Societat

ANGIE ROSALES

Fundadora de Pallapupas

“El pallasso i el riure han de ser part del procés terapèutic”

En moments de dolor hi poc cabre un somriure. Això no ens ho ensenyen, és un tema tabú”
Quan la persona està malalta té una necessitat d’aferrar-se a la vida, i riure és vida”

Un pallasso en una habitació d’hospital sembla un contrasentit. O ho semblava, fa uns anys. Actualment ja s’ha normalitzat, i la presència de pallassos i pallasses ja és comú a tots els centres sanitaris d’arreu del món. Pacients i professionals disfruten de la seva companyia, ja que ha quedat demostrat que la seva presència pot alleujar, i molt, la tensió que hi ha en un quiròfan o en una sala de tractament. Però queda molt camí per córrer. Així ho assegura la fundadora de Pallapupas, Angie Rosales, que reclama un marc legal i protocols que estableixin que la tasca del pallasso queda integrada en tot el procés terapèutic.

Com comença l’aventura de Pallapupas?
Comença, ara fa 22 anys, de manera accidental, quan jo treballava en una companyia del carrer Mallorca. En un càsting per fer de pallasso d’hospital, al qual, en principi, jo no comptava presentar-me, em van agafar. Jo soc actriu de formació, havia fet alguna cosa com a pallassa, però no gaire, tot i que sempre he tingut una vis còmica. Quan vaig ser a dins, el primer que em va impressionar va ser el calendari de formació prèvia. Aleshores ja vaig començar a descobrir que era una realitat que m’interessava molt. Vaig descobrir que els hospitals són ciutats dins les ciutats a les quals gairebé ningú hi va per gust. Allà ja hi vaig conèixer els primers pacients, que em van ensenyar que es pot fer riure en moments molt durs, i que fent-ho pots ajudar. Els familiars i els professionals, en situacions terribles, eren els que ens animaven a ser-hi. Aquesta reflexió em va portar a veure com en moments de dolor hi poc cabre un somriure. Això no ens ho ensenyen. És un tema tabú. Ens ensenyen que si hi ha dolor, hi ha d’haver seriositat. A mi se’m va obrir un món. Quan vaig veure les possibilitats de fer humor dins de l’hospital vaig decidir que de gran volia ser pallassa d’hospital.
I va portar la iniciativa a Barcelona?
Sí, vaig tornar a Barcelona i vaig descobrir que aquí no hi havia res semblant. Vaig intentar obrir una seu de Sonrisa Médica de les Balears, però no va poder ser. I vaig fundar Pallapupas amb l’ajuda d’amics que em van ajudar amb la paperassa. Vaig anar visitant altres entitats de pallassos de l’Estat i també a Europa, que és on vaig trobar la inspiració per al model que volia crear. A França, els Països Baixos o Àustria hi ha entitats que tenen més de 90 artistes treballant. Vaig veure que allò era el que havia de ser.
I comença a treballar amb hospitals de Catalunya.
Vam començar amb infants, a l’hospital de Sant Joan de Déu. El cap oncologia d’allà, en les reunions amb professionals d’altres centres, els va parlar de nosaltres i, amb el pas dels anys, vam anar entrant a més hospitals. També hi va tenir un paper molt important el cap d’atenció al pacient. Al cap de quatre anys hi va haver un altre moment molt important, perquè vam entrar a treballar a quiròfan. En aquest temps, els professionals que treballaven al nostre voltant ja havien començat a veure que una cosa important que té Pallapupas és que sempre és més fàcil fer riure i alleujar la tensió si es treballa conjuntament. Pots aconseguir que l’experiència sigui una mica més positiva per al pacient.
En aquells primer anys va descobrir que es podia anar més enllà en la tasca dels pallassos d’hospital?
Sí, en aquell moment vam descobrir l’impacte que podíem produir i que volíem tenir un paper més d’activisme que de beneficència. En els primer anys descobreixes l’impacte que pots produir. Que posar un pallasso en un quiròfan és una revolució, ja que pot aportar un suport emocional essencial en moments de tensió. Cal fer evident que l’humor té un impacte directe en la salut de les persones.
En el dia a dia, costa traspassar barreres? Trencar la resistència de professionals i pacients?
La diferència entre aquells primers anys i ara i abans és que en pediatria ja molt poca gent s’ho qüestiona. En població adulta, sí que hi ha encara molta resistència, perquè és una qüestió cultural. El pallasso fa teatre de qualitat, que ha d’agradar a petits i grans. Si només serveix per entretenir infants, no és exactament el que ha de ser. Als adults encara ens costa d’acceptar que l’humor i el dolor poden conviure en un mateix espai. Però nosaltres tenim mètode i no imposem el riure ni l’humor. Actuem de manera que tu vulguis que nosaltres hi siguem. Quan treballem, quan comencem una visita, arribem sempre a l’expectativa per saber com hem d’entrar i com podem intentar fer baixar aquesta resistència. Els actors de Pallapupas saben que no poden perdre mai el personatge que interpreten, però al mateix temps han de ser conscients de tota la informació que hi ha al voltant de la situació que estàs vivint. L’entrega és total, i cal una especialització per desenvolupar aquest tipus de tasca perquè pot ser molt exigent. A més, rebem una informació, des del personal sanitari, de la situació del pacient: quina malaltia, el motiu de l’ingrés, si ja s’ha operat anteriorment... Entrem en el tema emocional però amb tota la informació. Tenim clar que no podem canviar les històries clíniques, que no podem ajudar físicament una infermera a fer la seva feina i a traslladar el pacient.
I si, malgrat tot, hi ha rebuig? Com ho gestionen?
Puc dir que, de rebuig i fracassos, n’hi ha molt pocs. Quan la persona està malalta té una necessitat d’aferrar-se a la vida, i riure és vida. El pallasso és l’únic professional al qual el pacient pot rebutjar. Això sembla que no té sentit, però és important. En un hospital, els metges, les infermeres i fins i tot el personal de neteja, han de treballar i tu els has de deixar fer. Però el pallasso l’acceptes. Tens la llibertat de decidir si el vols o no, i això és molta llibertat, quan estàs malalt. Nosaltres sabem que si hi ha un rebuig, no té res a veure amb un mateix, sinó amb la llibertat de l’altre. No trenquem mai la quarta paret. Hi ha nos que són sís, i a la inversa. El que fem és escoltar, perquè vivim de la complicitat del públic, i per entrar-hi ens ha d’acceptar lliurement.
És per això que són professionals, que han descartat el voluntariat?
Per afrontar tota la complexitat d’aquesta feina no ens podem basar en el voluntariat. Cal molta formació i professionalitat. Hem de poder oferir uns horaris estables, als hospitals. El voluntari hi va quan pot i es compromet, però a vegades no hi pot ser. En el nostre cas, la regularitat en el projecte és fonamental.
I darrerament han començat a treballar amb la gent gran?
Aquest ha estat un altre moment important en la història de Pallapupas, ja que hem estat els primers a trobar-nos amb moltes sorpreses. Hi vam entrar per mitjà d’un exgerent d’un dels centres on havíem treballat. Nosaltres no havíem investigat gaire, en aquest camp, i ens feia por de no tenir prou informació i caure en la infantilització de la gent gran. Però ens va pressionar perquè hi anéssim, i ens hi vam llançar. Des del primer dia vam descobrir que és molt diferent al treball amb infants, perquè la persona gran té una història i una vida viscuda que no has d’obviar i que has d’integrar en la improvisació que facis.
Els va sorprendre, en concret, algun tipus de pacient?
Sí, en les demències no imaginàvem tenir un impacte tan gran, degut a les limitacions cognitives i físiques dels pacients. Però un psicòleg ens va dir que podia ser el nas vermell, que els feia connectar, perquè són persones innocents, a les que no pots insultar tractant-los com a nens, ni com si fossin ximples. En aquests casos ens anem adaptant al que trobem davant nostre. De la mateixa manera, amb persones amb problemes neurològics que poden trigar tres minuts a donar una resposta, i nosaltres esperem que ens la doni i després, també sense pressa, reaccionem. Així s’estableix un vincle amb la persona i la seva família.
La seva experiència s’ha convertit en assignatura a les facultats de medicina?
Sí, quan vam començar a donar classes a la Facultat de Medicina va ser un altre dels moments importants de la nostra trajectòria. Estudiants de medicina de la UAB, del campus del Clínic o del campus de Bellvitge, van tenir classes sobre la nostra feina en l’apartat de noves eines per a comunicació amb el pacient. Si aquest tipus de formació ja es fa a la facultat, el dia que ha de treballar amb nosaltres ja hi haurà una sèrie de pantalles baixades. Els preguntava per què eren allà, i explicaven que la formació tècnica i acadèmica era bona, però que, des del punt de vista personal i emocional, no sabien encara com enfocar la seva formació. Pots ser un gran professional sense deixar de tenir un tracte humà, i això és el que ensenyem i d’això va. Perquè una bata blanca inspiri menys por, i que el pacient es trobi amb personal amb la calidesa que necessita. Ajudem a mantenir la humanitat del professional. No perquè no la tinguin, sinó perquè el dia a dia de la feina la pot anar llimant. Per això la nostra feina ha de ser transversal.
Què vol dir que ha de ser transversal?
Que comença pel tracte amb els professionals i acaba amb el tracte amb el pacient, amb tot el que hi ha pel mig d’aquests dos punts. Cal ajudar a augmentar l’empatia del professional en el moment de més pressió i duresa. És la part que més costa i la que millor abordem. I sobretot quan es tracta d’adults. Els drets dels infants hospitalitzats estan molt establerts. En adults encara es té poc en compte el pacient.
I els mateixos pallassos, com afronten el dia a dia? És una feina amb un alt nivell de desgast.
Nosaltres tenim reforç psicològic i altres eines perquè el pallasso treballa des de la vulnerabilitat. És una qualitat que has de tenir. La manera de desconnectar és formant-te per gestionar la frustració, compartint el dol amb els companys i anant trobant eines. No hi ha cap més manera. No hi ha dreceres, has de passar pel mig. Et cal buscar recursos que t’ajudin a no quedar aturat. Fem moltes cerimònies de dol per treballar-nos, per ser capaços de gestionar emocionalment. Treballes des d’aquesta empatia o comprensió, no només intel·lectual, sinó també espiritual, emocional i psicològica. No pots mirar l’altre des de lluny com un cos i uns òrgans. Aquesta mirada de 360 graus ha d’estar compartida pel professional. En aquest temps de pandèmia això encara s’ha fet més evident.
Com els ha afectat la pandèmia? Van poder entrar als hospitals?
La pandèmia ha estat un revulsiu perquè ha posat de manifestat la necessitat urgent d’aquesta mirada de 360 graus. Ha mort molta gent sola. No hem estat capaços de crear un protocol en temps Covid, i això ha passat una factura enorme. S’hi ha de pensar, perquè si tornem a moments extrems, cal trobar protocols per permetre que els malalts estiguin acompanyats, i nosaltres hi podem ajudar. Aquesta és una de les lliçons que cal aprendre. A Israel, els pallassos estan integrats en l’equip i es van quedar a dins. Nosaltres n’hem hagut de quedar a fora. I això em va fer portar una pregunta a la federació d’entitats europees de pallassos d’hospital: “Com pot ser que, en un dels moments que cal més suport emocional, en els moments més difícils espiritualment, nosaltres no hi siguem a dins?”
Han trigat molt a poder-hi tornar?
Hi hem anat tornant a mesura que els centres van creure que érem necessaris. S’ha vist quins hospitals, des del minut dos, ens van demanar, mentre que altres han trigat molt més a cridar-nos. Això ens ha demostrat que, després de tants anys de servei, hi ha sectors sanitaris que no han entès que la nostra feina és aquí per quedar-s’hi.

Una eina essencial

“Els pallasso ha de ser un estàndard en el sistema de salut, i ha d’estar integrat en el procés terapèutic”. Rosales fa aquesta afirmació després de comprovar que, segons explica, els professionals sanitaris són els que els han anat descobrint com una eina essencial en el procés de curació. Per això reclama un marc legal i protocols que permetin integrar el pallasso com un més de l’equip mèdic. “Només caldria copiar el model d’Israel, on fa molts anys que això ja és així. Podem ser agents de salut. A l’hospital de Sant Joan de Déu hi anem cinc dies a la setmana. Hi ha molta feina a fer.”

Reclama voluntat política en aquest sentit i assegura que encara no han pogut traspassar la barrera de les bones intencions: “Ens falta que el conseller de Salut i el seu equip escolti aquest projecte i conegui l’impacte que genera en els pacients i també en els professionals”, conclou.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

castelló d’empúries

Un robot avaluarà i posarà al dia el nombre d’amarradors d’Empuriabrava

castelló d’empúries
la crònica

Un pilot d’avió a la vall de Llémena

Cases sense gas el 2040

barcelona

El Manhattan mataroní

mataró

Obre a Girona una nova Barnahus per a infants i adolescents que han patit violència sexual

Societat

Els sindicats tornaran a plantar el govern aquest dimarts

Barcelona
societat

König i La Puntual, entre els establiments guardonats en la Nit del Comerç

girona
FIGUERES

Una lletrada denuncia que el bloqueig a la presó li impedeix veure un representat

FIGUERES
SALUT

Reforma del sistema sanitari a partir d’eixos d’hospitals

Barcelona