Una versió moderna de novel·la de cavalleria: ‘Tirant lo Blanc’
Joanot Martorell adquirí fama i projecció notable per la seva gran novel·la Tirant lo Blanc, obra d’un valor excepcional en la literatura de cavalleria al segle XV i fins avui.
Una primera obra, Guillem de Varoic, de trenta-nou capítols, descriu Gui Warwick, heroi d’un poema anglonormand del segle XIII que, previsiblement, Martorell conegué en la seva estada a Anglaterra.
Tirant lo Blanc fou començada el 2 de gener de 1460 i tracta en els primers noranta-set capítols de la vida anglesa. Dels capítols noranta-vuit al cent catorze passa l’acció a Sicília i a Rodes i a les lluites contra els genovesos i els turcs. Els capítols restants fins al dos-cents noranta-sis descriuen les vicissituds a l’Imperi grec, defensant Bizanci contra els turcs i singularment els amors de Tirant amb la princesa Carmesina. La part africana de la novel·la arriba al capítol quatre-cents set.
En el seu conjunt, narra les aventures d’un cavaller bretó format a la cort d’Anglaterra que acut a Rodes i a Constantinoble per ajudar l’Imperi grec contra els turcs, i la seva relació amb Carmesina, filla de l’emperador. És una obra realista, que conté notables descripcions de fets militars, sentimental, amb individualitzats personatges com Plaerdemavida i la Vídua Reposada, de prosa solemne i diàlegs expressius. Cervantes en fa un famós elogi al Quixot. Fou traduïda a diversos idiomes.
Joanot Martorell dedicà aquesta obra a l’infant Ferran de Portugal. A la seva mort, el 1468, no era acabada i el valencià Martí Joan de Galba la va cloure.
També deixà, però només començada, l’obra Flor de cavalleria.
Joanot Martorell pertanyia a una família de la petita noblesa valenciana. Foren els seus germans: Galceran, Jofre, Jaume, Isabel, Aldonça i Damiata. El 1433 sembla que ja era major d’edat perquè és senyalat com a cavaller. El 1437 desafià a mort el seu cosí Joan de Montpalau, a qui acusà d’haver trencat la paraula de casament amb la seva germana Damiata.
Viatjà a Anglaterra, on visqué del març del 1438 al febrer del 1439; possiblement, més endavant, hi feu un segon viatge. Aconseguí que el rei Enric IV acceptés ser jutge en la lluita i que fos citat Montpalau a Londres. Finalment, la intervenció de la reina Maria, muller d’Alfons el Magnànim, resolgué el conflicte condemnant Montpalau a pagar 4.000 florins a Damiata.
Durant l’estada a Anglaterra feu relació amb cavallers d’altres països europeus, conegué la cort, el cerimonial de l’orde de cavalleria i trobà llibres que després li foren útils per a les seves obres.
En retornar a València sostingué conflictes cavallerescos amb Felip Boïl i Jaume Ripoll. Cap al 1443 viatjà a Portugal. El 1444 vengué els llocs de Murla i Benibraïm, a la vall del Xaló, al comanador Gonçal d’Íxer. El pagament fou molt irregular i originà un plet i duels.
El 1454 visqué a Nàpols. Morí el 1468, solter i sense fills coneguts. Els seus hereus foren els germans Galceran, Aldonça i Damiata.
Les primeres traduccions foren al castellà (1511), a l’italià (1501, 1538, 1566 i 1611) i al francès (1737), posteriorment ha estat traduït a l’alemany, a l’anglès, al suec, al finès, al romanès, al rus i al japonès.
APORTACIONS CATALANES UNIVERSALS
L’aparell urogenital: troballes anatòmiques, clíniques i quirúrgiques
La tècnica d’anestèsia epidural proposada pel metge Salvador Gil i Vernet significà una contribució important en el moment històric en què se cercaven noves alternatives a l’anestèsia general, i fou especialment útil en la cirurgia de pròstata que es practicava habitualment en pacients d’edat avançada i amb salut fràgil, per als quals l’anestèsia general suposava un alt risc de complicacions.
El primer volum de la seva obra Patología urogenital (1944-1945), traduïda al francès i a l’anglès, és dedicat a la pròstata i hi exposà noves tècniques per al tractament dels tumors de pròstata i bufeta, en una important contribució al coneixement d’aquest òrgan i que encara avui és considerada una obra que manté la vigència pel seu interès.
Salvador Gil i Vernet estudià el batxillerat a Tarragona i als setze anys inicià medicina a la Universitat de Barcelona, on es llicencià el 1915. L’any 1920 es maridà amb Mercè Vilà i Sanromà, amb qui tingué dos fills, Salvador i Josep Maria, que seguiren l’activitat en el camp de la medicina.
El 1926 aconseguí la càtedra d’anatomia a la Universitat de Salamanca, però gairebé no l’ocupà atès que en demanà l’excedència al cap de pocs mesos per continuar a Barcelona. Dos anys més tard guanyà el concurs de trasllat i obtingué la càtedra d’anatomia a la Universitat de Barcelona i el 1933 ocupà la càtedra d’urologia a la Universitat Autònoma de Barcelona, cosa que li suposà la renúncia de la d’anatomia per incompatibilitat.
El 1954 dirigí des de la seva creació l’Escola Professional d’Urologia, dins el seu servei a l’Hospital Clínic de Barcelona.
El 1967 presidí l’Associació Internacional d’Urologia; fou membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona i de la Societat Internacional d’Urologia; també soci d’honor de l’Associació Francesa d’Urologia; Doctor Honoris Causa per la Universitat de Tolosa de Llenguadoc; cavaller de la Legió d’Honor francesa, i soci d’honor de nombroses societats acadèmiques europees i llatinoamericanes.
