L’1% dels gironins tenen discapacitat intel·lectual
Dincat i la Fundació Granés il·lustren amb un informe l’estat del col·lectiu a Catalunya i les comarques gironines i les mancances per poder viure amb normalitat
A banda dels pocs recursos assistencials, lamenten la falta de dades estadístiques
Una de cada 100 persones a Catalunya, i també a les comarques gironines, està diagnosticada amb discapacitats intel·lectuals (DI) –en alguns casos amb altres complicacions físiques derivades o afegides–. A les comarques gironines, on el col·lectiu l’integren prop de 8.000 persones, topen amb els mateixos problemes per aconseguir un reconeixement de les prestacions o drets com ara un habitatge o l’accés al mercat laboral. Dincat, entitat representant del tercer sector especialitzada en les discapacitats cognitives i del desenvolupament, conjuntament amb Granés Fundació, han publicat el primer informe de la situació de les persones amb discapacitat intel·lectual de Catalunya, una primera radiografia de partida que palesa que resta molta feina a fer, també pel que fa a les estadístiques que els ha costat recopilar.
El director de Dincat, Carles Campuzano, va destacar que l’informe “permet reivindicar amb més força davant les administracions municipals i de la Generalitat i l’Estat dèficits molt evidents” en la cobertura. I la directora gerent de la Fundació Granés, Laura Masferrer, hi veu un pas per superar la “invisibilitat” del col·lectiu i el compliment de la Convenció dels Drets per a les Persones amb Discapacitat de les Nacions Unides, començant per l’article 31, que, com recordava la coordinadora de l’informe, Ariadna Fitó, obliga les administracions a recollir dades fiables.
En un acte davant dos centenars de persones a la biblioteca Carles Rahola, la secretària d’Afers Socials i Famílies de la Generalitat, Anna Figueras, va admetre els deures en la recollida d’estadístiques i en el reforç de tot el sistema, a banda de defensar la vàlua de l’informe i, sobretot, de l’enquesta entre 200 famílies, que assenyalen dèficits i valoren tot el sistema.
Des de la infància
Respecte a la mitjana catalana, d’11,51 casos per cada 1.000 habitants de persones amb discapacitats el 2021, la radiografia gironina mostra una estadística general lleugerament per sota, amb 10,29 casos. Per comarques, la Selva i el Gironès queden per sobre de 12, i la Cerdanya, que segueix el patró d’altres comarques catalanes d’alta muntanya, força per sota, amb 6,5. Però sempre predomina un nombre superior de casos en l’edat infantil i adolescent, que fan pujar el percentatge global per sota dels 35 anys. “Podem suposar que és en les edats més primerenques quan es produeix la diagnosi i que en els últims anys aquesta ha estat més exhaustiva”, s’admet en l’informe.
Pel que fa a les comarques gironines, les dades recollides mostren un nombre superior respecte a la mitjana catalana de casos en l’educació. Des del cicle infantil (3-6 anys), amb un cert augment dels casos d’alumnes amb necessitats educatives especials (NEE), i dins d’aquests els casos de discapacitat intel·lectual i altres trastorns generals del desenvolupament (TGD), sobretot aquests últims. En total hi ha 312 infants diagnosticats amb DI i 3.037 amb TGD. Per zones educatives, a Girona el percentatge d’alumnat amb DI és força superior al que correspondria pel percentatge d’alumnes matriculats que té. I el mateix patró continua en l’educació primària i secundària.
Figueras va anunciar un reforç de personal en els centres de desenvolupament infantil i atenció precoç (Cdiap).
Pocs alumnes amb DI arriben al batxillerat, ja que “les exigències acadèmiques d’aquest nivell educatiu no se solen correspondre amb el funcionament intel·lectual d’aquests alumnes”, s’admet en el treball, tot i que les dades a la demarcació mostren un bon nivell de participació en Itineraris de Formació Específics (IFE).
Fitó alertava que l’atur, malgrat la feina dels centres especials de treball, continua doblant la taxa general de Catalunya (amb pics del 22%) i s’hi sumen altres problemes, com ara les traves i dificultats per accedir a places residencials o habitatges, o obtenir els reconeixements d’incapacitat i el dret a cobrar les prestacions no contributives, que en alguns casos perillen –perquè són incompatibles– amb l’accés a algun lloc de treball.
