“Una adopció és un acte d’amor”

D’internacionals n’hi havia poquíssimes, de nacionals n’hi havia més però molts no sabien que eren adoptats, es veia lleig que t’haguessin adoptat quan en realitat és un acte d’amor, perquè fas una renúncia a tenir una vida tranquil·la i comparteixes tot el que tens amb una criatura.

Sí, però després veus que aquest possible acte d’egoisme es converteix en un acte d’amor perquè de vegades no saps com sortiran les coses. Per als pares biològics també és una sorpresa, però els adoptats tenen un bagatge, uns orígens, que sempre són presents. Jo em passava el dia explicant que era adoptada perquè la gent em veia morena i em preguntava.

Em deien “ai, pobreta” perquè m’havien abandonat i com a conseqüència algú m’havia donat l’oportunitat.

Sí, per sort. Hem passat del rebuig a l’admiració per la gent adoptada, perquè hi ha la consciència i la sensibilitat que la criatura que arriba té un passat, ho ha passat malament i l’has d’acollir el millor possible.

Aquests nens tenen tantes ganes de ser feliços, de sentir-se arrelats i un més, que poden deixar de banda tota la història que porten al darrere.

Superràpid. El 2007, quan va arribar la Komal [la seva filla adoptada de l’Índia], vaig reviure el que la meva mare explicava al diari que va escriure arran de la meva adopció. Estar al costat de la Komal, veure com aprèn les primeres paraules, la rapidesa d’aprendre... El que va fer la meva mare era meravellós i jo ho vaig fer també: dedicar a aquella criatura tot el meu temps. És com si volgués recuperar en un any els sis anys de la seva vida que m’havia perdut.

M’ha servit moltíssim perquè m’he trobat amb les mateixes situacions que la meva mare. Hem pogut compartir les experiències i és meravellós. Tothom ha de poder tenir el dret de tenir menjar, una casa, una educació i l’estimació. De vegades alimenta més l’estimació que el menjar.

S’han vist casos de pares que no s’han vist amb cor de tirar endavant amb aquella criatura.

El deixen en mans de la Dgaia i la Dgaia els deixa en un centre de menors. És trencar-li el cor dues vegades. L’abandonen un cop i el tornen a abandonar. Qui supera això? Un nen no es pot demanar a la carta, has de tenir la capacitat d’adaptar-te a les circumstàncies, a la criatura. Els pares adopten els nens, però els nens també adopten els pares. És una estimació que es dona a les dues bandes.

Potser per l’exemple de personatges com Angelina Jolie, quan sempre hi ha hagut necessitat.

Aquí també volen nens petits, i no n’hi ha tants. Ara s’està fent una campanya d’acollides i està molt bé, però per a mi és més difícil. Vaig estar a punt d’acollir una nena de 15 anys però al final va decidir que es quedava en un centre. És difícil tractar entre aquesta llibertat teva, la llibertat de les criatures i les famílies, has d’anar amb peus de plom.

Remous consciències. Al meu primer viatge a l’Índia vaig pensar: em quedo aquí. Volia ajudar les dones a fer la seva revolució però vaig entendre que això allà no servia. Després vaig seguir anant-hi, per la Komal i la meva germana biològica, i ara organitzarem amb una agència de viatges un itinerari de 12 dies seguint els escenaris del llibre perquè la gent descobreixi com és l’Índia real. Jo la trobo fascinant.