Ciutat, territori, país

El futur de les ciutats i dels territoris rau en el que passa dins de les ciutats, també, i especialment, en els espais que hi ha entre les ciutats, en la gestió del territori i en com aquest territori es relaciona amb altres territoris. És en aquest sentit que cada ciutat i cada territori han de saber definir la seva singularitat i el seu paper específic.

En el cas de ciutats com Terrassa, també Martorell, Sabadell i Granollers, aquest és un debat complex que ens fa plantejar com ens hem d’organitzar i quin model de governança hem de tenir entre els diferents municipis de la segona corona metropolitana. Al mateix temps, fa evident un debat prioritari: com ens hem de relacionar amb l’àrea metropolitana i la ciutat de Barcelona. És evident que la relació amb Barcelona i amb l’àrea metropolitana requereix pactes i coordinació territorial. Sembla prou clar, també, que aquest país no es pot governar amb una vegueria de més de 5 milions d’habitants, i que l’aposta per una àrea metropolitana de Barcelona ampliada no només no donaria resposta a les necessitats que tenim plantejades –la faria igualment ingovernable–, sinó que crearia un contrapoder al govern del país que nosaltres no compartim.

Terrassa, per exemple, no és ni ha estat mai un simple apèndix de Barcelona. L’aglomeració urbana a la qual pertany Terrassa actua com a nus d’enllaç de la regió urbana de Barcelona. Aquest “arc metropolità”, format per ciutats com Terrassa, Sabadell, Granollers i Martorell, és molt més que el pati del darrere de Barcelona. Aquest territori és la fàbrica de Catalunya, un autèntic motor del país. Per aquí han passat i passen totes les infraestructures que articulen el país. Tot Catalunya és accessible des d’aquest territori. El port i l’aeroport de Barcelona són portes metropolitanes que donen accés a fluxos a aquest territori, i d’aquest territori, a tot el país i a Europa.

Estem parlant d’una subregió urbana amb identitat pròpia. Un territori com a objectiu estratègic en si mateix. Un grup de ciutats, cadascuna amb el seu sistema territorial molt definit, amb una forta identitat dins de la regió urbana de Barcelona, i que actuen com a motor en temes d’indústria, tecnologia, comunicacions i medi ambient.

La convivència d’aquesta subregió dins de la regió urbana de Barcelona no és fàcil. Els desafiaments d’una de les grans regions europees, amb 5 milions d’habitants, amb diferents sistemes territorials i diferents aglomeracions urbanes, són molts i complicats, però compartits. En un territori desequilibrat des del punt de vista demogràfic i econòmic, analitzar problemàtiques comunes és una necessitat evident.

Volem articular el territori, treballar plegats i generar projecte conjunt? Parlo d’una aliança estratègica de cooperació municipal en interessos compartits. Ens hi juguem quedar dissolts en una regió metropolitana plena de perifèria, o ser un espai de qualitat dins el país. I això no és menor, perquè el país no serà el mateix si nosaltres som, o no, de qualitat.

Hem d’avançar en una aliança municipal estratègica que ens permeti fer front a reptes locals i supralocals. Parlant de mobilitat i d’infraestructures, sí, però amb la necessitat de planificar una mobilitat més segura i amb l’accessibilitat més universal. Una mobilitat més sostenible i integrada en les diferents xarxes que formen el sistema de transport del territori. Parlant de sostenibilitat i medi ambient en un territori amb una pressió urbanística, industrial i social elevada, que devora els espais naturals a un ritme vertiginós. És necessari i indispensable seguir treballant per protegir i conservar els elements que formen part del patrimoni natural, cultural i històric de les ciutats, que generen sentiment de pertinença i una millora del benestar individual i col·lectiu.

Parlant de la vulnerabilitat i l’exclusió social d’un territori amb percentatges d’exclusió social i pobresa alarmants. Hem de planificar, dissenyar i coordinar iniciatives i accions d’intervenció social que permetin detectar i reduir els factors d’exclusió i vulnerabilitat social. L’exclusió residencial a Barcelona o en altres ciutats, per exemple, reverteix en una redistribució de la població en municipis on es pot veure incrementada la vulnerabilitat, alhora que es crea de manera perillosa la possibilitat de reconfiguració del territori entre poblacions segregadores per raó de renda. Aquests desafiaments i d’altres són estratègics en la construcció present i futura de les ciutats, del territori i del país. És indispensable que analitzem, reflexionem i debatem des d’espais polítics i socials, de manera conjunta, transversal i estratègica, el futur de la regió metropolitana, del territori en qüestió i, per tant, del país.