Societat

Jordi Roigé

Periodista

“Els polítics que giren l’esquena al fet religiós la giren a la societat”

Crec que els polítics tenen clar que el calendari religiós marca, per tradició, el calendari civil
El plantejament de dir festes d’hivern a les festes de Nadal ha tingut poca fortuna

En el llibre Déu a Barcelona. Sis alcaldables i el fet religiós (Claret Editorial), escrit pels periodistes Jordi Roigé i Paris Grau, sis candidats a l’alcaldia de la capital catalana parlen i opinen del fet religiós i l’espai públic: el pessebre, la Sagrada Família, si cal una gran mesquita a la ciutat, si l’Església catòlica l’ha de finançar l’Estat, si cal ensenyar religió a les escoles... Tot i que centrat en Barcelona, els alcaldables entrevistats són un referent de les diferents opcions polítiques (“i cada una de les respostes se l’han pensat molt perquè darrere de cada candidat hi ha uns partits polítics”, insisteix Jordi Roigé) i, per tant, el seu testimoni es pot generalitzar. La gestió del fet religiós, de moltes tradicions, en un estat laic, és una qüestió que preocupa els ciutadans i, sobretot, aixeca grans debats. Déu a Barcelona ha parlat amb Ada Colau, Joaquim Forn, Ernest Maragall, Jaume Collboni, Josep Bou i Manuel Valls. Només la candidata de la CUP va declinar participar-hi. El llibre transcendeix la data del 26 de maig, dia de les eleccions, i posa damunt la taula un debat sobre el qual, sovint i en tractar-se de religió, no es parla i que sembla tabú.

Una de les primeres coses que va fer Ada Colau quan va ser alcaldessa de Barcelona va ser suprimir la missa de la Mercè del programa de la festa major. Allò va causar una gran polèmica.
És ben curiós. Jo diria que la poca tradició democràtica que hi ha a Espanya fa que encara sembli que si un polític va a un acte és com si hi estigués donant suport. I això no és així. Per això és interessant el punt de vista de Manuel Valls, que té aquesta tradició francesa. Ell ja ha estat alcalde d’Évry, al nord de París, i ell diu: “Escolta, jo com a alcalde he anat a les manifestacions catòliques, protestants, jueves, musulmanes... i no per això m’haig de decantar ni significar per cap.” Diria que a tot l’Estat, i això és un tic de l’esquerra, a molts els fa angúnia anar a un ofici religiós perquè sembla que s’identifiqui o identifiqui la institució que representa amb aquella pràctica religiosa. Jo crec que amb el temps això anirà passant. Els alcaldes i alcaldesses al que van són als actes importants de ciutat, independentment de si s’hi senten particularment concernits.
El cas de la missa de la Mercè va molestar a molts catòlics.
Sí, va ser una declaració d’intencions, tot i que jo no sé si des d’un punt de vista electoral és gaire rendible, perquè els teus ja els tens i els altres, si et veuen en una missa de la Mercè, doncs ho interpretaran com un signe de normalitat.
Un altre acte que s’ha posat en qüestió és la benedicció de roses per Sant Jordi al Palau de la Generalitat. Els candidats s’ho plantegen?
Majoritàriament jo diria que els candidats que hem entrevistat van superant aquestes angúnies, podríem dir. El fet que l’Estat sigui laic no vol dir que s’hagi de defugir la religió i el fet religiós o les pràctiques religioses. El que és laic és l’Estat, la societat no. A la societat hi ha moltes manifestacions religioses, de tota mena, i avui a Catalunya, tots en som testimonis, hi ha una gran quantitat de confessions, de centres de culte de tot tipus. Un llibre com el nostre el que pretén és posar damunt la taula un debat que si no el forces no hi és però que mobilitza moltes persones. Segons diverses enquestes, més del 60% de la població catalana se sent concernida per alguna religió. En el cas de Barcelona, el 58% dels barcelonins es consideren catòlics, el 16% ateus, el 12% agnòstics, quasi el 5% musulmans, el 3% protestants i quasi el 2% budistes, i quasi la meitat de les famílies duen els fills a escoles concertades, que són majoritàriament de titularitat catòlica. El fet religiós, com es veu, d’una manera o una altra, és molt present. Les onades migratòries, sobretot les que hi ha hagut del 2000 cap aquí, han fet que la religió musulmana sigui molt present al país, d’una manera inèdita, i aquesta és una realitat. I és una realitat com s’ha de donar veu, com s’ha de donar sortida, com s’ha de donar estabilitat institucional a totes aquestes mostres.
Davant la realitat multireligiosa, què hi diuen els alcaldables?
Hi ha un discurs pràcticament comú que el respecte religiós i el respecte institucional són necessaris per tenir una societat equilibrada, estructurada i amb respecte. Tots entenen que el fet religiós és important, que les persones que estan concernides per aquest sentiment el consideren una peça clau de la seva vida, de les seves famílies, de la seva comunitat cultural i social, i que, per tant, amb això no s’hi pot fer broma. I que és bàsic per a una convivència i una integració. Hem de recordar sempre aquesta xifra: en molt pocs anys hem passat de ser 6 milions a ser 7,5 milions d’habitants a Catalunya, i cal tenir en compte que el fet religiós, perquè molts dels nouvinguts són de tradicions religioses diferents, també és un fet de cohesió social. Els polítics que girin l’esquena al fet religiós estan girant l’esquena a la societat.
Fa pocs dies va començar el Ramadà i alguns polítics, que eren d’esquerres, van felicitar a través de Twitter la comunitat musulmana. Però, en canvi, ningú va felicitar els catòlics per la Setmana Santa. Amb motiu d’aquestes piulades hi va haver un debat. Per què passa això?
Des de certes posicions d’esquerra el fet religiós s’ha viscut amb angúnia, potser perquè venim d’una tradició de nacionalcatolicisme que es va viure molt fort durant molts anys i les opcions d’esquerra se’n volen allunyar. Tant és així que retiren del programa de les festes les misses i coses similars. Felicitar la comunitat musulmana pel Ramadà és fantàstic. Però què passa per Nadal, per Pasqua? És com si la celebració musulmana fos digna de ser felicitada i l’altra no perquè per un fet històric es considera que ja ha obtingut els favors de les institucions durant tants i tants anys. Jo crec que aquest pensament ha d’evolucionar, crec que queda presoner d’uns certs dogmatismes.
No s’hauria de debatre el fet que el calendari escolar vagi lligat al religiós? La Setmana Santa, per exemple. Aquest any ha caigut molt tard i la comunitat educativa ja no podia més...
Jo crec que ningú s’ho planteja seriosament. Coincideix amb tot Europa, amb els Estats Units. Crec que els polítics tenen clar que el calendari religiós marca, per tradició, el calendari civil. Que els agradaria una altra cosa? Pot ser. Però de la mateixa manera que ningú es planteja que hi ha el dia de Reis, difícilment es plantejaran canviar el calendari. La Pasqua té aquesta particularitat, que està subjecta a les llunes... En un món tan tecnificat i tecnològic, crec que el fet que el calendari estigui subjecte a un fenomen natural és lloable. És una particularitat que tenim i crec que si un polític ho volgués canviar tindria poc recorregut. De moment... D’aquí a uns anys ja es veurà, potser les coses canvien.
Diu que els Reis són inqüestionables però hi ha qui proposa que de les festes de Nadal se’n digui festes d’hivern.
I qui ho ha plantejat ha tingut poca fortuna. És una tradició, i crec que tots els candidats ho tenen clar. Una altra cosa és quin perfil li volen donar. En ciutats governades per polítics més d’esquerra endutes pel debat mediambiental en contra de l’escalfament del planeta han decidit per les festes de Nadal, per exemple, tenir un perfil baix: no il·luminar gaire els carrers, donar poc marge..., cosa que després ha provocat les queixes dels comerciants i la decepció de molts ciutadans. Hi ha polítics més d’esquerres que voldrien mantenir aquest perfil baix, com per anar traient importància a les festes de Nadal, i, en canvi, hi ha altres polítics d’una tradició no tant d’esquerres que aposten fort pel Nadal perquè volen ciutats i pobles alegres, contents i que, a més, el comerç funcioni.
Ja que cada vegada hi ha més musulmans a casa nostra, els polítics s’han plantejat que, per exemple, durant el Ramadà s’hauria d’establir algun tipus de benefici laboral per als que dejunen?
En aquests moments aquest tema respon més a polítiques de cada empresa i més tenint en compte que ciutadans i ciutadanes de pràctica musulmana molts treballen en feines dures físicament i han de fer dejuni durant el dia, cosa que és molt dur. Jo crec que això es plantejarà un dia o un altre, avui encara no es planteja. Aquí tenim una tradició mil·lenària de festes lligades a la religió catòlica, cristiana, i això no es canvia d’un dia a l’altre. I també perquè el Ramadà en aquest cas afecta moltes persones a Catalunya, però encara, quant a xifres, és molt minoritari per impulsar una legislació o per modificar la legislació laboral. Una altra cosa és que quan hi hagi les festes musulmanes, jueves, l’any xinès, etcètera, hi hagi celebracions i que la ciutat les integri. De fet la ciutat ja les integra en el seu programa de festes. És així i és lògic que ho sigui. I, a més, és bo que sigui així perquè el fet religiós, les religions, ajuden a cohesionar la nostra societat.
El 80% de la població creu que les diferents tradicions religioses fan una tasca social molt bona i el 70% opina que s’han de conèixer les diferents religions que tenim a casa nostra.
Conèixer la diversitat de religions és essencial. Algú pot imaginar-se que nois i noies no estudiïn les religions del món per entendre què passa al món? Avui en dia, en què el fet religiós és tan present en la política internacional, si creem analfabets religiosos tindrem un greu problema. Potser ho farem aquí, però a fora, a França, al Regne Unit, a Alemanya, als Estats Units, ho tenen clar i les religions s’estudien. És bàsic en el currículum vital de cadascú.
Una relació exemplar entre religió i societat seria la que han tingut els caputxins amb Arenys de Mar, d’ençà que el 1618 l’orde religiós es va instal·lar en aquella vila i fins ara. L’any passat va fer 400 anys i vostè n’ha fet un documental: ‘Un convent al descobert, caputxins d’Arenys’, que ja es pot veure a YouTube.
Sí, el documental ja es pot veure en obert. Ha estat una experiència preciosa. Els caputxins fa 400 anys que són a Arenys de Mar. És un convent molt arrelat, com deies, que té molta història i són molt apreciats. Per fer el documental ens van obrir les portes del convent, vam estar quasi cinc dies convivint amb ells, motiu pel qual ens ha sortit un documental molt directe, molt viu.
I quina va ser l’experiència dintre del convent? Perquè no hi pot entrar tothom...
Va ser una experiència molt bonica, però haig de dir que sí, que qui ho vulgui pot anar a passar uns dies al convent perquè hi ha hostatgeria. Aquesta és una pràctica de molts convents: pots fer-ho a Montserrat, a Poblet, i cal dir que en un convent passen moltes coses. El títol Un convent al descobert ens el va suggerir el provincial dels Caputxins, fra Eduard Rey, que des de fa unes setmanes és el nou president de la Unió de Religiosos de Catalunya (URC). És un home jove i entén la força de l’audiovisual, la força dels mitjans per poder transmetre el missatge que ells volen.
Durant aquests quatre segles s’han convertit en un element imprescindible de la vila. Fan molta tasca social.
Els horaris de les pregàries marquen la seva vida i la vida del convent. Penseu que fan, en total, unes dues hores al dia de pregària. “No us avorriu?”, els preguntàvem. I no, diuen que no. Una de les coses que impressionen molt és que cada dia, de dilluns a divendres, a les 12 del migdia, reben els pobres i els donen menjar. Els acullen, es poden dutxar, es poden canviar de roba, i això és que cada dia del món hi ha un menjador on els pobres poden anar a menjar. A diferència d’altres entitats o institucions públiques, allà ningú els demana ni papers, ni empadronament, ni res, i reben l’escalf dels frares i dels voluntaris. És una pràctica diària històrica, que fan des de sempre i que realment commou.

Déu i el carrer

Jordi Roigé és periodista. Director d’Animaset Media i Comunicació i professor de la Facultat Blanquerna, de la Universitat Ramon Llull (URL), acaba de publicar, amb Paris Grau, ‘Déu a Barcelona’, un llibre amb una sèrie d’entrevistes on els alcaldables de la capital catalana opinen sobre el fet religiós i l’espai públic. Roigé va ser corresponsal a Brussel·les i cap d’informatius de Catalunya Ràdio, fundador de Catalunya Cultura i director general de Política Lingüística. Ha dirigit diversos documentals, un, per exemple, per promoure la candidatura dels castells com a patrimoni immaterial de la humanitat per la Unesco, i un altre sobre els 400 anys de la presència caputxina a Arenys de Mar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Un ferit greu i un de lleu en un accident entre dos camions a l’A-2 a Cervera

Cervera

Més multes a qui pidoli, a Girona

girona

Creuers, rutes per Europa i el sud-est asiàtic són les destinacions que triomfen

Barcelona

Catalunya manté el lideratge turístic a l’estiu

Barcelona

Els bombers realitzen 174 serveis durant la revetlla de Sant Joan a la demarcació

girona
Gastronomia

Els Roca passen a l’Olimp

Barcelona
LLUÍS PUIGDEMONT
PRESIDENT DEL CONSELL DE COOPERACIÓ AL DESENVOLUPAMENT, DIRECTOR DE SERGI

“Cal que les administracions s’esforcin per arribar al 0,7%”

Girona

Assesorament i finançament: eines bàsiques per a pimes

barcelona

A la Garrotxa, compartir un cotxe elèctric ja no resulta tan estrany

OLOT