“Les tradicions d’origen indi són filosofies pràctiques”

Hi ha molts altres llibres, fins i tot a Kairós n’hem publicat de budisme i de mestres espirituals. El que jo vaig trobar que faltava és una introducció general que donés una visió històrica. Es parla molt dels principis del budisme, de les principals línies de pràctica, la meditació, el zen, l’ètica budista... però no es parla de com aquella antiga tradició de l’Índia de fa 2.500 anys es va desenvolupar a l’Índia, va sortir per la ruta de la seda cap a la Xina, Corea i el Japó o va sortir per mar cap al sud-est asiàtic, a Tailàndia, a Myanmar o Sri Lanka o com avui dia arriba a Occident. Al meu llibre poso èmfasi en l’aspecte històric: la sortida del budisme de l’Índia.

Buddha vol dir despert. Ell es deia Siddhatha Gautama i un cop desperta i entén la realitat tal qual és, després de tota una pràctica espiritual i una recerca d’uns quants anys, se li dirà Buddha o Shakyamuni, el savi dels Shakyas, que era el seu clan, la seva ètnia. Ell era un membre de la petita noblesa, no un príncep com ens han volgut fer creure, de la vall del Ganges, d’un regne menor del nord de l’Índia, en el que avui seria la frontera amb el Nepal. Va viure fa uns 2.500 anys i, tot i que la seva història com a figura històrica la coneixem poc, perquè l’antiga Índia és molt difícil d’interpretar, entre les llegendes i el que coneixem de la història podem suposar que cap als vint-i-pocs anys va decidir que la vida de palau no el duia enlloc, que era una vida d’ignorància. Va tenir una sensibilitat espiritual molt acusada i va marxar de casa com un renunciant. Aquesta és una figura bastant arquetípica a l’Índia, que aquí seria l’equivalent a un monjo.

El monaquisme va ser una gran innovació primer del jainisme i, després, del budisme. Unes dècades abans que ho fes el budisme comencen els moviments de renunciants del nord de l’Índia de fa uns 2.500 anys, que diuen que la vida complint els rituals, seguint la tradició, no porta enlloc i volen una resposta més profunda a les seves inquietuds. És paradigmàtic de l’Era Axial, quan va aparèixer una línia de pensament a la Xina, l’Índia, Pèrsia, Israel, Grècia... en què tota una sèrie de figures, el Buda és el més paradigmàtic, comencen a qüestionar la religió establerta. A la Xina, a Pèrsia, a Grècia els filòsofs presocràtics... comencen a qüestionar-se la tradició i neix la introspecció, la interrogació de l’individu. És Buda qui posa l’èmfasi en la meditació i el coneixement d’un mateix. La tradició diu que practicant primer l’ascetisme i després amb la meditació desperta a la realitat tal qual és i després durant 45 anys ensenyarà el que ell va aprendre.

També me’l vaig llegir quan tenia 18 o 20 anys. És veritat que ens presenta un Buda que s’assembla una mica a Jesucrist, això és inevitable als anys 20 quan Hess el va escriure. Va projectar sobre la figura del Buda, a qui tenia en gran estima, els valors cristians que ell també tenia en gran estima i va fer una espècie de fusió. Crec que continua sent vàlid i recordo que a mi em va agradar molt en el seu moment. Avui potser algunes coses poden ser criticables, des del punt de vista del diàleg interreligiós, per exemple, però continua sent interessant.

És el que ell ensenya tant en l’àmbit de la filosofia com en el pràctic. Les tradicions d’origen indi i el budisme, encara que després s’universalitza, ho és: el que s’ensenya, les veritats, les doctrines... no són una recerca de la veritat en majúscula, sinó una veritat que ens alliberi, són filosofies pràctiques.

El punt de partida de les quatre nobles veritats que encapsulen una mica el dharma és l’existència, el sofriment. Sofriment en el sentit de contingència, de finitud, que tots estem destinats a les malalties, a envellir, a la mort i a patir. El fet d’existir vol dir sofriment, insatisfacció o alienació, contingència. La segona noble veritat, la causa de tota aquesta situació, Buda la troba en l’aferrament. L’aferrament als desitjos, sensuals o filosòfics, fins i tot espirituals. Ell creu que en l’aferrar-se està l’arrel del patiment. Per tant, la tercera noble veritat és que hi ha una sortida, que és el Nirvana. El Nirvana, doncs, és la meta final. I la quarta noble veritat és el mètode pràctic, el terapèutic i proposa vuit potes de pràctica: meditativa, ètica, de coneixement, fins i tot dels hàbits quotidians, de la forma de parlar, etc. tant per monjos com pels laics.

La tercera joia és la comunitat budista, originalment és la comunitat de monjos i monges, després ja és la comunitat de practicants, que avui dia pot ser de 500 o 600 milions de persones. Al llibre bàsicament explico com el budisme es desenvolupa primer a l’Índia durant mil anys i després surt de l’Índia en els primers segles abans de la nostra era, on s’expandeix i com.

Tots els budismes són diferents i tots són autèntics i positius. Una característica del budisme occidental, que comença a introduir-se en el segle XIX però sobretot en la segona meitat del segle XX i en aquest principi del segle XXI, és que és una barreja dels diferents budismes anteriors: té una mica del budisme Theravada, la doctrina més antiga, té una mica del budisme Mahayana, que és el que va anar a l’extrem Orient, a la Xina i al Japó, té una mica de la doctrina Vajrayana, que és el que normalment anomenem budisme tibetà. A Occident tenim una tendència a barrejar-ho. Sí que hi ha escoles i grups i mestres que segueixen una tradició concreta, però quan parlem del budisme occidental en general diem que són totes les tradicions antigues de budisme amb interacció amb Occident. Això és molt interessant, per això dedico gran part del llibre a parlar de com es transforma el budisme, com és evident. Ep, i que també es transforma quan va a la Xina.

Exacte: és la forma niponitzada del budisme xinès, que ja era taoïtzat. Quan arriba a Occident hi influeix el pes que tenen ara els llibres (els textos budistes) o el pes que té la meditació, que no tenia la centralitat que té en el segle XXI. També hi influeix el pes que té la interacció amb la ciència, la psicoteràpia... tot això són desenvolupaments moderns que passen a Occident i, com explico al llibre, transformen en budisme. Com que Occident té unes grans tradicions pròpies espirituals i de pensament quan el budisme arriba hi interactua i s’hi adapta. El budisme ho autoritza i fins i tot hi dona suport. Hi ha doctrines que diuen que el budisme s’ha d’adaptar a la idiosincràsia de la societat que l’acull; en aquest sentit en el budisme el fet d’imposar la religió als infidels, com passa en altres religions, no existeix.

... És la interacció de les tradicions de meditació budista, en aquest cas del sud-est asiàtic, amb les tradicions de ciència occidental. Són dos paradigmes que es troben en un context no budista, ni tan sols espiritual, perquè en el cas de Kabat-Zinn, que és metge, el seu mindfulness es remet als hospitals i al món clínic i mèdic. Ell aplica la meditació en un context secular no per guarir les malalties, sinó per ajudar a portar-les millor. Avui dia ja hi ha molts estudis sobre això, és veritat que està de moda, però Kabat-Zinn és una mica el pare d’aquest moviment. A Kairós sempre hem estat molt atents a aquests moviments de laïcització, de secularització del budisme i a donar-los a conèixer.

És complementari, paral·lel. És una mica també la forma com Occident integra les tradicions meditatives i ho fa a la seva manera, amb l’establishment científic que l’avala i amb les seves formes una mica “utilitàries” i racionals. És una de les portes que la meditació budista té d’obrir-se pas.

Tich Nhat Han és un mestre budista, ara ja molt gran del qual nosaltres hem publicat molts dels seus llibres. Ara ha tornat al seu país, el Vietnam, a passar els darrers anys de la seva vida. És un mestre zen però no japonès, sinó vietnamita, té un to més dolç, més suau, més femení. En la mateixa línia que el mindfulness és un dels pioners a aplicar moltes tècniques de meditació, de concentració, en el context educatiu. Aquest llibre, que hem editat en català i en castellà, està pensat per als mestres, per al món pedagògic, tant per a les escoles de primària com per a les universitats. Tich Nhat Han ens diu que l’educador ha de ser, ell o ella, un exemple per al qui intenta transmetre. Fa una sèrie de recomanacions per al col·lectiu educatiu. És un llibre extraordinari en què han col·laborat un conjunt de mestres de tot el món, entre ells una dotzena de catalans.

Aquest llibre, que també hem editat en català i en castellà, està una mica en la línia de Tich Nhat Han,d’aplicar la meditació al món de l’escola, però aquest sí que està enfocat als nens d’entre els 4 i 5 anys i fins als onze. És un llibre perquè els pares o els mestres practiquin amb els nanos i els ajudin a concentrar-se a conèixer-se ells mateixos... Hi ha una sèrie de meditacions guiades perquè els nanos puguin seguir una meditació.

Els infants avui són un reflex de com és la nostra societat: hiperactiva, hiperconnectada i necessiten assossec. Amb la meditació, el ioga i aquestes tradicions, sí que aplicades amb discerniment i intel·ligència, poden ajudar.

És un dels textos més importants de la civilització índia,

un poema de fa 1.500 anys de la tradició hindú, el text més representatiu on parla del principi últim com a femení. Aquí es parla de la deessa i barreja tant la part mitològica i poètica com la filosòfica, que es basa en el fet que el principi últim és l’energia femenina.

Aquest llibre, del 1996, és el de Kairós que més hem venut històricament, el número 1. En castellà n’hem fet més de cent edicions, centenars de milers d’exemplars. Per ser un llibre de 500 pàgines i que és un assaig de psicologia, de pedagogia, de neuropsiquiatria, que també toca el món de l’empresa, és impressionant el volum de vendes. Fins a aquest llibre, i fa 40 anys que estic a Kairós, pensava que els llibres no es feien per guanyar diners, sinó més aviat que eren una manera de viure i contribuir a la cultura. A partir d’aquest llibre de Goleman vaig veure que de tant en tant amb algun llibre també es poden guanyar diners.