“Foucauld s’apropa als altres vivint com ells”

Un reconeixement per la seva proposta d’espiritualitat, que anomenem l’espiritualitat de Natzaret, basada en la quotidianitat del dia a dia. No en grans infraestructures, no en grans organitzacions, sinó a compartir l’un amb l’altre l’experiència vital de cada una de les persones, l’experiència de ser. El papa parla molt de l’obertura de l’Església cap als altres, cap als que no són creients... però si fins ara molt sovint s’havia intentat parlar de fer una llar acollidora per a aquells que volguessin acostar-se a l’Església, amb el reconeixement de l’espiritualitat de Charles de Foucauld s’inverteix l’equació: no es tracta de ser una llar acollidora, sinó de sortir de la llar i acostar-se als altres, als que són més allunyats.

Aquesta és una de les maneres d’entendre la seva espiritualitat. Però va molt més enllà. De fet Foucauld el que intenta és anar als més allunyats (entre els que hi ha els més pobres) i diu que per estar-hi més aprop el millor és estar amb ells. Busca eixamplar les fronteres de l’Església, molt en consonància amb la línia del papa Francesc, que està intentant treballar aquesta idea de la missió de l’Església cap enfora, en els marges, coincidint en un moment de secularització d’Occident i també a una nova manera d’entendre la presència de l’Església en el món actual.

Sí, sí. Aquí cal explicar l’experiència vital de Charles de Foucauld: ell és un convertit al catolicisme per contacte amb l’altre. Primer, per contacte amb l’islam. El moment zero de la seva conversió va ser el viatge que va fer de descoberta del Marroc (entre 1883 i 1884). Allà va tenir un impacte molt fort amb el sentiment de l’acollida sagrada del món oriental i a partir d’aquí, i veient una mica la fe que tenien els musulmans, se li va obrir l’horitzó de trobar la transcendència.

A partir d’aquí tota la seva vida va ser un intent de tornar al Marroc, d’especialitzar-se en el contacte amb el món musulmà. Quan ingressa a l’Ordre de la Trapa, va a Síria, però després l’Abbé Huvelin, el seu gran director espiritual i amic, li diu que se’n vagi a Terra Santa perquè s’adona que la vocació que vol viure Foucauld no la troba realitzada a la Trapa, on creu que encara no són prou pobres. Ell en aquests moments té una veritable obsessió pel tema de la pobresa, per això fa una peregrinació a Terra Santa.

Queda corprès, profundament transformat, passejant per Natzaret, un poble miserable, i s’hi imagina Jesús. És on descobreix la humilitat de Jesús. En Foucauld hi ha una primera descoberta de la grandesa de Déu en contacte amb l’islam, però després una de les seves grans conversions, perquè podríem parlar de més d’una, va ser la descoberta que la grandesa de Déu és la seva petitesa. D’aquí en vindrà aquesta idea que ell el que vol és imitar Jesús en la vida a Natzaret: compartir amb els altres la vida quotidiana. En un moment en què l’Església s’està replantejant totes les seves grans estructures, tot el que és la seva presència al món, l’espiritualitat de Foucauld ajuda a situar-se en aquesta realitat.

Ell intenta d’alguna manera col·laborar en la colonització però amb un accent molt crític respecte com l’està fent, per exemple, França. La idea de Foucauld és el respecte total envers l’altre i la redescoberta de la transcendència precisament en contacte amb l’altre. Podríem dir que és un referent del que ara nosaltres anomenem diàleg interreligiós: que l’altre existeixi no és cap dificultat per a la meva vivència de ser, al revés, és com una espècie d’àngel guardià que m’ajuda a anar al més essencial.

Ni ho va pretendre. Quan al final de la seva vida , cap al 1912, se’n va al món dels tuaregs, no intenta convertir-los. Arribarà a dir que probablement “caldran segles” perquè puguin entendre el que significa l’espiritualitat cristiana. L’important per a ell era ser un tuareg més i conviure amb els altres. Per estar més a prop dels altres, dels més allunyats, tot el que sigui la forma tradicional missional de l’Església, que era a través d’institucions (d’hospitals, d’assistència, d’educació...), ell considera que allunya la gent perquè es fa des d’una posició com de poder.

No era la d’intentar ajudar els altres des del poder d’una institució, com a europeus. La perspectiva seva és una altra: ell creu que la manera més ètica d’estar prop dels altres és ser com els altres. Per això al final de la seva vida dirà que cal desenvolupar una espiritualitat dels defricheurs, dels eixarmadors o desbrossadors, fent una similitud amb totes aquelles feines prèvies a la sembra: retirar les pedres, preparar el terreny... això és el que ell proposa: que l’Església hauria de tenir molts eixarmadors, lluny de cap perspectiva de superioritat.

Hi va tenir una casa, que és on vivia, que s’anomena La Fraternitat. Inicialment la seva idea era crear una espècie de monestir sense parets i dedicar molt de temps a la contemplació, però de seguida es va trobar que constantment trucaven a la porta. Pels seus escrits sabem pràcticament que rebia cent persones al dia, per tant, aquesta idea inicial de ser un contemplador a l’estil tradicional la va haver d’anar canviant. Aquesta realitat li fa entendre el que era la presència amb els altres. Hi ha un detall curiós: quan marxa cap al sud, cap als tuaregs, li prohibeixen de dir missa perquè no hi ha cap creient. I es passarà anys sense poder celebrar la missa. Reflexiona i es pregunta què és més important, si celebrar la missa o estar en contacte amb les persones i estimar-les. Decideix que el més important és estar al costat dels altres.

Els Germanets de Jesús han quedat a Tamanrasset. És una caseta dalt un turó en del qual es veu un desert de muntanyes impressionant, el massís del Hoggar , i això ha fet plantejar la idea molt romàntica que Charles de Foucauld, eremita, havia volgut triar aquest lloc per estar més a prop de Déu en el silenci. A la pràctica aquell lloc és punt de pas per on passaven els nòmades i era el lloc on ell esperava trobar-los. Ell no s’allunyava de la gent, no era un monjo missioner que es retirava de la relació amb els altres, sinó que era al revés: algú que transforma progressivament aquesta idea de contemplació i la canvia de sentit, seria la contemplació pels camins del món. També Jacques Maritain i René Voillaume, fundador de les Germanetes de Jesús, diuen que del que es tracta és d’estar prop de la gent, no amb institucions allunyades, sinó en el cor de les masses. Precisament En el cor de les masses és un dels títols més coneguts de Voillaume: ser contemplatius enmig de la vida quotidiana.

No. Ell, com Louis Massignon, es converteixen al catolicisme per contacte amb l’islam. Se senten atrets per l’espiritualitat de l’altre, però precisament perquè és el lloc on Déu es presenta, és com una mena de teofania: és la fe de l’altre la que el convida a anar a l’essencial d’ell mateix. En aquell moment les paraules cristià i europeu no es distingien i quan li pregunten per la seva identitat diu que és cristià.

Hi ha diferents tipus de sants, n’hi ha de molt prudents, com sant Thomas More, per exemple, patró dels polítics i del bon humor, i hi ha sants més valents: sant Ignasi de Loiola en seria un. I Sant Francesc Xavier. Charles de Foucauld està en la mateixa línia. Ell venia del món de l’exèrcit i tota la seva vida li quedarà una mica aquesta dèria: fer exploracions, fer mapes, construir coses... és progressivament que va canviant la forma d’actuar, la manera de ser. Ho va simplificant cada vegada d’una manera molt bonica: ell té una idea inicial de la fundació del que anomena “els germanets”, monjos amb unes regles molt rigoroses, fins que s’adona que això és inviable...i tot això el duu a la realitat d’apropar-se als altres de manera diferent. La seva espiritualitat és la d’una trobada amb l’altre. I de la trobada amb Déu a través del que ens passa, de l’esdeveniment. Ell intenta llegir el que li passa a la seva vida com un signe del que Déu vol per a ell. Quan li arriba la possibilitat d’anar-se’n cap als tuaregs, que li proposa un antic company seu d’armes, no s’ho pensa dues vegades. Ja que ha vingut i no ho esperava, fa un discerniment i pensa que és el que li demana Déu. És a dir: que Déu li demana no que fundi una nova realitat, sinó que s’acosti als més allunyats, entre els quals els més pobres.

En parla tot sovint, és una figura identificada que té influència en els jesuïtes. I si comparem la seva vida amb la d’Ignasi de Loiola veiem que hi ha una sèrie d’elements que són paral·lels.

La va fundar Pablo d’Ors, que es va fer molt famós amb el seu llibre El olvido de si, que és una mena de biografia de Charles de Foucauld. A l’Estat espanyol i a Catalunya, en concret, hi ha tota una sèrie de comunitats i de grups que s’inspiren en la seva espiritualitat. La família espiritual de Charles de Foucauld en aquests moments té vint-i-un grups diferents, la majoria, per no dir pràcticament tots, s’inspiren en la tradició que el presenta com un eremita en el desert. La Fundació dels Germanets i les Germanetes de Jesús s’inspirea en aquesta idea primera de Foucauld, que després va desestimar, de la fundació d’institucions, de nous religiosos.

Ell l’únic que va fundar en vida va ser una associació de la qual formaven part i en pla d’igualtat religiosos, sacerdots i laics que es deia La Unió. La Unió Sodalité es va dir inicialment, perquè sodalité pel dret canònic d’aquell moment era l’associació de fidels amb una estructura reconeguda més simple. Actualment aquest grup s’anomena la Unió Charles de Foucauld i aquesta associació entén una mica diferent l’espiritualitat del beat. Podríem dir que hi ha persones que s’inspiren o desenvolupen l’espiritualitat de Foucauld tenint en compte quan ell volia fundar una institució o una comunitat, i d’altres, com la Unió, que es fixa més en la part del final de la seva vida: la d’estar sol enmig dels altres per acostar-se als allunyats.