“El bisbe Carrera va deixar una empremta lluminosa”

Anirem a fer una pregària davant de la seva tomba, al cementiri de Montjuïc; després hi haurà un acte al Seminari de Barcelona, que ell estimava molt, i tancarem l’homenatge a Sant Jeroni de la Murtra, on ell, en vida, va deixar el seu arxiu.

Creiem que crear uns premis amb el nom d’una persona és la manera de mantenir-ne viva la memòria. I vam donar premis en tres àrees, tres categories, en les quals el bisbe havia destacat: premi Fe i Cultura (que va ser per a Gabriel Magalhães, pel conjunt de la seva obra), premi Inclusió Social (que va ser per a Georgina Pujol, Joan Albert Lluch i Carlos de la Encarnación, pel documental Fora de tot, els sensellar), i premi Joventut, Fe i Discerniment Vocacional (per a Laura Mor i Glòria Barrete, de Catalunya Religió, pel monogràfic Joves i Església).

Hi va estar lligat des del principi, se les sentia molt pròpies... Els editorials de Catalunya Cristiana, ell i el mossèn Jarque se’ls anaven alternant. Va tenir la columna Ara mateix, que després va recollir en un llibre.

Era una persona molt senzilla, molt propera, sempre tenia una paraula afable. Sempre estava pendent de les necessitats d’algú de la parròquia, del barri... A Santa Eulàlia, per exemple, hi va fundar una residència d’avis. El 1961, sent rector de Llefià, va promoure una cooperativa per construir cases. Va promoure la Fundació d’Escoles Parroquials.

Aquesta pregunta ens la fa molta gent avui, tenint en compte les difícils circumstàncies d’aquest curs tan dur. Com hauria reaccionat? De fet ho podem saber llegint-lo, perquè ell, afortunadament, té molta obra escrita. Era d’aquesta línia molt catalana, de molta fidelitat al país, però molt conciliadora i molt universal. Tenia un gran equilibri. Era un home format a l’escola de mossèn Bonet Baltà, un savi, un gran coneixedor de la història eclesiàstica dels segles XIX i XX, i tenia com a referent Torras i Bages, aquesta idea de Catalunya... Va redactar Arrels cristianes de Catalunya, el magisteri que els bisbes catalans han mantingut fins avui, en què explica com el cristianisme ha estat un factor configurador de la nostra realitat nacional.

Ell era vicari episcopal del món obrer quan va acabar el Concili. Després, quan va tornar a ser rector, que era el que li agradava, a la parròquia va posar en marxa un consell parroquial, i va potenciar assemblees perquè la gent hi participés, perquè s’involucrés en la catequesi. També es va implicar amb Càritas, amb el tema de la litúrgia... A poc a poc, ens va introduir en una realitat que fins aleshores era desconeguda.

Ell admirava Cardijn, el referent belga de l’Acció Catòlica Obrera. Sempre va estar en barris de la perifèria. A Llefià, per exemple, explicava que, quan hi va arribar amb la seva mare, la primera cosa que feia cada dia era anar a buscar aigua a la font perquè no en tenien a casa. Ara se sap que allà hi havia veïns que anaven al forn i no podien pagar i ell els ho pagava. També pagava el lloguer a la gent que no el podia pagar. Va fundar un dispensari, que encara funciona. A Bufalà va fer l’església nova. Era un home que deixava empremta, una empremta lluminosa.

Diuen que el nom de Convergència el va posar ell perquè era un concepte molt d’ell: defensava la convergència de persones de sensibilitats diferents; de fet, tothom recorda els diàlegs epistolars que va tenir amb el socialista Joan Raventós. El diàleg era el que més defensava i ell el va practicar amb tots els sectors de la societat, partits, sindicats i entitats de tot tipus. Fidel a la idea d’Església i país, va participar en la creació del Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció dels Drets Humans.