“Als ‘puticlubs’ els homes busquen més la submissió que el sexe”

Vaig conèixer Irina al 2007 quan va ser rescatada pel projecte Esperança. És una noia russa a qui van prometre que si venia a l’Estat espanyol i treballava un any de cambrera es podria pagar la carrera de medicina i s’ho va creure, com s’ho creuen tantes altres. Nosaltres també ens ho creuríem si ens trobéssim en les seves circumstàncies i busquéssim una oportunitat.

Sí, seríem víctimes d’una terrible, estesa i molt lucrativa violència. Segons el darrer informe de l’Organització Internacional del Treball (OIT), hi ha quatre milions i mig de persones amb les quals es trafica amb finalitat de l’explotació sexual, la immensa majoria dones i nenes. Es tracta d’un gran negoci d’àmbit mundial equiparable al del comerç d’armes i de les drogues. I tinguem en compte que les dades reals sempre superen les oficials.

La presa de consciència internacional és absolutament necessària i és deguda sobretot al moviment de lluita de les dones pels seus drets i a la seva capacitat d’associar-se, crear xarxa i exercir pressió. Hem aconseguit quotes d’igualtat i d’autonomia i no podem girar l’esquena a d’altres dones que viuen esclavitzades dins quatre parets o a l’intempèrie de les carreteres, tractades com si fossin una mercaderia. Jo, almenys, no puc.

Ni les Irines, ni les Svetlanes, ni les Sofies, ni les Yandis... Ni tantes dones que són enganyades, segrestades, venudes, violades, prostituïdes 24 hores al dia. Per a mi aquestes dones tenen nom, rostre, família, sentiments, el que els passa ens podria haver passat a nosaltres. No són ni millors, ni pitjors, ni més ni menys llestes, però han nascut en un entorn empobrit i han estat captades pels criminals que es beneficien de la seva necessitat. Justament, amb els meus documentals, el que pretenc és combatre la indiferència que encara susciten.

Una moral ben hipòcrita. Per una banda s’és molt permissiu amb la prostitució perquè està molt enquistada socialment i culturalment, però per l’altra s’arracona les víctimes en guetos on no fereixen les sensibilitats respectables i estan indefenses a mans dels seus explotadors sense que importi gaire ningú.

Sí, actualment en el nostre país, van junts. La prostitució es nodreix gaire bé de forma absoluta del tràfic repugnant d’éssers humans, no de la suposada voluntat de dones que s’hi dediquen lliurement. Aquest és un dels mites que cal desterrar de l’imaginari de molta gent.

Molt clara, sóc abolicionista!

Hi ha una trampa en aquest discurs que sona modern i progressista però que en realitat beneficia el lobby proxeneta i representa una gran reculada. Per això, al 2001 es va crear precisament Anela (Asociación Nacional de Empresarios de Clubs de Alterne), per rentar la cara a l’explotació sexual i augmentar els seus rendiments. Anela va perdre tota credibilitat quan es va demostrar que en els seus locals hi havia tràfic fins i tot de menors, però ara sembla que d’altres defensen la idea en nom de la llibertat de les dones. Com si les dones fossin lliures de triar l’ofici més antic del món, com si aquesta proclamada llibertat no estigués condicionada per la pobresa, l’exclusió, l’engany, el segrest, el temor de les represàlies... La realitat és que cap dona neix per a puta, això no és Pretty Woman!

Sí, a la vegada que hem d’empatitzar amb les dones, també hem de tenir clar que qui està generant aquesta violència són els nostres homes amb la seva demanda. Per què es creuen amb el dret de comprar dones?

Tant o més que sexe, l’ostentació del seu poder i la submissió de la dona, de la qual poden fer ús sense que es rebel·li. És el vell poder del patriarcat que rebutgen de perdre.