“Mort i vida són bessones i tard o d’hora es troben, i s’ha de celebrar”

Vaig fer economia, però volia fer medicina. Sempre he tingut tendència a ajudar la gent. I aquest rau-rau que em va quedar penjat havia de sortir. A la banca he fet de tot. He estat directora d’oficina, gestionant execucions, demores, dacions en els pitjors temps de la crisi econòmica d’aquest país... La meva filla petita va néixer amb una cardiopatia congènita. Vaig fer una aturada vital. I vaig estar quatre mesos a l’hospital Sant Joan de Déu, amb la Mariona, que la van operar a cor obert. Allà em van canviar els valors. Se’n va sortir i vam decidir anar a buscar l’Arnau, un nen etíop.

Quan t’adones de l’important, del que és prioritari, tot això aflora. Però el setembre del 2018 em detecten un tumor als ovaris. I és quan contacto amb associacions de dol i faig cursos: coach, biodescodificació, PNL...

A la feina pots gestionar o dirigir en positiu o en negatiu. La comunicació verbal, la gesticulació...s’ha de treure el ‘no’. El ‘però’ mata. Són cursos que m’han fet adonar que eren concepte que jo ja utilitzava inconscientment quan feia de directora, ho portava a dins, de tarannà i de caràcter. Els cursos m’han ajudat a desenvolupar-ho d’una forma més tècnica.

Agafo una excedència. L’endemà de firmar l’excedència, vaig a l’hospital Santa Maria de Lleida a donar el meu cos a la ciència. Tenia una inquietud cap a la mort. A més, gestiono la meva escriptura vital, al notari, com vull que facin la meva cerimònia de comiat. És arran de la mort d’un company que té una cerimònia laica que decideixo fer això: la litúrgia del final d’una persona de forma diferent.

La Filomena, de 96 anys. Hem preparat tot l’homenatge de vida. Faré de mestra de cerimònies i pactem amb el mossèn en quin moment fa ell la missa. Em va cridar la filla perquè la Filomena va demanar fa dos dies l’extremunció al mossèn perquè va veure la mort. Hi crec moltíssim. Hem parlat dues hores i mitja i resumiré en 40 minuts el seu relat vital. Perquè era una pagesa amb una vida tremenda. Faig homenatges de vida. La ploraran? És clar. Perquè ens faltarà el cos. Però ens ha de quedar l’essència i tot el que ha fet. Els nets descobriran una àvia molt potent.

Me’l va proposar el fill, l’Arnau. És un agraïment a la vida del que marxa.

El comiat ens l’han fet viure malament. És un moment que vols oblidar perquè saps que serà molt trist i vols que passi com més ràpid millor.

Tens la sensació que ho has fet tot per la persona que se n’ha anat i et deixa en pau. Perquè aquestes litúrgies, homenatges de vida, les fem per vetllar per la família. En la mort d’un nen de quatre anys no pots fer-ho com un tràmit.

La mort és un tabú, encara. A Mèxic, en canvi, ho viuen festivament.

Sobretot amb la mort que ve de cop. S’ha d’escoltar amb molta cura les hores que convinguin, deixar-los plorar, riure... i quan ho han tret tot de dins, els pots proposar idees.

A l’empresa tinc col·laboradors musicals, audiovisuals i una community manager que s’encarrega d’aquesta tasca.

Hi ha un canvi generacional de pensament més sensible. Hem anat tan endavant que hem anat enrere. I ara recuperem els valors d’abans. Els pares i avis es morien a casa i es vetllaven amb calma i amb els familiars i veïns. Es feia un ritual que ara no es fa. Ara anem al tanatori.

Posem una pantalla com si allò no m’afectés. Moltes persones no porten bé el dol perquè aquest últim moment de vida no el gestionen de cap manera. El comiat d’un avi de 96 anys és una cosa però, i d’un nen de 4? Aquesta litúrgia és molt important. De poesies, si puc, i la família no me’n demana, no en dic. Si escoltes, la vida d’una persona dona per a tant, que no calen les paraules dels altres; hem de parlar d’ella.

Si no tens por a la mort, la vida la viuràs sense por. Cada un té un tempo en la vida, un any o 96. I la família ha d’entendre que aquest temps ha valgut la pena. La mort d’una persona és per aprendre. Mort i vida són germanes bessones, i tard o d’hora es troben, i quan algú es retroba se celebra.