“La música religiosa era del clergat i Luter la va socialitzar”

Sí. Una de les coses que ell tenia molt clares és que havia de fer arribar a la gent la paraula de Déu, per la qual cosa va traduir la Bíblia a l’alemany d’aquell temps. Primer va donar eines perquè Déu pogués parlar amb els homes, però després s’havia de fer que els homes i les dones poguessin parlar amb Déu, per la qual cosa va agafar la música i la va utilitzar perquè fos l’altra via cap amunt. Va fer una gran transformació des del punt de vista sociocultural i sociolingüístic. Així com nosaltres tenim Pompeu Fabra com a organitzador de la llengua catalana, Luter va ser l’organitzador de la llengua alemanya, fa 500 anys. Però al mateix temps va ser l’organitzador de la música dins l’Església, perquè la música fins aleshores estava a mans del clergat, només cantaven l’escolania de nens... i era cant gregorià, impossible que la gent, acostumada a les cançons de taverna, la cantés.

Si, només era en llatí. Aquest era un problema. Quan ell va voler portar la paraula de Déu a través de la música va traduir les cançons a l’alemany. El fet que la música fos en llatí i en gregorià significava que el poble no se n’assabentava: la gent assistia als temples com si anés a veure un espectacle però no sabia què li deien, fins al punt que molta de la gent que anava a missa passava de tot... hi havia gent que anava a missa i s’emportava la tassa de xocolata desfeta; se sap, fins i tot, que a vegades els pastors, i per no fer més volta, si calia feien passar el ramat pel mig de l’església, que tenien dues tres portes, per estalviar-se temps. Què vull dir? Que passaven coses molt estranyes, que el sistema feia aigües per tot arreu, per la qual cosa Luter no només organitza la música i la missa alemanya sinó que li va donar un sentit nou. Va renovar tot el sistema i el va dotar de sentit.

Una de les coses que s’han de diferenciar és el cant coral com l’entenem avui en dia, que és el cant que canta un cor, del coral, que en aquell temps era com es deia a la música gregoriana però que amb el temps el que va fer Luter va ser donar-li un sentit nou. Com que la música gregoriana era una música que s’allargava amb síl·labes era impossibles de cantar per tot un poble, per una congregació. Què va fer Luter perquè tingués el sentit de coral? A cada síl·laba, una nota. I a la següent síl·laba, una altra nota. Però totes seguides, no allargades amb els melismes del cant gregorià. Això permet fer una línia sota l’altra, fer una melodia i, després, fer dues o tres veus sota, al mateix temps, com ara fem el cant coral clàssic, melodia i segones veus totes al mateix temps. Això és el coral protestant. D’aquí vindria el concepte del cant coral que, d’alguna manera, és l’evolució del coral alemany, de la música reformada, que el que fa és melodia i tres veus per sota al mateix temps perquè tothom pugui cantar.

Absolutament. Fins al punt que el poble, que no parava atenció, simplement anava a missa perquè havia de ser-hi, havia de creure però no entenia res, quan es posa a cantar hi comença a participar. La gent entén, comprèn, comença a activar la seva ment, a sentir. El que feia Luter era, per exemple, introduir una cançó, un motet o un coral, i que ho cantessin els escolanets, i que la congregació ho anés repetint. Així la gent anava aprenent el que cantaven els nens. Els nens eren als qui ensenyaven primer perquè ho transmetessin a la congregació. I quan els adults aprenien les cançons què passava?, doncs que després les cantaven a les tavernes! En comptes de portar les cançons de les tavernes a conquerir l’Església, l’Església conqueria les tavernes!

Deia que era un instrument de Déu. En aquella època, als nens que tenien una mica de bona veu o sentit de música els posaven a fer d’escolans, al cor que cantaria a l’església. És el que li va passar a ell, que de seguida en va quedar seduït. Una de les seves cites diu: “La música és un esplèndid regal de Déu i m’agradaria exaltar-la amb tot el meu cor i recomanar-la a tots, però estic tan aclaparat per la diversitat i la magnitud de les seves virtuts i beneficis que per molt que vulgui elogiar-la el meu afalac està destinat a ser mancat i inadequat perquè si es vol consolar l’afligit, atemorir el feliç, fomentar l’esperança, humiliar els orgullosos, calmar els apassionats o apaivagar els que estan plens d’odi quin mitjà més eficaç que la música podríem trobar?” El que vull dir és que estava absolutament captivat per la música.

En aquella època ja existia l’assignatura de cant, però ell va introduir una assignatura per

cantar i entendre què es cantava; per aprendre música. Va començar un procés pedagògic i a fer petits canvis, que van ser grans canvis, com, per exemple, fer que es tractés els infants d’una altra manera. De petit havia rebut moltes pallisses i maltractaments sobretot per part dels seus pares, que eren molt estrictes, per això va intentar dissenyar un sistema perquè això no passés. En certes ocasions havia dit: “No sé com vaig poder aguantar tant odi i dolor.” Ell va regular l’estudi de la música, el tractament als nens, apostant per una atenció diferent.

Això de les arts liberals és molt interessant perquè la música en aquell temps s’ensenyava com si fos aritmètica. Els músics ara tenen un esperit artístic, en aquell temps la música l’ensenyaven els professors d’aritmètica. Aquest concepte aritmètic dona a la música alemanya aquest sentit tan estricte i ens porta, dos-cents anys després de Luter, a una música tan mecànica com és la de Bach.

Des del punt de vista cristià els salms és el llibre de referència de música i lloança. El que fan els salms, oracions, pregàries de gent que passava per problemes a la vida, és que quan la gent els llegeix s’hi sent reflectida. I Luter deia que els salms són com la vida d’un cristià; deia que quan ell passava per les tempestes de la vida i venien els vents del nord, del sud, de l’est... i no sabia ni on era ni on anava, anava als salms i hi trobava resposta i consol. Deia que en repetir i cantar aquelles paraules hi trobava pau. Els salms, el salteri, és l’himnari dels cristians.

Abans de Luter cal dir que hi va haver unes altres petites reformes que no van acabar de reeixir. Una va ser de Jan Hus, la dels hussites. Era un clergue que no entenia el rumb de l’Església i també va començar a fer algunes reformes de la música dintre de les seves esglésies. Jan Hus va començar a fer música diferent i va ser una primera aproximació al que faria després Luter. Un dels músics de Jan Hus, Michael Weibe, ja havia fet himnaris. Luter va aprendre de molts.

Sí, també en va escriure. Un dels seus primers cants tenia 18 estrofes i era insuportable cantar-lo, impossible. Quan va començar a compondre no volia quedar-se sol, en una carta que va escriure a Georg Spalatin li deia: “El nostre propòsit és seguir l’exemple dels profetes i els antics pares de l’Església i compondre salms per a la gent en llengua vernacla, és a dir, cants espirituals de manera que la paraula de Déu estigui també entre el poble en forma de música. Busco, doncs, poetes a tot arreu i ja que tu, Georg, posseeixes riquesa i elegància en la llengua germànica i l’has conreat profusament et prego que col·laboris amb mi en aquesta tasca i provis de traduir en vers cantable algun salm, seguint el meu exemple. Però desitjaria que evitis paraules noves i dels tribunals perquè el poble pugui entendre-la fàcilment, que les paraules siguin tan simples com sigui possible però al mateix temps pures i adequades i que el significat sigui clar i el més proper al del salm. Per tant, hem de fer servir el nostre propi judici per determinar el significat original i traduir-se lliurement. Jo no tinc tanta gràcia com voldria, però ho intentaré.” I ho va intentar. Va acabar per compondre uns 24 himnes.

Penseu que acabava de néixer la impremta i va ser d’una gran ajuda. Va veure que si podia agafar la Bíblia i imprimir-la, també podia agafar els cants i imprimir-los. Ell en va compondre uns quants i un amic seu, en Justus Jonas, en va compondre uns altres...

Fins al punt que l’Església luterana encara en canta alguns. La gran importància que té és que ell va agafar la gent i la va organitzar i els va incitar a compondre. Fins i tot, i estem parlant de fa 500 anys, va compondre una dona, Elisabeth Cruciger. Aquesta compositora acabaria casant-se amb el seu fill, per tant, es va convertir en la seva nora.

Luter va néixer el 1483, Bach el 1685. En aquests 200 anys la nova organització de la música i de la paraula portada al poble i l’organització musical que ell va crear es va anar desenvolupant. Va sorgir la figura del cantor, un amic seu va ser el primer cantor, el mestre de músics dintre de l’església, i aquesta figura va anar creixent. El cantor Luswing Senfl era molt amic de Luter. Aquesta figura va anar desenvolupant-se fins al punt que la música a l’església era una cosa viva, la gent participava. Johann Sebastian Bach va ser hereu de tota aquesta nissaga de músics.

Aquest himne és un dels 24 que tenim classificats com que va compondre ell. Aquest himne recull el salm 46, que diu que Déu és el nostre castell. Jo diria que és un dels cants més populars del món encara que no ho sembli. Per exemple, diuen que de L’Estaca de Lluís Llach se n’han fet 150 versions al món traduïdes a unes 30 llengües... doncs aquest cant de Luter, Ein fest Burg ist unser Gott, està traduït a 2.000 llengües i de versions i arranjaments n’hi poden haver centenars. Per què es va convertir aquest himne en l’himne que tots recordem de Luter? Perquè té una música bastant bonica, que ha pogut traspassar els temps i al mateix temps parla de coses molt necessàries: la lluita de l’home, la necessitat d’emparar-se en alguna cosa forta, en un castell. Va tenir molt èxit des del primer moment, la gent la cantava i es van fer seu l’himne. A casa nostra, aquí a Catalunya, l’himne el va traduir en català Àngel Cortès Dejuan, i això no va ser fins a l’any 1966.