Una essència que resisteix

El mercat de Sant Antoni de Barcelona ha viscut la seva particular setmana gran. Després de nou anys d’obres, la reobertura de l’equipament ha estat viscuda com una festa per etapes que ahir, però, va assolir el seu colofó, ja que era el primer dia que els paradistes de llibres vells i altres objectes de col·leccionista tastaven el seu nou espai en la renovada llotja. Distribuïts en quatre estructures –més mal que ben cobertes– que voregen l’exterior de l’històric edifici, venedors, compradors i tafaners en general, batallaven per fer-se un lloc entre estretors i cues. Com sempre ha estat. Perquè el dominical de Sant Antoni vol exigència. I per a qui vulgui experiències més fàcils a l’hora de badar, per això es van inventar els centres comercials.

Entre els paradistes, com en Ferran Longas, que han passat mitja vida a Sant Antoni, l’estrena es veia amb més escepticisme que optimisme. I no pel resultat de la reforma, que en part també ja no convenç del tot, sinó per les perspectives d’una activitat, la seva, que veuen amenaçada. “Fa quaranta anys es venien més llibres. Ara les coses són diferents, hi ha internet, i els hàbits de la gent han canviat. I es nota, i tant si es nota!”, comenta. Mentre la fèiem petar, la celebració organitzada en la jornada d’ahir anava escalfant motors. El president de l’agrupació de venedors, l’incombustible Joan Mateu, prenia el micròfon des d’un modest escenari muntat per a l’ocasió. Tot i ser poc amic de xeflis i protagonismes, va tenir unes paraules d’escalf per a Quim Forn, de qui va assegurar que ha estat un dels pocs regidors de l’Ajuntament de Barcelona que, en aquests llargs anys de provisionalitat, s’han interessat per la seva situació. Dit queda. Mateu també recalcava que la seva feina, la de vendre llibres, “aporta coneixements i somnis” i que, malgrat la duresa del moment, persistiran per mantenir l’essència que el mercat ha tingut fins ara, “tot i que si ens dediquéssim a vendre frankfurts, tot hauria estat més fàcil per a nosaltres”.

Enmig d’una gernació que s’havia de convertir en multitud i davant d’una Ada Colau i un seguici municipal resguardat en un discret segon pla, va ser el torn de la lectura del pregó, magnífic, que decretava l’obertura del dominical, a càrrec del periodista i escriptor Miqui Otero. La seva va ser una arenga que exalçava la cultura popular, la “dels barris de llibres lliures”, com el de Sant Antoni, il·lustrat amb figures com la dels Tres Tombs, el bar, i el Peret, on hi solia cremar matins i tardes. Entrelligant el discurs vivencial en primera persona i la reflexió de llums llargs, Otero també va glossar el paper que ha tingut el mercat per facilitar l’accés a la cultura, en aquest cas la literatura, a preus econòmics. “Els llibres, i més els d’aquí, democratitzen la vida”, va expressar, i per il·lustrar l’asseveració, hi va posar un exemple: “Aquí un cromo d’Amunike té el mateix valor que un de Laudrup.” La referència, és clar, remetia a un dels altres trets identitaris de la llotja, la de la canalla i els seus pares que es concentren a la banda del carrer Urgell o la cantonada de Manso i Comte Borrell, per intercanviar cromos. Aquí, ara la que triomfa és la col·lecció de la lliga de futbol d’Adrenalyn, tot i que la del mundial ha irromput amb força. Passions més exclusives, com la sèrie beisbolera de Topps, no hi tenen lloc. Sant Antoni és un mercat de costums.