“A Barcelona no és un fet tan greu com a Nova York”

El passat 4 d’agost, els Mossos d’Esquadra donaven compte de la detenció de cinc persones, en dues operacions diferents contra grafiters que havien deixat la seva petja al metro de Barcelona. Independentment del fet en si, i d’alguns detalls del guió com ara que una part dels arrestos es van consumar després d’una laboriosa persecució nocturna per túnels i ramals del suburbà, dos elements cridaven l’atenció del comunicat policial. Un, la gran quantitat d’esprais que es van comissar a tres dels joves –d’entre 22 i 30 anys–, fins a 81. No s’hi anaven a posar per poc.

Una segona circumstància a destacar és que entre els cinc implicats, almenys dos eren de nacionalitat estrangera. Britànics i australians, per filar prim. Un fet que és més que un simple apunt biogràfic, ja que aferma la tesi que assegura que entre els grafiters hi una xarxa de contactes i intercanvi, més o menys estructurada, que els permet estendre les seves accions més enllà de les fronteres de cada país. “S’ha creat una mena de circuit turístic, i cada cop ens trobem més gent de fora”, comenta Aitor García, del comitè d’empresa de TMB. N’hi ha prou amb fer una ullada als fòrums o els comptes que tenen oberts aquests grups a les xarxes socials, per corroborar que, efectivament, el fenomen ja té caràcter transnacional.

Un exemple d’això ens porta a Nova York. Concretament a l’11 d’abril passat, quan un comboi de l’MTA, la xarxa de metro de la ciutat, va aparèixer ple de grafits. Quatre dies més tard, i després d’una exhaustiva investigació en què va intervenir la Interpol, després d’analitzar el tipus de traç de lletres i dibuixos i corroborar que era d’estil europeu, van ser detinguts tres espanyols: Ricardo Espinola-Martínez, de 36 anys; Ignacio Domínguez-Robles (39) i Manuel Cobano-Pareja (40). Tots tres han hagut d’afrontar un procés penal que mediàticament va tenir un seguiment mil·limètric als Estats Units, i que es va tancar amb l’acceptació dels càrrecs que se’ls imputaven i diverses multes que, en algun cas, pujaven a 7.500 dòlars. En els seus al·legats davant del tribunal, tots tres van utilitzar com a argument des descàrrec la laxitud de la legislació espanyola, en relació amb la nord-americana: “A Barcelona no és tan greu com a Nova York”, va arribar a dir un d’ells.