“Ells tenen dos pares, dues mares i molts avis”

Són l’exemple d’una família d’acollida. La Cristina és psicòloga i treballa a Adopta, una entitat acreditada per acompanyar les famílies en l’adopció internacional. Fa dotze anys va respondre a la crida de la direcció general de la Infància i l’Adolescència per trobar famílies amb professionals disposats a acollir menors tutelats per l’administració. Amb tres fills biològics que entraven en l’adolescència, la Cristina i el seu marit van decidir fer l’acollida temporal de dos germans de quatre i cinc anys, el més petit amb un trastorn cognitiu. “L’experiència ha estat molt positiva i fàcil”, diu la mare dels dos nois, ara ja adolescents. “No hi ha diferències i han pujat igual com ho vam fer amb els nostres”, explica la Cristina, que a la vegada és àvia de tres nets dels més grans. “Quan facin els divuit anys ells decidiran si es queden o volen fer la seva”, afegeix la mare de família, que reconeix que al seu entorn hi ha ajudat el fet que “han fet molta pinya” . Els dos nois, en Pau i l’Eloi, han crescut en contacte amb els pares biològics. “Han assumit que tenen dos pares, dues mares i molts avis” explica satisfeta de l’estret lligam entre les dues famílies.

Relativitza el fet que l’acollida temporal finalitzi quan siguin majors d’edat. “Són com fills teus i saps que com a adults faran la seva, com hem fet tots”, reconeix la Cristina, que de manera altruista ha decidit educar i fer-se càrrec dels dos germans fins a convertir-se en “petits homes”. Aquesta psicòloga considera que l’administració hauria d’incentivar i donar més visibilitat a l’acolliment. “Es fan campanyes per acollir els caps de setmana o les vacances, però després no se’n sent a parlar més”, assenyala la mare, que lamenta que hi hagi tants infants en centres d’acollida, molts d’ells amb alguna discapacitat. “Segur que hi ha famílies que ho farien, com nosaltres i no saben ni per on començar”, afegeix la Cristina, que reivindica més suport de l’administració per orientar i posar recursos per als infants amb necessitats especials que requereixen més atenció específica. “Som una mica hipòcrites com a societat quan diem que som una ciutat acollidora i que volem refugiats, però aquí tenim els centres plens. Se m’escapa”, reflexiona aquesta mare i a la vegada professional.