Societat

ANNA TEIXIDOR

PERIODISTA DE TV3 I AUTORA DEL LLIBRE SENSE POR DE MORIR. ELS SILENCIS DEL 17-A

“Ningú va exercir prou autoritat per aturar el discurs de la humiliació”

Experta en gihadisme, es pregunta per què uns joves de Ripoll van morir matant en nom de la religió i va lligant caps a través d’un relat a múltiples veus que no defuig els espais foscos

El llibre comença i acaba amb dos nens que estudien a l’IES Abat Oliba.
Sí, un és de Campdevànol i passejava amb la seva família per la Rambla el 17 d’agost del 2017; l’altre és el germà petit del conductor de la furgoneta que va atropellar catorze persones i va apunyalar mortalment un jove. Tots dos van iniciar primer d’ESO el setembre del 2019, dos anys després dels atemptats de Barcelona i Cambrils.
Com estan? Què simbolitzen?
El que va ser testimoni presencial rep tractament psicològic i l’altre viu sota l’impacte d’haver vist el seu germà abatut per les bales en una fotografia que va donar la volta al món. Al principi, quan es van conèixer a classe, es defugien. Després van compartir jocs al pati i ara s’entrenen junts a l’equip de futbol de la Unió Esportiva Ripollesa; està clar que estan creant un vincle. El de Campdevànol demana que no es parli del que va passar perquè el seu company, que ha perdut dos germans, no se senti més malament. Què simbolitzen? És aviat per dir-ho, potser empatia, resiliència, superació de prejudicis en un context tan dur i sensible.
Ha compost una vibrant crònica a moltes veus i amb molts interrogants i significatius silencis. Què creu que aporta?
En part el llibre és un acte de rebel·lió contra les rutines periodístiques que ens aboquen a la immediatesa del dia a dia i limiten les possibilitats d’investigar un tema a fons. Em semblava que era important indagar en la vida i en el context dels autors dels atacs per comprendre què els va portar a cometre’ls, com va anar evolucionant el seu pensament, qui va canalitzar les seves frustracions cap a un odi sense retorn, a què poden estar exposats els joves com ells, què falla en el nostre model d’inclusió, quines mesures es prenen per prevenir la radicalització... Què aporta? Una història plausible i ordenada sobre els fets, els protagonistes i l’entorn que il·lumina també els espais foscos i que ajuda a lligar caps.
No està escrit en blanc i negre.
No, conté tants matisos com contradiccions, sentiments oposats de por, ràbia, impotència, un dol immens sense tancar. Hi ha famílies destrossades que ploren soles, persones tancades en banda i d’altres amb necessitat d’expressar-se, veïns que han fet costat a pares d’uns fills que han mort matant, hi ha una noia desesperada perquè els seus estimats germans han provocat tant de sofriment, una mare que truca a un mòbil desconnectat, amics enganyats i traïts, d’altres que saben molt però no volen dir res, un jove que va estar a punt de posar una denúncia, unes educadores socials implicades que mai no han deixat de reclamar plans de convivència... El que no hi ha és l’estigmatització d’una comunitat, no s’agafa la part pel tot.
Ells s’anomenaven mujahidins de Ripoll. La primera gran contradicció?
Una manifestació esfereïdora de la crisi que els va portar, degudament esperonats, a passar la línia del fanatisme, a abraçar el gihadisme violent, a veures’s com a xahids sense por a morir, màrtirs que donen la vida en defensa de la religió i van directament al paradís.
De quines vulnerabilitats s’aprofita el suposat imam Es-Satty per captar-los?
Afronten un buit d’identitat i de sentit de pertinença i davant dels seus dubtes i inquietuds no troben resposta ni en la família ni en el grup comunitari ni en el cercle d’amistats. Recordem que al principi tothom es preguntava: com ens poden odiar tant si estan integrats? Però la qüestió és si ells se sentien realment valorats i que formaven part de la nostra societat.
L’odi es construeix...
Sí, per les xarxes es propaguen discursos molt ben estructurats que es dirigeixen directament als joves, en la seva llengua, que els parlen dels germans massacrats a Síria, de les grandeses del califat proclamat el 2014 per l’autoanomenat Estat Islàmic... Circula una propaganda molt potent i seductora contra els kafurs o infidels que els atorga importància i a la vegada els inocula el virus del victimisme i el ressentiment. Els nois de Ripoll se sentien humiliats, no com a immigrats, sinó com a musulmans. Comentaris com ara “Per què hem d’anar a un supermercat on es ven alcohol?” o “Mira com ens tracten que no ens deixen portar ni el burka!” o “Per què surts amb una infidel?” formen part del seu trànsit cap a l’odi, guiats amb molta eficàcia per Es-Satty. Ningú no va desxifrar a temps les senyals d’alerta, ningú va exercir prou autoritat per aturar el discurs de la humiliació.
Quina és la situació actual? Els dos nens afermaran el vincle?
Contesto amb una altra pregunta: què s’ha fet durant aquests tres anys a Catalunya per prevenir la radicalització? I no ho dic des d’un punt de vista policial sinó social; què s’ha fet per passar de la coexistència a la convivència? A mi no em costa.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Busquen un home a Lleida que n’hauria matat un altre en un pis del barri de Cappont

Lleida

Mor la jutgessa del Suprem dels Estats Units Ruth Bader Ginsburg, referent dels drets de les dones

Washington

Quatre detinguts per la mort d’una noia en una baralla multitudinària a Cornellà

Barcelona

Matí de cues al cribratge massiu a Trinitat Vella de Barcelona

Barcelona
El Temps
Servei Meteorològic de Catalunya

Segueix el temps insegur

Barcelona

Catalunya suma 1.356 nous casos de covid-19 confirmats per PCR

Barcelona

Els científics demanen que l’aposta per la recerca no es limiti a la covid-19

Barcelona
Platja d’aro

Anul·len la Festa de la Cervesa per seguretat

Catorze centres educatius amb casos a la demarcació

girona