“Hi ha privilegis però també molta ferida”
Leo Carrasco ha pres consciència en un grup d’homes de l’encotillament que afecta el gènere masculí i del dany que també els causa el patriarcat
Jan Garrido destaca la força transformadora que té revisar els vells rols i “connectar amb les parts danyades per reparar-les”
“Sembla que els trets masclistes els tenen els altres, a vegades és difícil veure’ls en un mateix”
“Fins i tot si ja tens una mica de consciència hi ha moltes coses que no veus perquè estan totalment normalitzades; fa poc vam parlar del tema de les floretes i es va generar un debat molt bonic sobre quin dret teníem nosaltres a opinar del físic d’una altra persona, molts no s’havien plantejat mai que un afalac pogués ser ofensiu.” Leo Carrasco fa un any que forma part d’un dels grups de l’espai d’acompanyament EntreHomes. “Al meu grup, el més jove té 28 anys i el més gran, poc més de 60, aquesta diversitat generacional és molt nutritiva”, assegura. Guiats per un terapeuta, qüestionen el model de masculinitat imperant i construeixen alternatives. Revisen la seva vida i els rols que l’han marcat, comparteixen pensaments i emocions, treballen el cos, desbloquegen, s’abracen, ballen, es deixen anar... “Evidentment, els homes tenim molts privilegis pel fet de ser homes i estan tan soterrats que és molt difícil que un mateix se’ls vegi i per això aquest tipus d’espais són tan importants, però quan entres en aquest món terapèutic també veus l’encotillament que ens afecta i el dany que la societat patriarcal causa en nosaltres, hi ha una ferida molt gran que no es veu i per sort aquests grups, i també tota la feina que s’està fent per treballar les masculinitats alternatives, l’estan fent visible”, sosté Leo.
Per la seva trajectòria professional –és terapeuta Gestalt, bioenergètic i psicoterapeuta– aquest barceloní sempre ha fet activitats i formacions per treballar el creixement personal, però explica que alguna cosa li grinyolava. “Comparava les meves relacions amb els homes amb les que tenen les dones i m’adonava que nosaltres estem capats, elles tenen permesa la comunicació emocional i poden compartir problemes; en canvi, tot i moure’m dins de l’àmbit social, veia que hi havia dins de mi una part que no estava treballada, sentia amb els altres homes distància i també que no em podia mostrar vulnerable.”
Ara l’emociona molt participar en dinàmiques que dinamiten aquests rols: “Veure com els homes mostrem les nostres ferides, les obrim i compartint-les es van guarint és màgic, a banda de molt necessari per no continuar reproduint esquemes i aturar les violències masclistes.” De fet, aquest psicoterapeuta ha treballat en l’àrea dels serveis socials i ha atès moltes famílies on hi ha hagut casos de violència de gènere, i explica que són les violències més evidents i que, per tant, generen un rebuig social més gran, però deixa clar que hi ha molts tipus de violències masclistes i moltes són molt subtils i estan totalment “normalitzades”.
En primera persona
En Jan Garrido ja fa quatre anys que forma part d’un dels grups d’EntreHomes. És terapeuta Gestalt, educador social i cantant del grup musical Xiula. “Sempre he estat molt curiós i he indagat en tot tipus de processos personals dins del món de la teràpia, la formació i l’educació, i sentia que hi havia un lloc on no acabava d’arribar amb les coses que anava fent, i tenia molt a veure amb el meu rol com a home, amb el meu nen ferit, amb com em relaciono jo amb les dones o amb els altres homes”, explica.
El Jan es va criar i va créixer en un entorn a priori més igualitari –“nen de cau, fill de pares d’esquerres, de classe mitjana i treballador del tercer sector”– però destaca que va ser conscient de “la magnitud de la tragèdia” quan va anar obrint els ulls. “Sempre pensem que els trets masclistes i patriarcals els tenen els altres, a vegades és difícil veure’ls en un mateix, però de mica en mica em vaig anar adonant que, sense arribar a agredir ni tampoc abusar, en algun moment potser jo també he fet servir els meus privilegis com a home, i també he anat connectant amb les meves parts danyades per reparar-les i també per canviar.” “Es genera una força transformadora molt gran i poderosa”, assegura.
Per al Jan, el grup d’homes del qual forma part és “una espècie de permís per anar entrant en un lloc on poder-me deixar caure, acostar-me als altres homes, revisar les relacions amb el pare, veure i mostrar les ferides internes... i quan apareix el dolor, la ràbia, la tristesa o el que sigui poder acompanyar aquestes emocions amb el contacte, una abraçada i el que faci falta”. Fa tres mesos que s’ha estrenat com a pare i gràcies al treball que fa en el grup de paternitat sap ara que ha de fer un “pas enrere” i dedicar la màxima energia a cuidar la seva dona i el seu fill: “Crec que revisant la meva masculinitat soc més capaç de cuidar la vida.”
