“Patir pobresa és dur, però tocar el carrer et marca”

Constatem que tenim més gent perquè no hi ha sortida un cop s’hi troben. L’habitatge és un problema, però també ho és com maltractem en aquest país la immigració. No tenen cap possibilitat de fer res ni de trobar feina. Amb les dades a la mà, només un 25% de les persones sense sostre són de nacionalitat espanyola. Ser immigrant et condemna a la pobresa. Quan parlem de patir pobresa, sovint trobem el coixí familiar o les amistats, que et poden donar un cop de mà per pagar el pis o acollir-te. Si no tens ningú a qui recórrer, no és tan difícil acabar al carrer.

Només l’any passat, vam fer 1.892 orientacions a persones. Vam editar una guia amb consells i llocs on adreçar-los. D’alguna manera, els estàs dient que no hi ha una solució ràpida i que ho assumeixin. El 60% dels sensesostre fa més d’un any que dormen al carrer; a Barcelona, la mitjana és de tres anys i nou mesos. Són molts dies a la intempèrie i passant-ho molt malament. Al centre tenen dutxes i roba per canviar-se, i poden descansar o deixar les pertinences a la consigna.

El servei públic de protecció està pensat perquè la gent no es mori pel carrer i no pas per tenir una vida amb uns mínims, quan tenim un salari interprofessional que està a un pam del llindar de la pobresa. El relator de les Nacions Unides ha recordat que, tot i ser entre els països més rics d’Europa, som el que té més desigualtats. La solució és en mans dels polítics, i tenim la qualitat de reaccionar sempre molt tard en aquest país.

Fa quatre anys, llogàvem pisos petits per 600 euros al mes, que ningú volia, i ara no trobem res. Tenim 98 pisos i una residència que tindrà 40 places, amb l’ampliació, per als qui es troben en pitjors condicions físiques. Fa tres anys vam obrir el que anomenem “pis zero”, que és un espai de baixa exigència, on conviuen deu persones. Estem allotjant unes 205 persones.

El 2018, segons el recompte de l’Ajuntament, d’aquestes persones, 956 dormien al carrer i la resta eren ateses per les entitats. Un any després, amb el cens que fem des d’Arrels ja vam entrevistar 1.200 persones que dormien al carrer.

Patir pobresa és dur, però tocar el carrer et marca per sempre. Psicològicament no pots estar bé, perquè hi ha un abandonament total de la persona. Arribar al carrer vol dir que no hi ha absolutament ningú que t’hagi pogut donar un cop de mà. Quan vaig començar a Arrels, et trobaves gent gran i deteriorada, però ara estan bé físicament i ens trobem gent jove sense documentació.

És un drama, perquè volen treballar, però sense documentació estan condemnats. Fins ara teníem gent al carrer que necessitava un suport específic i ara veus com amb una documentació s’espavilarien. S’ha frenat l’arribada de menors migrats, però en tenim molts dels que van venir i que sobreviuen sense cap protecció.

Sí, i ho hem defensat des del primer dia, tot i que ens ha tocat el rebre. És important que es mantingui encara, tot i les pressions per fer-la tancar. Reclamem més espais de proximitat com aquest, que tot just obrir s’ha col·lapsat. No pot ser que els albergs estiguin a una hora caminant del centre, però no es vol. Només és voluntat política per fer-ho, però hi ha certa por de l’efecte crida. La solució seria que tots els municipis tinguin un mínim d’acció i una estratègia per abordar el sensellarisme.

No s’està fent res del que toca, ni per ajudar els que necessiten habitatge o documentació ni per focalitzar el problema. Hi ha una estratègia catalana en un calaix, i l’estatal finalitza el 2020 i no ha tingut ni un euro de pressupost. La llei de sensellarisme està en ple debat per aglutinar habitatge i serveis bàsics per al col·lectiu, un dels més estigmatitzats. Sense recursos, els professionals socials tenen poc marge i molts envien la gent a les grans ciutats. Centres d’acollida com La Sopa de Girona estan desbordats. Passa el mateix amb els temporers cada any a Lleida. Entitats com la Creu Roja actuen quan baixen molt les temperatures per obrir els albergs.

A Barcelona s’obren 75 places i 400 d’emergència quan es baixa per sota dels zero graus, que és quasi mai. Amb episodis com el temporal Glòria, es va obrir, i és que al carrer és més molesta la pluja que el fred. Mullar-se és un problema, i també la indefensió d’haver de dormir destapat a l’estiu.

El problema és que no les volen denunciar perquè creuen que no servirà de res. Estem parlant que un 38% dels homes han patit agressions físiques o verbals; en el cas de les dones, un 43%. Més que odi a un pobre, és la covardia d’anar contra el vulnerable, que saps que no es podrà defensar. Elles viuen situacions molt dramàtiques i moltes arriben al carrer havent patit abusos i maltractaments. A més, mentre que els homes que han tingut fills se’n desentenen, per a elles esdevé una obsessió. Les relacions de parella al carrer són molt nocives i és fàcil que tornin a patir agressions. S’està parant atenció perquè vagin a residències o a espais de protecció.

Pot ser que una persona arribi al carrer sense estar alcoholitzada, però és difícil que no acabi provant l’alcohol i s’hi acabi enganxant. Per a ells és una solució d’evasió, i molt perversa. Et diuen que no és el mateix rebre una agressió ebri, o que sense la beguda s’haurien suïcidat.

La mitjana de vida al carrer baixa 20 anys. Molts moren a partir dels 50, i alguns abans i tot. El que sorprèn és la quantitat de morts sobtades, quan el dia abans han vingut a veure’ns i estaven bé, o quan finalment entren a un habitatge i al cap de poc es moren.

Des d’Arrels, els equips de carrer contacten amb els que estan pitjor. Aconseguir que estiguin en un pis o que facin una petita aportació per al lloguer ja és un èxit. Hi ha un gros important que se’n surt, tot i que la soledat és molt dura i mirem que vinguin als tallers ocupacionals perquè trenquin amb aquest aïllament social.

El vincle que s’estableix amb els voluntaris és molt potent. Són unes 400 persones, però per fer el cens se’n mobilitzen 1.600. Som una entitat de voluntariat que està representant l’equip directiu i el patronat. Estem a punt de tocar els 4 milions de despesa, amb la sort que el 66% l’aporten particulars.