Societat

TOMMY ROBREDO

President de la Fundació Tommy Robredo

“Estar en forma és vital per a les persones discapacitades”

Hem hagut de suspendre el Memorial Santi Silvas, l’acte més destacat de la Fundació Tommy Robredo, amb el qual mostrem el millor tennis en cadira de rodes del moment
La fundació també treballa en la sensibilització, rehabilitació i promoció de l’esport adaptat, a través de tallers, jornades, activitats i col·laboracions

Conegut principalment com a tennista professional –en el seu palmarès destaquen tres copes Davis i arribar a ser el número cinc del món–, Tommy Robredo és també el president d’una fundació que porta el seu nom i que va néixer a principi de l’any 2009 amb la intenció de complir la promesa de crear un torneig de tennis per a persones discapacitades que va fer al seu amic Santi Silvas. A banda de l’organització del reconegut torneig, la fundació també treballa per promoure l’esport i per facilitar a persones amb discapacitat l’accés a la pràctica esportiva com a mitjà de motivació, superació i integració social, i sensibilitzar els joves en temes de discapacitat. Així mateix, col·labora amb l’Institut Guttman, centre especialitzat en el tractament i la rehabilitació de pacients afectats per lesions medul·lars, danys cerebrals i altres discapacitats físiques d’origen neurològic. La fundació aporta tècnics i material per promocionar la pràctica del tennis a les instal·lacions de l’institut entre els seus pacients.

Treballeu principalment per promocionar el tennis entre col·lectius de discapacitats i amb risc d’exclusió social. Quins són els beneficis que els aporta el fet de practicar un esport?
L’esport és beneficiós per a tothom, però en persones amb algun tipus de discapacitat és vital. Primer de tot per posar-se en forma –és un element clau en la recuperació física– i en segon lloc per superar obstacles. Actualment molts carrers, cases, voreres, no estan adaptats al cent per cent i per això és necessari tenir un estat físic bo per fer accions rutinàries com és ara pujar al cotxe o al llit. D’altra banda, per a les persones discapacitades l’esport és també una via per establir noves relacions socials. El fet de trobar un col·lectiu que té les mateixes dificultats que tu et pot ajudar a crear nous vincles, fer noves amistats i superar barreres. Al final sempre es troba algú que està pitjor o que ja ha normalitzat o superat la seva discapacitat i pot ajudar els altres amb la seva experiència. És bo que el col·lectiu s’ajunti i s’ajudi, ja que parla el mateix idioma.
També feu una gran feina de conscienciació.
Sí, entre altres coses, fem una campanya de sensibilització de la discapacitat als clubs de tennis catalans i intentem arribar als més joves –una de les nostres principals prioritats– a través de visites a centres educatius. Volem demostrar que una discapacitat és simplement una diferència respecte a altres persones que no et fa inferior, sinó que simplement et fa diferent. I una diferència física no és un impediment per aconseguir un somni. La nostra prioritat és normalitzar aquesta diferència entre els més joves, que també tenen la possibilitat d’experimentar el tennis en cadira de rodes en primera persona. També organitzem conferències, jornades, activitats –com per exemple una marató amb bicicletes adaptades o un taller de tennis adaptat– i col·laborem amb altres fundacions. En aquest sentit, tot i que el tennis és l’esport principal a què dediquem la nostra atenció, també donem suport a altres projectes amb què compartim valors i objectius, com el Catalunya Amputee Football Experience, que és un torneig mundial de seleccions de persones amputades.
La principal activitat de la fundació és, però, l’Open Santi Silvas, amb el qual heu aconseguit ressò internacional.
Podem dir que l’Open Santi Silvas és el millor campionat de tennis en cadira de rodes que es disputa a l’Estat espanyol, tant per la seva dotació en premis com per la categoria dels jugadors participants, masculins i femenins, d’acord amb el rànquing mundial actual. Aquest torneig va ser la primera experiència de la fundació en el món del tennis adaptat. L’objectiu era crear un esdeveniment de nivell professional com els que tinc l’oportunitat de jugar arreu del món.
Heu aconseguit, amb nota, el somni de Santi Silvas.
Crec que el seu somni ja el vam complir en la primera edició, l’any 2009. Gràcies al suport d’institucions, empreses i fins i tot particulars, vam aconseguir fer un gran torneig. No ens esperàvem el ressò que vam tenir, amb la participació dels millors jugadors de tot l’Estat i amb el suport de TV3 i altres mitjans. En la segona edició vam reunir els millors jugadors del món tant de nois com de noies, i vam assolir el millor torneig de l’Estat i un dels millors de tot Europa. Un gran mèrit de tots els membres de la fundació, voluntaris i patrocinadors. I així seguim treballant, malgrat les dificultats actuals.
Finalment, però, aquest any no l’heu pogut celebrar: s’havia de fer al juny a Olot.
Ha sigut un cop molt fort per a la fundació, ja que hem treballat molt pel retorn del memorial i és una de les nostres grans fonts d’ingressos. L’any passat ja no el vam poder celebrar per incompatibilitats laborals i personals dels organitzadors i enguany ja ho teníem tot a punt, dates i instal·lacions reservades i participants confirmats. Però el coronavirus ho ha impedit i hem vist inviable ajornar-lo. Amb la situació actual, no em veig capacitat per anar a buscar patrocinadors o col·laboracions d’empreses que poden haver quedat afectades per la crisi que patim. Però soc positiu i, davant d’aquestes situacions en què no hi pots fer res, intento fer bona cara. Primer de tot caldrà tornar a la normalitat i després ja veurem què farem.
I la resta d’activitats? En quina situació es troben?
La fundació està parada, i totes les activitats també, i ja veurem com podrem retornar a l’activitat. Haurem d’estudiar la manera de fer-ho, perquè de moment està tot molt complicat. Com a fundació no ens podem acollir a cap tipus d’ajuda ni a cap règim d’ERTO ni a cap altra solució, i actualment no ingressem res i tenim despeses igualment. Com moltes altres institucions, estem patint molt, tot i que el més important és que tots estiguem sans i estalvis. I ja ens en sortirem, perquè la feina que fem és necessària. Seguirem treballant dins de les nostres possibilitats perquè, quan tota aquesta situació desaparegui, puguem seguir treballant en les tasques de rehabilitació que fem a l’Institut Guttman, la sensibilització que portem a terme en col·legis i clubs de tennis de tot el territori català i el foment de l’esport adaptat. En aquests moments no podem quedar-nos aturats, ens hem de reinventar per fer els esdeveniments esportius més atractius per als patrocinadors i els seguidors en aquesta nova normalitat. Espero recuperar la normalitat d’aquí a uns mesos, i les competicions, tot i que s’hauran d’adaptar, continuaran sent molt atractives per als seguidors.
Queda molt per fer en el món de l’esport adaptat? Està prou conscienciada la societat?
Sincerament, crec que hem avançat moltíssim. Actualment quan veus una persona discapacitada ja no la mires com fa vint o trenta anys. La gent està molt conscienciada i molts ja tracten els discapacitats com a persones normals, que és com ells volen que els tractis. Fins i tot ells mateixos se’n riuen de la seva discapacitat, una fita important. He sentit com entre ells es diuen “patapalo”, per exemple, referint-se a un jugador que no té cama. Òbviament aquesta confiança requereix conèixer la persona i la lesió, però al final normalitzen la seva situació, que és el que més valoren. Evidentment, com en tot col·lectiu, queden moltes coses per fer. Es podrien arreglar i adaptar més carrers, edificis, restaurants, habitatges... I sobretot donar més ajudes al discapacitat. Si es té una lesió i s’ha d’anar amb cadira, cal adaptar la casa al cent per cent, comprar un cotxe adaptat, posar ascensor si convé..., i tot això és molt car. I en l’esport del tennis adaptat els jugadors també tenen un cost afegit molt gran, que és la cadira de rodes. La diferència entre l’esport adaptat i el convencional és mínima: l’única és que en el tennis adaptat la pilota pot botar dues vegades. Però, això sí, el jugador del tennis adaptat necessita una cadira de rodes ajustada a les seves necessitats, a mida, i això ho encareix encara més. Se l’han de pagar ells mateixos i això és un cost afegit al nostre esport.
Hi ha algun cas en particular que recordi especialment?
Te’n podria explicar molts. Recordo, per exemple, l’Álvaro, un gallec molt petit, sense genolls, amb problemes ossis. En un sopar de Nadal, va pujar dalt de l’escenari i va explicar, amb tota normalitat, com era ell, quina discapacitat tenia i les seves dificultats. Tot un exemple de superació, el fet de poder explicar davant de tothom la teva discapacitat i fins i tot riure’t dels teus propis complexos.
Com veu el futur de l’esport adaptat després de l’impacte de la Covid-19? Costarà tornar a la normalitat?
Tot l’esport ha resultat afectat. Actualment les lligues de futbol estan sense públic, el tennis encara no ha començat... I l’esport adaptat costarà més que tiri. Institucions com la nostra fundació estan molt afectades, perquè no tenim ingressos de patrocinadors, hem de pagar factures i serà difícil que sobrevisquem, però el que importa és que quan tot torni a la normalitat tornem a fer el màxim d’activitats i tornejos possibles. Però aquest virus ha afectat a tothom moltíssim i caldrà superar-lo i seguir endavant com es pugui.
I a títol personal és obligatòria la pregunta sobre la seva tornada al tennis...
L’última notícia que tinc és que el 18 d’agost tornarem a competir, però no ho veig gens clar: hi ha molts rebrots i crec que al final s’allargarà molt més la tornada. Els nostres tornejos ajunten tennistes de tot el món, de països diferents, i no és fàcil organitzar-los. Tot i així, amb els moments difícils que està vivint el món, la tornada al tennis no és vital. Em preocupa més la salut i intentar que aquest virus duri el menys possible i poder recuperar la normalitat. Però aquest any serà complicat, tot serà molt diferent.
Ha pensat en la retirada?
De moment no hi penso. Sé que està molt més a prop del que voldria per un tema d’edat, però de moment no m’ho plantejo. El dia que deixi de disfrutar jugant o vulgui fer alguna altra cosa m’ho plantejaré, però de moment disfruto molt encara i tinc molt per fer. Estic molt tranquil, entrenant-me de valent i amb ganes de tornar a la competició.

El somni d’un amic

La fundació va néixer després de l’accident d’un amic de Tommy Robredo. “Tenia un amic que jugava amb mi a tennis. Va tenir un accident amb la moto i va quedar en cadira de rodes. El meu pare el va ajudar molt a jugar a tennis amb cadira i el seu somni era organitzar tornejos perquè hi juguessin persones com ell”, explica. “Quan l’estava ajudant en l’organització, va tenir una malaltia i es va morir. Aquí va ser quan em vaig proposar tirar endavant el torneig i la manera més fàcil i més clara per no guanyar-hi diners era fer una fundació.” Amb el temps, a més del torneig, la fundació ha acabat fen altres activitats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El risc de rebrot puja 18 punts a Catalunya fins a 186 i la velocitat de contagi creix fins a 1,13

barcelona

Padrós alerta del “risc d’expansió” de la pandèmia per la situació de Madrid

barcelona

Illa demana als madrilenys que no surtin de casa si no és imprescindible: “La situació és preocupant”

madrid

Salut farà un cribratge massiu al barri de l’Erm de Manlleu de dimecres a divendres

manlleu

El SEM activa el vol nocturn a l’Hospital Josep Trueta de Girona

girona

Científics demanen auditar la resposta del govern espanyol i les autonomies en la Covid

barcelona

Ja hi ha gairebé 300 grups confinats, però el 96% de les escoles funcionen bé

Barcelona
Societat

El Carme, un carrer de reformes pendents

girona
Cultura popular

Un pregó adaptat obre els actes centrals de Santa Tecla