Quan el Pi va ser una teia

No cal viatjar a París per tocar el rastre del foc sobre les pedres d’un temple gòtic. La basílica de Santa Maria del Pi, erigida al cor del barri gòtic de Barcelona al segle XIV, quasi al mateix temps que París bastia la seva catedral, va cremar el 20 de juliol de 1936 com una teia, encesa per la ira de milicians anarquistes i, encara avui, el temple, tot i les diverses operacions de restauració que s’hi van fer ja des de 1939, acabada la Guerra Civil, conserva encara les cicatrius que hi va deixar el devastador pas del foc.

El sutge que havia ennegrit les parets interiors havia convertit el temple en un espai fosc, molt més del que ja és de per si, i no va ser fins a l’última intervenció –ara fa deu anys– que una neteja a fons va permetre retornar una mica d’aire i de lluminositat a la basílica. Tot i això, els responsables del temple van decidir que la restauració no aniria a fons i van optar per deixar intactes les marques que el foc va deixar damunt les lloses que hi ha a l’entrada mateix. Són unes taques desiguals, que ennegreixen el terra, i van ser producte de la combustió de les fustes de l’orgue que s’hi van precipitar en desprendre’s, enceses, de l’estructura de l’instrument.

Els milicians que van assaltar el temple hi van encendre almenys tres grans focs en el seu interior. El primer a tocar de la porta d’entrada, on van acumular les cadires destinades als feligresos. Com una gran foguera de Sant Joan, el foc irreverent es va enfilar fins arribar a l’alçada del cor on hi havia l’orgue, un instrument únic i irrepetible perquè va ser el primer de les seves característiques que es va construir en una església de l’Estat espanyol, amb motiu de la beatificació de sant Josep Oriol, al debut del segle XIX.

L’arxiver del Pi, Jordi Sacasas, explica que els que van arrasar el temple els divertia calar foc als orgues, perquè quan les flames i el fum entraven als tubs de l’instrument el resultat era un concert infernal, amb un so esfereïdor, i uns espetecs com els d’un castell de focs d’artifici. Construït de fusta, l’orgue va cremar tot, i les flames es van menjar la gran rosassa que hi havia damunt seu, presidint la façana principal. El gran finestral circular es va desplomar al carrer deixant un immens forat que va quedar desprotegit durant els tres interminables anys de la guerra.

L’altre gran punt d’ignició va ser l’altar major, on les flames es van menjar el retaule i el cadirat. La pedra de l’absis va quedar molt afectada perquè, literalment, es va rostir, i amb les altes temperatures explotava, deixant en molts punts forats escarpats, com si hagués estat víctima de l’erosió del vent o l’aigua. Aquest dany es veu encara de forma clara a la capella de la Sang, amb les parets que recorden les de la plaça Sant Felip Neri, maltractades per la metralla d’un terrible bombardeig de l’aviació italiana. També s’aprecia a la porta d’accés a la sagristia, on les columnes i els capitells del costat dret van desaparèixer com menjades pels tèrmits.

Del terrible succés de 1936 en conserva molta documentació l’arxiu de la institució eclesiàstica. Documents de gran interès com l’informe del constructor Ángel Truñó, a qui el 1949 se li va encarregar la reforma de la gran volta de la nau central. Truñó va detallar tots els danys causats pel foc, que poden ser els mateixos que a ara a París, escrivint que els arcs i els contraforts havien patit i la volta s’havia obert, circumstància que va obligar a una obra important de consolidació de tota l’estructura.