“No puc renunciar a allò que penso”

Jo, habitualment des de l’any 17, hi poso textos per exemple d’El Pregó, que és una revista cristiana però molt crítica. Alguns textos van en la línia de l’independentisme i jo, com que penso així, els publico i no els signo perquè no són meus. Però aquest dia, vaig fer una nota sense signar que sí que era meva, i hi vaig posar que estimo el meu país, una referència a l’1 d’octubre... És clar, aquesta gent premia els que ens van apallissar i, en canvi, ens tenen als nostres a la presó i a l’exili. I es veu que això a algú l’ha molestat. Potser m’hi vaig abonar al final i això és el que em retreuen més: quan deia que votem per Catalunya i vaig qualificar els altres partits de xenòfobs, que n’hi ha, segur, i de botiflers. És clar, aquests adjectius també me’ls podria haver estalviat, però jo escric com parlo.

Els meus feligresos em respecten. He rebut més felicitacions que no pas crítiques. També de pobles on havia estat abans. Al meu mòbil no paro de donar les gràcies. Sento el suport de moltes persones que m’aprecien i saben que no soc una persona violenta ni vull fer-me protagonista de res. Expresso allò que sento i penso, sense obligar ningú que pensi com jo. Crec que no fereixo ningú. És veritat que jo soc rector de tots i hi ha molta gent que pot discrepar. Però, les persones de la meva parròquia de paraula no m’han objectat mai res, algun sí que m’ha tirat algun anònim per la bústia... “El que ha de fer és deixar-se de capellà i fer-se polític”, o coses així. Però no ara, altres cops que he publicat textos d’altres. I un parell de vegades el bisbe m’havia dit: “Benet, m’han dit que has posat això.” I jo li deia: “Sí, senyor bisbe.” Però mai no m’havia renyat...

Sí, aquest cop, sí.

Home, sí. A TV3 han dit que jo no ho tornaria a fer, però no és veritat. Ho faria més suau, vist l’enrenou que ha tingut, però jo no puc renunciar al que penso. En aquests adjectius potser em vaig excedir però és clar, quan veus créixer Vox, que no respecten els drets humans, i tota una sèrie de coses, crec que l’Església també té una obligació de fer una denúncia. Si un pobre rector de parròquia no pot dir que hi ha els drets humans esclafats, que l’Estat està judicialitzat, que ens oprimeix, que han posat medalles als que ens van atonyinar l’1-O, si tot això, sent objectivament cert, no puc dir-ho, què he de fer?

Sí, és el que m’ha dit el senyor bisbe. Tenim bona relació i hem tingut una conversa. Li he acceptat que potser m’he passat. No és que hagi de demanar perdó als feligresos perquè jo continuo pensant igual, però si faig un altre escrit matisaré el to. Però jo continuo estimant Catalunya i defensant la independència del país.