Societat

ALEJANDRINA MALDONADO

ACTIVISTA EQUATORIANA PELS DRETS DE LES DONES QUE RECLAMA SUPERAR LA CONDICIÓ DE VÍCTIMES

“Les meves filles m’han inspirat un somni més enllà de les fronteres”

Aquesta entrevista és una història. La història d’una dona sense por alçant la veu contra l’abús de poder masclista que l’havia declarat perduda per haver volgut defensar les pròpies decisions

Va estudiar comunicació pel desenvolupament social a la Universitat de Quito. Què li ha reportat aquesta formació?
La possibilitat de realitzar investigacions en temes de gènere i de cultures comunitàries, un extraordinari aprenentatge que em va obrir a nous mons i experiències.
Era molt jove quan es va casar.
Tenia 24 anys i ho vaig fer amb la idea de continuar amb la meva professió. Al cap de dos anys naixia la primera filla, Canela, que avui en té quinze, i més tard, Manuela, de vuit. Amb el pare de les nenes vaig tenir una relació d’onze anys
I va decidir separar-se.
Sí, la meva vida s’havia tornat rutinària, monòtona, de mestressa de casa, i sentia que no avançava, que deixava enrere els meus projectes i a mi mateixa. Volia un canvi, i no vaig veure que ell hi estigués preparat, que realment ho comprengués. Finalment em vaig omplir de força i vaig prendre la decisió.
Ell ho va acceptar?
En el fons no, va ser un cop per al seu ego, i durant un temps ho va maquillar amb una actitud protectora que era un intent masclista de no perdre el control. Més endavant, quan va trobar una nova parella, va començar a censurar-me davant les filles fent-me passar per una dona inestable econòmicament i emocional, descentrada, irresponsable, fins al punt de dir-los que la seva mama s’havia tornat boja. Canela, la gran, estava molt preocupada i li vaig explicar que al papa li costava acceptar que tirés endavant per mi mateixa, que perseguís el meu somni de llibertat. I ella em va contestar: “El nostre somni, mama.”
Per què es va expressar així?
Perquè les meves filles sempre han estat la inspiració dels meus somnis, elles em van animar a emprendre, a posar el restaurant La Casa de Aleja, un espai de cuina saludable que evolucionaria com La Cuina de Aleja, amb elaboracions artesanals i familiars. També em van animar a venir a Girona, a estudiar direcció de cuina a l’Escola d’Hostaleria i Turisme. El seu pare es va oposar que viatgessin amb mi, i elles van ser molt lúcides i generoses: “Mama, tu necessites aquest aprenentatge, ves-hi, ara és el moment; més endavant serem nosaltres les que farem realitat els nostres somnis.” Me’n vaig anar plena de la seva força i amor, i dos anys després, un cop acabat el curs, l’orgull més gran que sento és per elles.
L’Escola d’Hostaleria ha complert les seves expectatives?
Totalment, malgrat les dificultats inicials d’adaptació per l’idioma, em vaig sentir molt motivada. M’ha fascinat el seu alt nivell i he adquirit els coneixements de gestió i administració que em faltaven. Hi he trobat un grup de companys i companyes molt interessant i un equip de professors amb una gran qualitat professional i sobretot humana. I això és molt valuós en una institució, perquè hi ha alumnes que estan còmodes des del seu confort al costat d’altres que procedeixen de cultures, situacions i circumstàncies diferents. Jo em vaig agafar un temps per aprendre compartint, i en aquests últims mesos, en què he estat a punt de llançar la tovallola, he rebut molt suport.
Què va passar?
La filla gran em va avisar que el seu pare em donava per desapareguda per treure’m la tenencia, que havia posat una demanda argumentant abandonament. L’audiència es va celebrar el 10 d’abril i el jutge, després d’admetre in extremis les proves i de parlar amb les nenes, es va adonar que tot era un muntatge d’ell per fer-me mal i el va recriminar per perjuri. Vaig passar uns dies de molta angoixa i frustració, no podia estar al costat de les meves filles en moments tan incerts.
Per què ha volgut fer pública la seva història?
Perquè sé que aquesta mena d’accions venen d’un comportament masclista que pretén estereotipar i desprestigiar la dona decidida. En fer públic el meu cas, aixeco la veu d’altres dones migrants que per diverses raons hem hagut de buscar-nos la vida i no volem que ens passin aquestes situacions. Trobo que és important donar-ho a conèixer davant un sistema patriarcal que ens condiciona i limita.
Com es posa fi a la injustícia?
Hem de passar de víctimes a activistes, adquirir seguretat i valentia i no necessitar l’aprovació dels altres per ser nosaltres mateixes. Quan prens la teva pròpia decisió, encertada o equivocada, ja t’has començat a alliberar, perquè, com diu Galeano, el masclisme és la por dels homes a les dones sense por. I ho he volgut explicar també perquè malgrat les injustícies, la desigualtat marcada entre homes i dones, es pot avançar en accions conjuntes cap a una autèntica unitat que ve i neix del cor, tal com ho han demostrat les meves filles, amb amor i sense pors.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

gastronomia

L’Alimentària posa la pizza en el podi

L’Hospitalet de Llobregat
llengua

El català torna a l’agenda europea

barcelona

Compromís per treure tot l’amiant dels edificis a finals del 2025

BADIA DEL VALLÈS

El Manhattan mataroní

mataró
castelló d’empúries

Un robot avaluarà i posarà al dia el nombre d’amarradors d’Empuriabrava

castelló d’empúries
la crònica

Un pilot d’avió a la vall de Llémena

Cases sense gas el 2040

barcelona

Obre a Girona una nova Barnahus per a infants i adolescents que han patit violència sexual

Societat

Els sindicats tornaran a plantar el govern aquest dimarts

Barcelona