Gràcia de postal

Gràcia és, des d’ahir, el centre de moltes mirades. La seva festa major bicentenària converteix, any rere any, aquest barri barceloní de carrers estrets i pisos a preus impossibles en un indret de peregrinació ja no només per a la parròquia local o els visitants forans amb ganes de gresca més o menys continguda, sinó també per a aquells que senten la curiositat, o necessitat, de capbussar-se en les expressions d’art fugaç que se sintetitzen en els carrers decorats. Enguany en són 21, amb motius d’allò més diversos que van des dels més onírics –el món dels somnis que recrea el carrer Jesús– fins als reivindicatius –la crítica al model turístic Barcelona de Perla– passant pels aparentment més quotidians –la passió dels videojocs, compartida, aquest any, per Mozart i Perill–. Un univers temàtic inabastable que coincideix, però, en el fet comú que pren forma gràcies al reciclatge d’elements tan quotidians com ampolles d’aigua, fusta, paper de diari o càpsules de cafè. Per damunt de tantes coses, Gràcia és sobretot, aquests dies, un triomf de la imaginació.

Ahir, primer dia oficial de la festa, al matí-migdia el target dominant era el familiar. A partir de ben entrada la tarda, el visitant més canalla ja era el que prenia posicions. Independentment dels perfils, però, de bon matí la sensació de gentada era dominant al barri de la Vila, especialment en aquells punts o interseccions on es concentren més carrers engalanats. Un dels més crítics és el que conforma el sector Fraternitat (en dos trams diferents) -Tordera-Progrés i Llibertat, on en alguns casos calia fer cues inclements per poder veure com estaven guarnits. En aquesta circumstància, els mòbils no són un bon aliat per a la festa major. Malgrat que algunes de les mesures introduïdes ja fa temps per l’organització per guanyar fluïdesa, com ara dotar algunes vies d’un sentit únic de circulació, s’han mostrat vàlides, tot queda en no res davant l’obstacle infranquejable que representa una família o grup que ho retraten tot. No un, dos o tres detalls. Tot. Què en fan després, de tanta fotografia, ja és un altre debat. La festa gracienca és un decorat impagable. Una postal.

I és que els motius per immortalitzar són infinits. A Progrés, per exemple, l’impactant tigre de la factoria d’El llibre de la selva que corona la seva entrada, suscita especial admiració. Dins el carrer, i tot i que és més hora de cafè amb llet que de vermut, els festers alliberen tensió amb una xaranga després d’una llarga nit enllestint la construcció. El rostre els delata. Han dormit poc. O gens. A Fraternitat de Baix també els ha faltat hores. I aquí llueixen, espectaculars, un coet i un astronauta. Aquí, és clar, el tema protagonista és l’espai. A Joan Blanques de Baix de Tot –segon classificat en el concurs de l’any passat i, per tant, aspirant enguany– tampoc s’han quedat curts amb l’escala que presideix un dels accessos al carrer, i que transporta a llibreria Lello de Porto. A Gràcia, però, no tot són construccions monumentals o imponents. El guarniment també és el detall. Com les ovelles del sostre de Jesús, les panotxes de llana de Llibertat, o el raïm de Fraternitat del Mig, entre centeners d’exemples possibles.

I malgrat que la festa major és això, un esdeveniment popular de balls amb orquestra i sopars a la fresca amb carmanyola, també té una derivada competitiva. Demà es decideix el concurs al millor decorat, i entre els favorits n’hi ha dos que protagonitzen un particular duel amb la història com a argument. La travessia de Sant Antoni, que defensa el títol, rememora una Grècia clàssica de dia que de nit, però, té aires de discoteca. Enfront, el carrer Verdi, que no guanya des del 2015, aquest any ha multiplicat l’aposta amb una recreació de Roma d’on destaca una imponent figura de Bacus. On no volen sentir a parlar ni de premis ni de concursos és a Sant Pere Màrtir, un dels reductes de les festes alternatives que estan fora del programa oficial. La seva és una festa per afermar compromís polític i on no obliden la presència i el pas dels piolins l’1 d’octubre.