El doctor Vela, culpable i absolt
El cervell de la trama franquista de nadons a Madrid va robar Madrigal als pares el 1969 però el tribunal veu el delicte prescrit
L’Audiència madrilenya fixa la prescripció en la majoria d’edat i trava la resta de casos
El doctor Eduardo Vela Vela, el cervell de la trama franquista de nadons robats a la clínica San Ramón de Madrid, va robar la nena Inés Madrigal als seus pares biològics el 1969 i és declarat l’autor d’un fet “provat de forma incontestable”, però en surt absolt. En el primer judici celebrat a l’Estat per un cas de nadons robats, l’Audiència de Madrid va sentenciar ahir que Vela, de 85 anys, és culpable de “tràfic de nens” per la seva triple autoria de detenció il·legal, suposició de part i falsedat en un document oficial, però no el condemna perquè considera que tots els delictes van començar a prescriure el 1987, quan la víctima, Madrigal, que avui té 49 anys, va ser major d’edat en complir els 18 anys. Tot i que contra la sentència encara s’hi pot presentar recurs al Tribunal Suprem, l’Audiència madrilenya no té en compte que la trama dels nadons robats no va sortir a la llum en tota la seva dimensió fins al 2010 –Madrigal ho va denunciar el 2012 en confirmar les sospites– i complica el desenllaç judicial de la resta de processos pel fet de fixar la prescripció del delicte en deu anys a partir de la majoria d’edat de la víctima robada.
El fet que per primera vegada un tribunal trobi culpable el doctor Vela del robatori d’un nadó i que alhora ell surti del cas com a absolt va commoure Madrigal. “La sensació és agredolça. És una fita, la primera sentència per nadons robats. Es reconeix que hi va haver robatori, que em van sostreure a la meva mare, i és un gran pas, encara que no estem d’acord amb la prescripció i l’absolució de Vela”, va argumentar Inés Madrigal a la porta del tribunal.
Recurs al Suprem
La croada de Madrigal fins a fer seure Vela en un judici pioner va ser traumàtica: va pactar amb la mare adoptiva, Inés Pérez, denunciar-la, tot intuint que la imputarien però que això no tindria conseqüències per la seva avançada edat, com a única via per fer prosperar el cas. Inés Pérez moria el desembre del 2016 als 93 anys en plena croada judicial de la filla adoptiva. Madrigal va lamentar ahir la falta de coratge de les tres jutgesses del cas: María Luisa Aparicio, Ángela Acevedo i María Teresa García Quesada. “El tribunal hauria d’haver estat més valent, perquè ens en fa una de freda i una de calenta. Per una banda reconeix els fets, però no es mulla”, va dir la que ja és la primera ciutadana que ha vist com la justícia li confirma que és un nadó robat.
Madrigal no s’atura i recorrerà al Suprem pel cas: “Tenim l’obligació d’anar al Suprem, cal utilitzar aquesta sentència com un trampolí.” Si la fiscalia demanava 11 anys de presó i 350.000 euros d’indemnització a la víctima, Madrigal feia una petició de 13 anys i no volia cap euro.
El judici forçat per Inés Madrigal contra el doctor Vela, que mentia als pares anunciant-los que els nens naixien morts per després entregar-los a famílies catòliques o afins al règim franquista, era viscut pel col·lectiu SOS Bebés Robados com una de les últimes oportunitats de conèixer la veritat d’uns fills que han crescut amb el trauma de ser enganyats i de no saber si van ser abandonats de debò o bé separats dels pares per un engany oficial. Es dona la circumstància que els responsables de la trama de connivència entre el sector sanitari i l’Església han viscut impunes no només durant el franquisme, sinó també durant quaranta anys de democràcia. El fet que l’Audiència de Madrid fixi la prescripció en la majoria d’edat de la víctima, però, és un revés per a SOS Bebés Robados: dicta que el robatori d’identitat està subjecte a prescripció als deu anys fins i tot quan la víctima encara no coneix la seva identitat real.
El primer intent de jutjar la trama dels nadons va fracassar el 2013 per la mort de sor María Gómez Valbuena, la monja que era la mà dreta del doctor Vela a l’hora d’enganyar els pares amb les falses morts dels infants. Sor María era assistenta social a la maternitat pública de Santa Cristina, però al mateix temps conduïa embarassades a la clínica privada San Ramón del passeig de La Habana, un centre de tràfic de nadons on cap mare va firmar un escrit de renúncia al fill i que el 1982 va tancar les seves portes enmig de l’arxivament general de les primeres denúncies que arribaven als jutjats.
LES FRASES
300.000 nens entre 1950 i 1990
Una de les instantànies que va posar rostre a l’atrocitat de la trama de nadons robats va ser la d’un nadó mort al congelador –publicada per Interviú– i que el doctor Vela exhibia com a engany davant la mare que donava a llum. La clínica San Ramón de Madrid era només un dels centres de la trama, ja que es calcula que 300.000 nens van ser robats als seus pares biològics entre el 1950 i el 1990 per acabar sent lliurats a pares adoptius “fora de la llera legal”, com dicta l’Audiència de Madrid.
Les víctimes agrupades a SOS Bebés Robados van fer costat a Inés Madrigal des de l’obertura del judici, el 26 de juny, en una sessió en què el doctor Vela va tenir memòria selectiva i no va saber recordar si algun dia va veure una monja a la clínica. Des d’ahir i a l’espera del que resolgui el Suprem, la resta de víctimes ja saben que la justícia ignora la data de la denúncia: en el cas de Madrigal considera prescrit el delicte des de fa 21 anys, és a dir, 15 anys abans que ella denunciés els fets.
