crònica
Girona acomiada en Joan
A Joan Ribas li agradaven les empreses col·lectives, en què, com en el teatre, tots els papers són importants
Feia temps que l’església de Santa Susanna del Mercadal no estava tan plena: l’interior del temple ho estava tant com ho permeten les circumstàncies actuals –unes 200 persones, el 70% de l’aforament habitual–, però molts dels assistents emplenaven també l’entrada, darrere d’una cinta que limitava l’accés al recinte, i unes quantes desenes de persones seguien l’acte sota les palmeres de la plaça, gràcies als altaveus que es van instal·lar a l’exterior. Com va recordar mossèn Miquel Ramió, rector de Santa Susanna, els fills de Joan Ribas havien expressat el seu desig que Girona pogués acomiadar el seu pare, i així va ser. Òbviament, no hi era tot Girona, però sí una àmplia representació de la societat gironina, sobretot de determinats sectors, com el de la cultura, del qual Ribas va ser un membre destacat i apassionat, com a director de Proscenium i dels Pastorets de Girona i impulsor i mecenes de molts projectes, entre els quals hi ha la Llibreria 22 i aquest diari. Realment, la família va estar molt ben acompanyada en el comiat a l’espòs, pare i avi estimat.
Girona i Joan Ribas formen un tàndem indissociable i, en canvi, curiosament o no, en el seu recordatori no hi havia una imatge de les imponents torres de la catedral o de Sant Feliu, sinó de la més humil església de Sant Martí de Romanyà de la Selva, un altre indret que Ribas freqüentava i estimava. “Joan Ribas i Feixas ens ha deixat el dia 20 de juny del 2021 als 84 anys”, deia el recordatori i, en el revers, un fragment del Cant espiritual de Joan Maragall, que culmina amb aquests versos: “Amb quins altres sentits me’l fareu veure, / aquest cel blau damunt de les muntanyes, / i el mar immens, i el sol que pertot brilla? / Deu-me en aquests sentits l’eterna pau / i no voldré més cel que aquest cel blau.” L’interlocutor de Maragall és el mateix Déu (“i temo tant la mort!”, li confessa), com també podria ser-ho d’aquest altre Joan, Joan Ribas, creient amb mirada pròpia, com quedava clar en les lectures dramatitzades de Proscenium que dirigia a La Planeta per Setmana Santa. Per la seva fe se’l va acomiadar ahir a l’església del Mercadal “en el marc de la pregària cristiana”, amb les veus angelicals de la Polifònica de Girona, reforçada amb membres del Cor Maragall, que aportaven bellesa i harmonia a la celebració.
Mossèn Miquel Ramió va llegir un fragment de l’Evangeli segons Sant Joan (“Si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol, però si mor, dona molt de fruit”), que li va donar peu després per remarcar tot el fruit que Joan Ribas ha donat al llarg de la seva vida i que ara queda “en bones mans” per donar continuïtat a tot allò que va fer en diferents àmbits. “Joan, en l’escenari de la vida has fet molt bon paper”, deia una dedicatòria en el llibre de condolences, citada pel rector. “Estem expressant tot allò que sentim envers en Joan. Tots podríem fer un gran discurs, rememorant els nombrosos trossos de vida que hem compartit amb ell”, va dir també mossèn Ramió abans de tancar la celebració de la missa i agrair als presents, sobretot als que s’havien quedat fora, el fet d’adaptar-se a les restriccions imposades per la pandèmia.
En nom de la família, Joan Ernest Ribas va recordar tot el que els seus pares els havien ensenyat a ell i a les seves germanes Angèlica, Anna Carina i Maria Clara: a defensar la seva identitat cultural, a “tenir esperit crític i qüestionar-se les coses”, i també a “envoltar-se de persones que volen fer coses amb gent i per la gent”. És el que Joan Ribas anomenava “empreses col·lectives”, projectes en què, “com en una obra de teatre, tots els papers són importants”. En tantes empreses col·lectives es va embarcar Joan Ribas, sempre per la gent i per la cultura de tots, que la gran ovació final i Els segadors van sonar com una obligada mostra de gratitud.
