Quan les àmfores parlen

Si les àmfores són un objecte icònic associat a l’Imperi Romà no és pas per casualitat. Durant segles, van ser els contenidors ideals per abastir la capital amb mercaderies –principalment vins, olis i grans– procedents de les diferents províncies romanes. De fet, actualment Roma encara conserva el mont Testaccio, un turó artificial que es va aixecar desenes de metres entre els segles I i III a causa de l’abocament controlat de fragments d’aquests testos o envasos sense retorn.

Segons s’ha documentat, la gran majoria dels 53 milions d’àmfores que es calcula que componen el mont Testaccio van arribar de la Bètica carregades d’oli andalús, però també es possible que n’hi hagués amb vi de la Laietana (l’actual Maresme i el Barcelonès), que es va distribuir per la Gàl·lia al llarg del Roine i la Garona i, finalment, a Roma en dos tipus d’àmfores diferents. Primer una que imitava la itàlica i després una altra de disseny propi, creat quan el vi ja va adquirir un cert prestigi.

Si tot això se sap, és perquè les àmfores s’han estudiat escrupolosament ja que són una important font d’informació del passat. A la seva superfície s’hi gravava o escrivia informació sobre el seu contingut, productor i destinatari final. Així doncs, l’estudi conjunt d’aquestes i altres dades ha permès als historiadors reconstruir les rutes comercials de l’antic Imperi Romà. Amb l’ajuda de matemàtics, informàtics i físics, la investigació liderada per la Universitat de Barcelona (UB) ha permès constatar que el comerç entre les diferents províncies romanes tenia “fluxos importants” a escala continental i que, al contrari del que es creia, l’Atlàntic era la ruta principal per transportar l’oli, les conserves de peix i el vi produïts a les províncies Tarraconense i Bètica fins al nord d’Europa. 

La investigació s’ha dut a terme en el marc del projecte europeu que lidera el catedràtic de la UB José Remesal, ha estat publicada en la revista Journal of Archaeological Science i es contraposa a les teories que fins ara prioritzaven la importància de la vall del Roine com a principal via comercial. “En el viatge pel Roine es trigava uns 200 dies a arribar a Germània, mentre que la via atlàntica des de la Bètica fins a la desembocadura del Rin tardava uns 22 dies, i després n’hi havia 22 més en transport fluvial fins a Magúncia”, explica Remesal. Aquesta via era més ràpida i còmoda que la del Roine, que feia necessari un canvi constant de vaixells i comprenia trams de transport terrestre.

La investigació ha utilitzat la base de dades del centre per a l’estudi de la interdependència provincial en l’antiguitat clàssica de la UB, que reuneix 43.000 registres arqueològics de restes d’àmfores de tot Europa i l’ha analitzat amb mètodes propis de la física i la informàtica per contrastar les diferents teories sobre el comerç en l’antiguitat. Les anàlisis estadístiques han demostrat que “les províncies pròximes geogràficament tenen coincidències com ara àmfores amb els mateixos segells de procedència, segurament perquè compartien les mateixes xarxes comercials”.