs assumint que la dona musulmana és submisa i és un tipus de dona en concret. He trobat a faltar això: que es facin preguntes no per reivindicar l’opinió pròpia sinó per escoltar. Una altra cosa és que, un cop escoltat, després hi estiguis a favor o no! La curiositat que tenen els nens, en els adults ens falta, perquè ja hi ha uns prejudicis que costa de trencar.

Jo crec que s’ha d’ensenyar història de les religions i explicar que les religions són molt importants per a molta gent. Sense fer proselitisme, per descomptat. L’escola pública no es pot decantar per una religió, s’ha d’explicar la diversitat perquè és la forma de viure de molta gent d’aquest país.

Molt i molt bé, en guardo un record boníssim. És una escola catòlica en què es feia religió i els que no érem d’una família catòlica fèiem ètica. Hi havia molta presència de la religió catòlica però molt respecte a la diversitat a l’escola i a les aules.

Fa falta un projecte de vida en què tu vegis els teus objectius i el que s’espera de tu, tant des d’una perspectiva social com religiosa; això socialment tots ho necessitem. Quan això es perd és més fàcil aferrar-te a una ideologia perversa, que et doni molt ràpid un sentit a la vida, que en el cas d’aquests nois no sabem quin era. La radicalització s’ha de treballar des de la radicalització; és veritat que té un rerefons religiós que no es pot obviar, però la clau és saber què fa que una persona que té una trajectòria de vida, segur que amb les seves dificultats, com tothom, abraci una opció tan radical, que posa fi a la seva vida i la del seu voltant. Com a ciutadana em falta més que es trobin respostes des del punt de vista de radicalització que des del punt de vista de la religió.

El rebuig en el sentit que la societat no t’accepti al cent per cent, l’hem patit tots els fills d’immigrants. Per això no m’acaba d’agradar quan es diu “Eren uns nens normals però els havien rebutjat”, perquè aleshores és com si es digués que tots els fills d’immigrants som potencialment terroristes perquè tots hem passat pel mateix. I una altra cosa: a Europa no s’han radicalitzat només alguns fills de família musulmana! No hi ha una explicació única, no hi ha un prototipus de jove radicalitzat. També als Estats Units hi ha molts casos de supremacistes blancs radicalitzats que també cometen assassinats i alguns sí que eren nois que a l’escola havien patit algun tipus de rebuig, o bullying, que és una cosa molt seriosa, però no fins al punt d’acabar cometent un atemptat.

Ara mateix també sembla que si un jove és molt religiós, practica molt la religió, és que s’està radicalitzant. Si com més practicant és més es radicalitza, és que no està practicant bé. Tu pots ser més o menys conservador dins la religió, pots practicar més o menys, però al final ha de ser un camí dins una línia, des de la teva individualitat. Si algú es radicalitza és que falta coneixement de la religió, falta context de la religió. Avui i aquí també costa molt saber qui són els imams, quina formació tenen. Creiem que s’haurien de formar aquí, no dic ja a Catalunya, però com a mínim a Europa, per estar en el context, en un context en què, per exemple, hi ha diversitat d’opinions.

La meva mare va venir aquí a finals dels vuitanta amb un grup d’amigues, i com ella n’hi ha hagut moltes més. Aquestes històries no s’expliquen.

No ho dic per TV3, que fa una molt bona feina i s’ha de celebrar, però en general a la majoria de mitjans de comunicació, també a les sèries i a les pel·lícules, hi ha dues visions de la dona musulmana: per un cantó hi ha la tradicional, duu vel, està completament entregada a la seva família, molt valenta, molt admirable però ai pobreta, i per un altre cantó hi ha la dona musulmana que hem de demostrar que és moderna, i per ser moderna li traiem tot allò que nosaltres no considerem modern: el vel, això és el primer, perquè si el porta no la podem considera moderna; o una dona que el porta només amb la família, per demostrar que amb els seus ha de semblar tradicional però després quan realment és com vol ser se’l treu... Ah, i si surt en una escena fumant, millor. Ep, que aquests estereotips també existeixen a les sèries del Marroc! És a dir, que hi ha una dona musulmana que mola, més occidentalitzada, i l’altra. I no vull dir que una estigui bé o no. Vull dir que només se’t donen dos models i que hi ha moltes musulmanes, amb vel molt modernes i sense vel molt poc modernes i conservadores. S’ha de sortir d’això, s’ha de dir que, independentment del que sembli o de com practiqui la religió, una dona no és millor o pitjor.