“Cal repensar el sistema de protecció dels infants”

D’entrada, hem de ser conscients que la variació pel que fa al volum d’adolescents i joves migrats sense referents familiars que han arribat al país (3.033 aquest any fins a l’octubre) fa que el sistema de protecció a la infància i a l’adolescència es tensioni. És normal que passi, perquè no està dimensionat. Però, a partir d’aquí, treballem des de tres perspectives molt concretes en aquest àmbit. La primera és assegurar la primera acollida; assegurar que tot menor entra al sistema de protecció i, per tant, tenir la capacitat de generar places suficients per anar-los incorporant. En algun moment, hem tingut alguna distorsió perquè no hem tingut la capacitat de generar places al mateix ritme que arribaven els menors i hi ha hagut decalatges d’hores i d’algun dia. Però cal no oblidar que estem obrint un centre de menors a la setmana de mitjana, cosa que abans es feia amb mesos.

No ens preocupa només l’acollida d’emergència, sinó també el treball d’inclusió i el treball d’apoderament d’aquests nois. Perquè quan surtin del sistema de protecció, bé perquè són majors d’edat, bé perquè surten de programes d’extutelats, siguin persones apoderades que no siguin vulnerables. Cal aprofitar el seu potencial. Un noi que, sent menor d’edat, ha fet un trajecte migratori sol és un noi amb una empenta i una iniciativa molt grans. Intentem explicar això molt bé, perquè ens preocupa que hi hagi una estigmatització del col·lectiu, que a més no és homogeni, és divers.

Un 85% dels nois venen del Marroc: n’hi ha que venen de zones rurals; d’altres, de zones urbanes. I n’hi ha que han estat escolaritzats i es podrien definir com de classe mitjana. Prop d’un 5% venen d’Algèria i un 10% són subsaharians. Els perfils són molt diversos i no s’ha d’estigmatitzar. És veritat que hi ha nois que tenen problemàtiques afegides, i hi treballem. Però hi treballem de la mateixa manera que ho fem amb qualsevol noi o noia del sistema de protecció a la infància i l’adolescència. Em preocupa que, en els darrers temps, comencen a ser habituals algunes visions molt estigmatitzadores d’aquests joves, visions que trenquen amb el que crec que ens defineix com a societat.

Em referia a tots els àmbits, si bé aquest cas en concret em sobta, perquè nosaltres hem preguntat i la informació que tenim és que cap dels casos que s’han donat a les Fires de Girona ha estat protagonitzat per cap menor tutelat per la Generalitat. El que més em preocupa és: els titulars a la premsa haurien estat diferents si la desgràcia del cas de violència masclista que hi va haver hagués tingut com a protagonista un adolescent o jove migrat sense referents familiars? Tenim diverses vares de mesurar? És aquí on faig la reflexió. Això ens preocupa, perquè nosaltres ho tenim analitzat i el volum de problemes que s’han generat amb aquests adolescents i joves migrats és més baix que la mitjana dels joves tutelats per la Generalitat. Per tant, intentem evitar l’estigmatització.

Volem iniciar un treball a l’entorn del pacte nacional per la interculturalitat. És a dir, diem que som una societat diversa, que ha de ser respectuosa amb la diversitat, que ha de generar igualtat d’oportunitats dins d’aquesta diversitat i que ha de tenir aquells valors comuns que entrelliguin tota la societat. Uns valors que no podem discutir i que són els valors democràtics bàsics, com la llibertat i la igualtat dona-home. La millor manera que una societat gestioni la diversitat és amb la interacció, no amb la segregació.

Hem de ser capaços de repensar el sistema de protecció a la infància i l’adolescència. Aquest sistema, que en molts aspectes ens funciona molt bé, en té d’altres en els quals volem aprofundir. És clar que s’ha de repensar quan els perfils de les persones que atens són cada cop més diversos. I no només pel que fa als menors migrats sense referents familiars, sinó a tot el sistema de protecció. No és el mateix el perfil d’un nen o nena d’entre 5 i 10 anys que, per una situació familiar complexa i dura, acabes tutelant que el perfil d’un noi de 16 anys que ve aquí amb l’objectiu molt clar de guanyar-se la vida i ajudar la seva família. Cal repensar el sistema. I també hi estem treballant.

No n’hi ha cap. Pensem que la millor manera de treballar la inclusió social i l’acollida és per mitjà d’una bona distribució territorial i evitant situacions que acabin sent segregadores. Treballem amb el Departament d’Ensenyament per assegurar els drets d’escolarització dels que són menors de 16 anys. I treballem amb el SOC en el cas dels que són majors de 16 anys, de cara a la seva inserció laboral. Treballem per veure de quina manera donem resposta a l’objectiu pel qual han vingut aquests nois aquí: guanyar-se la vida i ajudar les seves famílies. Quan parles amb ells, veus que ho tenen molt clar.

No. Però intento no entrar gaire en aquest debat, perquè tenim una obligació moral i ètica, però també una obligació jurídica, a l’entorn dels drets dels infants. A partir d’aquí, també vull deixar clar que és un tema que depassa la Direcció General d’Atenció a la Infància, la secretaria d’Infància, el departament i el govern de la Generalitat. Hi ha un repte a escala europea. L’Estat espanyol no és un bolet aïllat. A l’Estat francès també està passant. És un repte europeu i és un repte que o el plantegem conjuntament o no hi haurà manera.

Nosaltres som crítics amb la gestió que n’ha fet l’Estat espanyol. Cal transparència en la informació: aquests nois i noies arriben per la frontera sud. Jo assumiré tota la responsabilitat, que és acollir i acollir bé, però podem tenir transparència en la informació, podem fer una bona acollida a Costes, podem ajudar a planificar. No té cap sentit que l’Estat espanyol rebi fons de la UE per a immigració i que se’ls quedi l’Estat. Qui fa l’acollida i la inclusió? No la fa l’Estat; no és competència seva. I quan després fan una mesura excepcional, com el decret dels 38 milions, fan un repartiment basat en un criteri que no té res de just. Per a Andalusia, 25,5 milions; per al País Basc, 2,65 milions, i després Catalunya, amb 2 milions. No pot ser que el criteri sigui el registre d’entrada; el criteri ha de ser quants menors hi ha en els sistemes de protecció de cada territori. Perquè oi que som conscients que es mouen? Doncs fem-ho així. Aquest és el criteri just. Perquè aleshores la diferència no és de 25,5 a 2.

No pot ser que es trigui de mitjana vuit mesos a regularitzar la situació administrativa d’aquell menor. És un dret del menor i s’ha de prioritzar. La seva situació administrativa ha d’estar resolta ràpidament, perquè, per molt que nosaltres pensem en projectes d’inserció laboral, necessitem un número de document per poder-lo inscriure. És un sistema pervers en si mateix. No tenir arreglada la situació administrativa vol dir que estàs tres anys per poder demostrar l’arrelament, més la necessitat d’un contracte laboral d’un any per tenir els papers. Això vol dir que aquesta persona està dirigida directament, i pel mateix sistema, cap a l’exclusió social, cap a l’economia submergida. Això no té cap sentit. Per això som molt crítics.

No. Aquest no és el plantejament, no té cap sentit. No és el model de societat que defensem. Per tant, el plantejament no és aquest.

Sempre, tothom, en tots els àmbits, vol més recursos. Els ens locals, les entitats que treballen amb persones amb discapacitat, les entitats que treballen per a infants i joves... I jo, com a departament, també reclamo més recursos. La gestió política és la priorització, l’equilibri; saber donar respostes i tenir mirada curta, mirada mitjana i mirada llarga.

Sí, però no pas perquè són immigrants, sinó perquè són menors. S’han d’atendre. És una obligació ètica i una obligació jurídica.

L’aspecte clau en què estem concentrant més esforços i que ens ha de permetre obrir el coll d’ampolla que s’ha generat és el reglament. La situació d’anormalitat i excepcionalitat política d’aquest país no va permetre fer el desplegament reglamentari quan s’havia de fer. Ara ja està pactat i en tràmit. Cal tenir en compte que la renda garantida ha suposat passar de 65.000 beneficiaris a 115.000. La consellera Bassa va contractar més de 350 persones per poder donar resposta a això, però el volum de peticions va generar un coll d’ampolla. Un dels elements en què estem aprofundint són els grups de treball territorials de renda garantida per tenir aquesta diagnosi més clara a escala territorial i poder veure de quina manera arribes a les persones que ho necessiten. A partir d’aquí, la voluntat és fer el desplegament reglamentari i que la renda sigui una bona eina no per lluitar contra la pobresa, sinó per fer front a les situacions de pobresa.

La lluita contra la pobresa va vinculada a dos aspectes clau: treball de qualitat i habitatge assequible. Aquests són els aspectes clau en la lluita contra la pobresa. La renda ens permet donar suport a les persones que estan en situació de pobresa.

L’any 2010 n’hi va haver 3.356 i l’any passat, 466. El nombre d’expedients de regulació ha baixat. La crisi econòmica va afectar el teixit productiu en forma d’expedients de regulació, ja siguin temporals o definitius. Ara mateix no hi ha tants expedients de regulació perquè estem en un moment de creació d’ocupació. Hi ha ocupació i, tot i que som conscients que encara no estem als nivells d’ocupació precrisi, estem creixent i això és una bona notícia. Tanmateix, estem preocupats per la qualitat de l’ocupació. Hem de créixer amb una ocupació de qualitat. Tenim reptes en el mercat laboral, però hi ha alguns aspectes que són bones notícies. Per exemple, a Catalunya, el sector que ha crescut més en ocupació en termes interanuals és l’industrial. I això és una altra bona notícia.

Tenim tres eines clau: la concertació, és a dir, la capacitat d’arribar a acords amb sindicats i patronal; la inspecció de treball, i la millora de la qualificació dels treballadors, la formació professional. Aquest és un dels aspectes clau que hem d’abordar aquesta legislatura de manera conjunta amb el Departament d’Ensenyament.