Els herois de l’estany
Els alumnes de segon de BUP del col·legi Stel·la de Barcelona, que eren a Banyoles de camí a la Garrotxa per una excursió, van socórrer els jubilats francesos durant l’enfonsament de la barca
Alguns dels joves es van tirar a l’aigua per rescatar els passatgers, mentre que d’altres els atenien des de la riba amb mantes i begudes calentes
La reacció dels estudiants va ser immediata, però també coordinada. Nedant, amb barques o des de la riba, qualsevol mètode era bo
Quan l’Eulogi pensa en el naufragi de L’oca sempre li venen a la memòria tres moments precisos: els passatgers accedint a la barca, l’instant de l’enfonsament, amb el record inherent de molts dels seus companys de classe tirant-se a l’aigua, i els rostres confusos d’un parell d’avis asseguts al terra, xops i atesos amb mantes i begudes calentes.
Aquell matí d’octubre del 1998, els 73 alumnes de segon de BUP del col·legi Stel·la de Barcelona es trobaven ben a prop del lloc des d’on sortia el catamarà. Acompanyats per tres professors, es dirigien a la Garrotxa, on havien de visitar els volcans, la fageda i alguns pobles, però, abans d’arribar a destí, el grup va fer una parada de descans a tocar de l’estany; calia esmorzar i estirar les cames. “Alguns érem al bar i d’altres, passejant. De sobte, vaig sentir molts crits i vaig veure que la popa s’enfonsava”, recorda l’Eulogi, abans d’afegir-hi que molts dels seus companys no van dubtar a saltar a l’aigua. “Em vaig quedar a terra, amb altres alumnes, i d’alguna manera això va anar bé, perquè mentre uns treien els avis de l’aigua, els altres els ajudàvem des del passeig.” La reacció dels estudiants va ser immediata, però també coordinada. Nedant, amb barques o des de la riba, qualsevol mètode era bo per evitar que la tragèdia, que aleshores només s’intuïa, pogués augmentar. “Vèiem que la barca s’anava inclinant, però no podíem imaginar el que passaria. Quan vam veure que a la part de baix entrava aigua i que hi havia gent colpejant el vidre, ens vam alarmar”, explica la Carla. Ella, com l’Eulogi, també formava part del grup d’estudiants de l’escola Stel·la que va socórrer els jubilats de La Rochelle, municipi de la Nova Aquitània francesa. “Canviàvem la roba als avis i els portàvem llet calenta perquè recuperessin la temperatura”, detalla.
Treure molta gent de l’aigua
“Era el mes d’octubre i feia fred”, rememora l’Estefania. En el moment del naufragi, ella es trobava ben bé davant dels fets, al passeig, al costat d’unes amigues de classe. “Durant els primers segons, em vaig quedar mirant; no entenia què passava. Poc després, un dels senyors va saltar a l’aigua i vam veure que s’ofegava. Llavors vam entendre que moririen més persones i que havíem d’actuar.”
Com d’altres companys seus de l’Stel·la, l’Estefania es va llançar a l’estany per rescatar els jubilats, que a pocs metres també s’anaven tirant a l’aigua per abandonar L’oca. “Va ser un treball improvisat però en equip, i vam aconseguir treure molta gent, desgraciadament no tots vius”, explica, abans d’accentuar la “perillositat” d’aquella acció: “Ho era, però no ho vam pensar. Era difícil treure’ls. Molts no sabien nedar i pesaven molt i, a més a més, l’aigua era molt tèrbola, les algues s’enredaven a les cames i els corrents provocats pel vaixell eren molt perillosos.” “Que cap dels nois i les noies s’ofegués va ser un miracle”, hi afegeix la jove, que, uns instants més tard, va haver de ser ingressada a l’hospital a causa d’una hipotèrmia lleu, l’única conseqüència mèdica d’aquell dia entre el grup del centre barceloní.
Vint anys després, l’exalumna de l’Stel·la reconeix que el sentiment més difícil de gestionar ha estat el de la culpabilitat. “Al principi, pensava que potser no havíem fet prou, que no sabíem reanimar els qui estaven inconscients, i vaig decidir que era l’última vegada que no sabia què fer davant d’una persona que es moria.” Des d’aquell dia, va encaminar la seva trajectòria cap a una direcció que l’ha portada als Estats Units, on treballa de metgessa.
Els professors i el centre
Els qui també van actuar en les tasques de socors van ser els professors. Un d’ells era en José Juan, que, en el moment dels fets, es trobava a l’interior d’un bar situat davant d’on amarrava L’oca amb els altres docents i amb molts dels estudiants: “Algú va entrar cridant; deia que la barca s’enfonsava. En un moment així, no saps com reaccionar. Tot és molt instintiu”. El tutor va col·laborar des de terra pujant els jubilats i també va practicar els primers auxilis, però el que recorda amb més nitidesa és “la determinació” dels adolescents: “Van reaccionar molt ràpidament, sense consultar-ho, i van treballar sense parar. Mai no oblidaré el que van fer: van morir 21 persones, però si no fos per ells, haurien mort gairebé tots els 140 passatgers.”.
Aquella actuació va ser àgil i instintiva, en efecte, però també va generar un focus mediàtic que des de l’escola van saber neutralitzar. “La meva política va ser protegir els alumnes i els professors, i avui ho tornaria a fer. Tant els uns com els altres hi van estar d’acord i mai no vaig prendre cap decisió que no coneguessin”, explica el director del col·legi d’aquells anys, Josep Maria Pons. Els estudiants van rebre el suport del psicòleg del centre i també van fer xerrades col·lectives i teràpies de grup voluntàries que van donar bons resultats i van permetre que la resta de curs transcorregués amb normalitat.
Cartes i guardons
Aquella gesta va ser condecorada amb diversos reconeixements, com ara la Medalla d’Or de la República Francesa “per un acte col·lectiu de valor i abnegació”, la Medalla de Bronze del Ministeri de l’Interior francès i una medalla al mèrit que el president de la Generalitat, Jordi Pujol, va entregar als alumnes i professors el 9 de desembre del 1998 al Palau de la Generalitat. No obstant això, el record més profund, diuen, són les cartes que els van fer arribar els turistes francesos i els seus familiars, uns missatges d’agraïment dirigits a uns adolescents que les circumstàncies van voler convertir en herois.
